Nou Cicle

Jordi Guillot: Les responsabilitats de Rajoy i Puigdemont

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La paradoxa actual és que els dos principals responsables del greu conflicte de relacions entre Espanya i Catalunya, Rajoy i Puigdemont, són els únics que ens poden treure d’aquest. Altres líders poden ajudar o entorpir a trobar una solució, però només a ells dos els pertoca prendre les decisions, les de veritat, les que es publiquen ja sigui al BOE o al DOGC. I no ho tenen fàcil. S’ha anat massa lluny en l’enconament d’un conflicte que ja no només afecta l’àmbit polític, impacta també en les societats espanyola i catalana. Comparteixo el que ja res serà igual, l’únic que desitjo és que no sigui pitjor. És temps d’un canvi d’estratègies en els dos camps en litigi. Recular per evitar el precipici del desastre. Canvi d’estratègies a partir d’avaluar el que cada contendent realment ha aconseguit.

Rajoy i el PP han perdut Catalunya. Per molts vots que doni l’anticatalanisme a la resta d’Espanya; governar-la amb una Catalunya revoltada és missió molt difícil i només possible amb la repressió. Per no parlar dels efectes econòmics. Si algú creu que el trasllat de bancs i empreses fora de Catalunya permetrà que un altre territori agafi el relleu de la locomotora catalana de l’economia, s’enganya. Aquesta crisi afectarà Catalunya, per descomptat, però també a Espanya. I dels llaços emocionals trencats millor no parlar-ne.

El model territorial que emana de la Constitució lluny d’anar-se desenvolupant d’una manera clara, reglada i per consens ha patit els vaivens de la lògica política del règim del 78. Acords, desacords i cambalaches de tot tipus entre les elits polítiques que han ocupat les institucions estatals o autonòmiques. S’avançava si  sigui  el PSOE o el PP precisaven del suport dels partits nacionalistes, o es retrocedia en cas de majories absolutes. Dos aspectes claus com les inversions o el finançament es definien per les correlacions de forces existents. L’últim exemple: tot el que s’ha aconseguit per Euskadi a canvi dels cinc vots del PNB per tirar endavant els pressupostos de l’Estat.

L’intent de Catalunya de reordenar el seu autogovern amb la reforma estatutària del 2006 va ser avortat. El principal responsable, el PP i les seves campanyes anticatalanes. La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 és el cop definitiu. I va arribar la crisi econòmica. La suma de tot això és una de les raons del cansament de sectors majoritaris de la societat catalana i de la deriva independentista.

El senyor Rajoy ha de ser conscient que ha perdut el control de Catalunya. L’aplicació de qualsevol dels articles, 116 o 155 de la Constitució, o del codi penal li permetran acabar amb la rebel·lió institucional, però no amb la social. La mobilització de sectors molt importants de la societat catalana contra l’actual status quo, i molts a favor de la independència, no la evitarà amb la policia o la guàrdia civil. En una democràcia que forma part de la UE l’ús de la força té un límit.

Rajoy ha d’abandonar la seva actitud immobilista i afrontar sincerament l’inevitable canvi de la Constitució del 78. Fins a quin punt cal modificar la Constitució? Fins al punt que permeti el consens de les parts.

Puigdemont també ha de canviar d’estratègia. És evident que el “Procés” mai ha tingut la força suficient ni per doblegar a l’Estat, ni per aconseguir suports internacionals. Hi pot haver la temptació, que havent arribat fins on s’ha arribat, és millor proclamar la DUI. Esperant que l’Estat reaccioni intervenint la Generalitat i forçar un “Maidan” popular: una mobilització àmplia i perllongada a la qual el govern central respondria amb repressió. Agreujar un conflicte, costi el que costi, per generar un descontrol i una virulència que obligui a la UE a actuar. Des d’una lògica amoral per la que la fi justifica els mitjans, podria haver estat una estratègia útil. Avui ja no ho és. Els estats majors de l’unilateralisme no poden ignorar una cosa esdevinguda  aquests darrers dies, la mobilització de centenars de milers de catalans que s’han manifestat obertament contraris al “Procés”. Avui un “Maidan” de caràcter independentista corre el greu risc de xocar amb aquests sectors, cosa que representaria un punyent conflicte de la societat catalana, que molt em temo aniria acompanyat de les seves dosis de violència.

El més sensat per al President Puigdemont seria no proclamar la DUI i explorar que dóna de si la compromesa reforma de la Constitució. Ja hi haurà temps de sís o nos en nous escenaris i circumstàncies. Les actuals són les pitjors. En el vell PSUC vaig aprendre que poc és millor que res i molt millor que menys.

Molts poden pensar que retrocedir és un signe de debilitat, jo crec que no. En tots dos casos és per evitar una derrota més que segura. Des del moment que Rajoy acorda posar en marxa el possible canvi de la Constitució, modifica la seva política. Que Puigdemont reiteri per escrit el que realment va dir al Parlament, que suspenia la DUI, no és cap fracàs. Seria un exercici de realisme i responsabilitat.

Hi haurà temps per les propostes, avui el que és urgent és destensar. No serà senzill. Hi ha una forta inèrcia cap al conflicte. Massa veus aquí i allà demanen victòries i derrotes. Es menteix sense vergonya, es diuen barbaritats sense cap vergonya. Alguns ministres i consellers opinen com tertulians de la pitjor mena. No és d’estranyar que hi hagi tensió en sectors de la societat i molta, molta preocupació. Correspon a tots dos presidents imposar-se i crear les condicions que permetin recuperar un diàleg imprescindible.

Tot ha anat a pitjor a Espanya ia Catalunya. El passat no podem modificar-lo, el present si. Els causants d’aquest incendi no sortiran ben parats en els llibres d’història, seran assenyalats com els responsables de la ruptura de la convivència. Un país enfrontat territorialment, castigat per la crisi econòmica, amb una greu crisi de legitimitat de les seves institucions, abstret en els seus problemes no resolts i absent a Europa i el món, és un país en declivi, en decadència.

Público

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: