Nou Cicle

Jordi Font: Un PSC sobirà i coherent contra el frontisme

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La gent, a Catalunya, no és independentista o unionista com uns i altres, des de posicions extremes, pretenen fer-nos creure. A Catalunya, molta gent està farta, ofesa, indignada, per l’acumulació de greuges d’un Estat que encara no ha assumit les “Nacionalitats” que reconeixia el pacte constitucional de 1978, raó per la qual es va carregar per la porta del darrera (judicial) els desenvolupaments que comportava l’Estatut de 2006, pactat i aprovat a les Corts espanyoles i referendat pel poble de Catalunya. I també molta altra gent, encara que més silenciosa, se sent  incomodada, molesta, recelosa, a causa de la febre independentista propagada per aquells que fan amb Catalunya allò que els leninistes feien amb la història, apropiar-se-la, proclamar-se la seva sola encarnació; aquesta altra gent és festejada sense treva, des de l’altre extrem, pels de l’”Espanya una”.

La immensa majoria dels catalans no estem en cap dels dos extrems. Ni la majoria dels qui vàrem participar a les grans manifestacions enquadrades pels independentistes: volíem mostrar la nostra indignació, volíem afirmar la nació catalana, volíem defensar la seva dignitat, però també volem solucions i aquestes han de ser realistes sempre que siguin suficients. Ni tampoc som en cap extrem els qui ens sentim incòmodes amb la idea de la independència que deixaria més lluny el nostres orígens i bona part dels nostres referents, bé que, sigui dit de passada, molts de nosaltres entenem que, en l’incompliment dels pactes que ajunten els pobles, aquests han de poder decidir per ells mateixos i que aquest és avui el cas de Catalunya, tot i que desitgem poder fer-ho votant a favor d’una solució pactada, que reconegui plenament la nació catalana en el conjunt plurinacional d’Espanya.

Aquests som nosaltres. Aquesta és la nostra gent. La gent que, durant molts anys, s’ha sentit prou bé en els  rengles del socialisme català, amb unes propostes que han estat hegemòniques al nostre país:

-la unitat civil a Catalunya, amb la integració de tots en un sol poble plural, amb un catalanisme obert, sense les lacres del nacionalisme;

-i el federalisme a Espanya, amb el degut reconeixement de les nacions que inclou i, doncs, de la seva condició plurinacional.

Aquesta ha estat la força del PSC al llarg dels anys, lluny dels reduccionismes independentista i unionista. I aquesta és també ara la seva feblesa circumstancial, en aquesta etapa de màxima tensió entre els extrems, de polarització induïda pels dos nacionalismes, que tracten de pal·liar així l’enorme desgast que els han produït les seves polítiques austericides i la llosa immensa d’una corrupció que arriba a nivells i persones insospitats fins fa poc. Tracten de fer créixer l’esvoranc i fer-ne un abisme, perquè això els convé: tiben dels tòpics i les inèrcies més atàvics, a banda i banda, cosa que els proveeix del petroli, del carburant, que ja no poden obtenir per vies ordinàries. És pur estraperlo ideològic i polític.

El PSC, en aquest context, ha de saber fer una sola cosa: ha de mantenir incòlume el seu esperit fundacional, que és la seva identitat, per incòmode que pugui resultar avui, davant dels hiper-ventilats d’un cantó i de l’altre: unitat civil a Catalunya i pacte plurinacional Catalunya-Espanya. Els globus nacionalistes es desinflaran o faran un gran pet, ençà i enllà de l’Ebre. I vindran de nou moments de diàleg i d’entesa, de racionalitat. I el PSC podrà mostrar que tenia raó, que ni l’independentisme ni l’unionisme eren la solució, sinó que eren tan sols l’enquistament del problema a benefici dels qui havien decidit parasitar-lo i viure’n.

Cal que el PSC no es deixi esbiaixar ni cap a estribord ni cap a babord. Ha de saber resistir al frontisme que els extrems volen i les acusacions d’ambigüitat que li llancen. Els promotors de la tensió volen tenyir-ho tot, desitgen una realitat en blanc i negre on ells s’emporten el gat a l’aigua. El PSC ha de resistir. Ha de quedar ben clar per a tothom que no és subsidiari de cap extrem. Ni dels qui van saltar alegrement del dret a decidir a l’independentisme, instrumentalitzant la justa indignació dels catalans. Ni dels qui, menystenint el plet Catalunya-Espanya i tractant de manipular el recel que l’independentisme descordat produeix en una part de la nació catalana, promouen una rèplica unionista, al servei de l’”Espanya una”. Ni els uns ni els altres. El PSC ha de ser coherent amb ell mateix i amb la seva gent i esperar que l’enterrament li passi pel davant de casa. Si no ho fa així, serà ell l’enterrat.

I, sobretot: el PSC, com a partit que vol governar, ha de mantenir i acréixer la seva legitimitat com a partit nacional català. És una obvietat a qualsevol país del món: la dreta i l’esquerra, a més de les seves distintes opcions econòmiques, socials i culturals, han d’assolir un plus de credibilitat nacional que els doni la majoria per poder governar. A la família del socialisme democràtic, ho han fet magistralment el PSOE, l’SPD, el Labour Party, el PS francès, etc, etc. També ho ha de fer el PSC a Catalunya. És imprescindible que ho faci: és la seva assignatura pendent. Fins i tot amb la candidatura Maragall vàrem fer curt. I és que Catalunya és una nació, amb reflexos de nació, i no en deixa passar ni una.

Hi cabria esclar una altra possibilitat que refusem: la possibilitat que el PSC optés per renunciar a governar i es conformés a ser tan sols el braç català del PSOE. Seria, aquesta, una redundància incomprensible: ja va fer-se aquest camí en el passat i no va dur enlloc; va ser abans de la unitat de tot el socialisme català els anys 1977 i 1978, en un sol partit sobirà, amb juridicitat i economia pròpies, relacionat federalment amb el PSOE. Una relació, aquesta, carregada de problemes, però també de potencialitats, com es va veure amb el retorn de la Generalitat exiliada, amb les grans transformacions dels vuitanta, amb els grans canvis operats a cavall de la Barcelona olímpica, amb l’aliança parlamentària espanyola en favor de l’Estatut de 2006, amb les represes valenciana i balear d’ara mateix… Cal preservar el PSC com a partit sobirà. I cal avançar en la direcció que li ha de conferir capacitat per guanyar la majoria social de canvi que és possible a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: