Nou Cicle

Jordi Font: Tot o res

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La realitat sempre dista del somni. Però és imprescindible saber arrapar-se a la realitat per transformar-la en la direcció del somni, en un procés gradual, amb etapes i sense final. No és nou el fet que, mentre uns es proposen recollir els fruits, millors o pitjors, d’una determinada etapa, per passar a la següent, en sorgeixin d’altres que els titllin de traïdors i que es presentin com a garants del somni i propugnin el sacrifici cap a la “lluita final”. És un clàssic en la història de les esquerres mundials. També en la història del catalanisme i de totes les causes emancipadores.

El moviment obrer en té una llarga experiència acumulada. Sempre ha estat tan important encertar el moment d’engegar una vaga com el moment d’acabar-la. Per això, passats els anys, recordem amb admiració la saviesa i el coratge de Salvador Seguí, El Noi del Sucre, quan va propugnar el final de l’emblemàtica vaga de la Canadenca, a la plaça de braus de Les Arenes, encarant-se als “valents” que l’instaven a continuar fins al final. Va saber quin era el moment just en què calia recollir els guanys, per més que no fossin tots els que desitjaven, només els guanys que permetia la correlació de forces real. Evitava així la tràgica passa en fals, la passa que permet a l’altre judoka fer-te girar contra terra i derrotar-te. Sempre, entre la victòria parcial i la “lluita final” amb derrota “gloriosa”, hi ha anat una passa, la passa que propugnen els pretesos “valents” i els que hi fan negoci, revestits de grans paraules.

Macià va ser titllat de traïdor per alguns correligionaris “valents” quan es va avenir a canviar la “República Catalana dins de la Federació Ibèrica” que acabava de proclamar per la Generalitat. A la transició democràtica, quan tot estava només embastat i s’aguantava amb pinces, van aparèixer els qui propugnaven, en el corresponent referèndum, el refús de l’Estatut pactat. Va ser aleshores quan Maria Aurèlia Capmany, de la qual enguany celebrem el centenari, va escriure allò de: “El meu ideal és l’Edat d’Or, tal com la descriu Virgili, aquella època en què el llop i l’anyell comparteixin pacíficament la mateixa aigua i el món sigui ple de colors. Però, com que l’Edat d’Or no se m’ofereix a cap referèndum, de moment, votaré l’Estatut.” Davant del maximalisme que menystenia el progrés limitat d’avui en benefici d’un futur llampant, pretesament proper, però més aviat remot, Maria Aurèlia afirmava: “M’agrada més la felicitat ara que la dignitat per d’aquí a cent anys. Per això m’agrada la política i respecto els polítics que fan pactes.” Clar i net.

Ara, tornem a ser-hi. De nou, treu el cap el “tot o res”. O, si es vol, el “caixa o faixa!” de Joan Prim, que, davant d’una avinentesa guerrera decisiva, provocat per algú que li atribuïa ànsies d’obtenir la faixa de general, va etzibar-li aquesta sentència extrema, venint a significar que, efectivament, l’opció era entre la caixa de morts i la faixa de general. Fa pensar en les recents paraules d’un destacat ideòleg de la “Crida” puigdemoniana: “De moment, a totes les independències del món, hi ha hagut morts. Si decideixes que no en vols, doncs trigues més.” Una afirmació de molt mal auguri si hem de combinar-la amb el famós “Tenim pressa”. Potser és que allò de “fer un Maidán” continua en el cap dels nostres maximalistes?, i que regeix, per a ells, encara, l’axioma de “Com pitjor, millor”, propi de tots els esventats del planeta? I, si no, quina és la “lluita final” que s’afiguren en els seus somiejos? Temo que, igual que va passar la tardor del 2017, ningú no sap ben bé de què parla i que, en el fons, tot és fum. A benefici de qui? Com ha dit Raimon Obiols, “el procés” –no el de la gent, sinó el de dalt– sovint sembla que no ho és, perquè no cursa en cap direcció concreta, més aviat sembla una “imponent màquina de poder”, amb una inusitada força destructiva, tant de les formacions alienes com de les pròpies. I és que, quan les coses es tiben molt i la societat es polaritza, salten totes les costures.

Les promeses i les il·lusions de mig país han estat immenses aquests darrers anys. Per això, ara, quan alguns proposen un enraonat canvi d’etapa, és molt forta també la pulsió “maximalista” que s’hi oposa. El problema més greu tanmateix és si, darrere seu, n’hi ha d’altres que estan calculant quants rèdits poden extreure encara de l’esmentada i infernal “màquina”. Els fets, però, són tossuts i tothom sap que no hi ha Edat d’Or ni Arcàdia ni Ítaca, i que és hora de girar full. El moment polític espanyol hi empeny especialment. Cal decidir-se per negociar amb el govern Sánchez –amb les esquerres espanyoles i el PNB– o bé per entomar el govern Casado-Rivera o Rivera-Casado. Aquesta és, avui per avui, la realitat. I, com a país, no ens convé gens ignorar-la.

El Punt Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: