Nou Cicle

Jordi Gracia: ‘Cas Lluís Pasqual’: el coratge de l’esquerra

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Del cinisme polític de la consellera Laura Borràs no se n’ha de dubtar: la dimissió de Lluís Pasqual és un “gest que l’honra”, i no hi ha gaire més a dir. Una mica més desconcertant ha resultat el dolç comiat d’Ada Colau. És veritat que l’alcaldessa és avui l’objectiu predilecte de nombrosos ciutadans i polítics, i és probable que ho continuï sent. La seva candidatura a les eleccions de maig podria ser l’enemic comú de tots els qui aspiren a millorar resultats anteriors, ja sigui el sí és no és de Manuel Valls, la previsibilitat de Collboni o el glamurós independentisme de galant madur de Ferran Mascarell.

Però de vegades sembla que les veus de la nova esquerra apliquin les receptes més ràncies de la vella dreta i de la vella esquerra. Les rutes sembrades de mines conviden a la prudència, la cautela i la mentida per omissió, gairebé com sempre. Té tota la raó Colau quan diu en el seu compte de Twitter que el teatre Lliure “és i seguirà sent un referent imprescindible de l’escena teatral mundial”. No sembla que hi hagi raó per negar una evidència flagrant com aquesta, incloent-hi el punt entusiasta de la dimensió global. Mentre ha estat Lluís Pasqual al capdavant ha estat així, reconeix l’alcaldessa, que, a més, afegeix que el director de teatre ha estat “un imprescindible a qui Barcelona estimarà i reconeixerà sempre”. És possible que en algun replec de la consciència Colau recordés que, entre moltes altres coses, Pasqual va ser el mestre d’escena de l’homenatge a les víctimes dels atemptats gihadistes de l’agost del 2017 a la plaça Catalunya. Possiblement la seva elecció per a aquesta delicada tasca va tenir a veure amb la seva independència professional i l’evident absència de bel·ligerància militant proprocés o contraprocés.

Cal suposar fins i tot que les raons d’aquesta elecció estan vinculades a la brillantor contrastada de la seva solvència professional. Per això és natural també que el tuit acabi amb un senzill “Gràcies, Lluís”. Però és poc, francament poc. No sé si era un tuit l’espai perquè el principal càrrec públic que l’esquerra exerceix a Catalunya expressés la seva opinió sobre un episodi que és més que anecdòtic, perquè és altament simptomàtic.

És veritat que el teatre de debò el posen avui uns altres actors. El desconegut debutant Quim Torra ocuparà els divins focus d’un altre teatre més seriós i menys independent, el Teatre Nacional de Catalunya, per oferir una representació única del seu millor paper: el d’un president sense tribuna perquè els seus s’han encarregat de tancar el Parlament fins a un moment més convenient o més èpic que la pesada rutina política de cada dia. La metàfora que tanca aquest acte és més que transparent i només faltaria que en pantalla de plasma aparegués per sorpresa, des dels cels estrangers, l’expresident.

Potser una mica menys de comèdia podria oxigenar una mica les coses i rebaixar els nivells de mentida i cinisme col·lectiu en què ens movem amb una complicitat diligent. Si l’alcadessa Colau ignora que la independència ètica i política de Pasqual està al darrere de la seva dimissió, i si omet tota al·lusió a la protecció d’aquesta independència com a espècie en extinció, està afavorint els discursos i les actituds anorreadores, prepotents i invasives del poder de la Generalitat a Catalunya i a Barcelona. De l’esquerra, ni vella ni nova, no s’espera la desprotecció de la independència de criteri. Menys fins i tot s’espera que un Ajuntament que pensarà el futur en les properes setmanes de la mà de Joan Subirats agraeixi els serveis prestats i abandoni a la seva sort un home que no ha cedit i que ha cregut que les institucions són els seus ciutadans i no símbols de part. Colau ha perdut una oportunitat per expressar-se a favor dels drets de tots, siguin minoria o majoria a cada ciutat. Avui a Catalunya existeix una nombrosa quantitat de ciutadans que no creuen en les institucions de tots com a armes de les conveniències d’una part. Lluís Pasqual mereixia alguna cosa més que un comiat tendre, però el mereixien sobretot les causes implícites i explícites de la seva dimissió, fins i tot si això posava en risc la legítima marca feminista de Colau i li muntaven un sidral el grapat d’amigues de Facebook que van donar suport a la denúncia d’una actriu. I potser darrere també TV3.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: