PortadaSocietat

Jordi Font: Tot ulls. A l’espera d’una reparació

Només els pacients tenim cara. 

La resta són tot ulls. Ulls vivíssims, fràgils, brillants, que bateguen. 

Ulls savis, atents, incansables.

Ulls bellíssims, negres, marrons, uns de verds! A recer de pestanyes esveltes que aletegen com papallones, retallades en el buit.

A la vida normal, els ulls no van mai sols: es difuminen en el conjunt de la fesomia, amb la que fan un tot indestriable. 

Aquí, a l’Hospital Clínic, a la zona zero de la Còvid, els ulls adquireixen vida pròpia, tot sols, sense el concert de nas, boca i orelles, al capdamunt de l’embolcall amorf i malgirbat, verd clar,  que protegeix infermeres i infermers, metges i metgesses, fet de peces diverses: doble mascareta, ulleres hermètiques, còfies-gorra, guants, amples bates….

Són uns ulls que tenen veu. Veus clares, amatents, que curen. 

Sovint veus dolces i enriolades, que fan somriure i alleugen l’atmosfera. 

Veus que s’acosten a mesurar-te les constants, a administrar-te un medicament, a fer-te una placa, a servir-te el menjar, a estirar-te els llençols… 

Veus que et diuen el seu nom, per bé que no l’acabes de retenir per manca d’una fesomia que hi vagi associada. 

Veus del metge i la metgessa que, a mig matí, puntuals, et posen al corrent, més assertiu ell, més empàtica ella, tots dos de mirada penetrant, que inspira confiança.  

Són veus que construeixen un recer on es dissolen les pors i la incertesa. 

Veus que fan companyia i que alimenten un caliu gairebé domèstic. 

Veus que, de vegades, s’acosten molt i són com una carícia. 

Són elles i ells. Aquells i aquelles a qui aplaudíem les tardes del primer confinament, sortint a balcons i galeries, amb emoció continguda. En un impotent, anònim, massiu i molt sentit homenatge, de la ciutadania assetjada, als heroics i arriscats defensors i defensores del poblat. 

Un dia ens van dir prou, ens van demanar que no els aplaudíssim més. Que, en lloc d’aplaudir-los tant, féssim per revertir el mal que havien fet les retallades sanitàries de deu anys enrere, a ells i elles i al sistema de salut pública. 

Ja no els aplaudim, però elles i ells encara hi són. Persisteixen, anònims, a la trinxera, com si res, de bon matí i a totes les hores del dia i de la nit. Ulls bellíssims, fràgils, que bateguen. Veus que curen i fan companyia. 

Fa deu anys de les retallades. I un any de l’inici de la pandèmia i dels seus efectes devastadors sobre el conjunt de la humanitat. N’ha sortit una general consciència de fragilitat, però també la percepció que els sistemes públics de salut són l’única taula efectiva de salvació, així com la certesa que les solucions només ho són si són globals.  

Pregunto a uns ullets càlids per l’estat de la qüestió a Catalunya:

Us han rescabalat de les retallades de fa deu anysNoteu si s’estan compensant els dèficits  sanitaris generats? Han avançat gaire les polítiques reparadores que havíeu demanat en lloc dels aplaudiments?

Els ullets càlids s’estremeixen, per un moment es crispen i, de seguida, es posen tristos:

“Encara no ens han restituït el 5% del sou que ens van detreure fa deu anysTampoc no s’han recuperat els milions de retallada pressupostària que van donar lloc a l’increment de llistes d’esperal’anul·lació de llits, la disminució de metges-ses a l’Atenció Primària… 

L’estudi “La malaltia de la Sanitat Catalana: finançament i governança”, editat pel Cercle de Salut el gener del 2020 i elaborat en el marc de la Universitat Pompeu Fabra,calculava que, per equiparar la despesa sanitària catalana a la de països equivalentsd’Europa, calia un increment pressupostari del 50% (sumant 5.000 milions als prop de 10.000 actuals). Els punts crítics són l’Atenció Primària, juntament amb alguns hospitals capdavanters, sovint de referència internacional, atrapats en edificacions decrèpites, sota mínims (Clínic, Vall d’Hebron, Trueta, etc). Tenim un model de primera, amb salaris i alguns edificis de tercera, que només manté sobre mínims el zel, l’esperit de servei i l’esforç titànic dels professionals sanitaris.

Els diners que han d’arribar de la Unió Europea són una oportunitat única per a la reparació i per iniciar el procés cap a allò que hauria de ser. Una oportunitat que hauria de concentrar tota l’energia del nostre govern, posant mocador a la cadira, negociant, elaborant projectes ambiciosos i eficients…., governant. Amb la ciutadania al costat, ulls fràgils, amatents, compromesos, arriscats, ho exigeixen des de la trinxera. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button