Nou Cicle

Jordi Font: Tarradellas – Reventós

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

josep-tarradellas-perfilSalvador Sánchez-Terán, delegat de Suárez en la negociació pel restabliment de la Generalitat, és inequívoc a les seves memòries polítiques: “Reventós solicita entrevista a S.M. el Rey y al presidente del Gobierno para formular la reivindicación del Estatuto de autonomía y, de forma muy insistente, el restablecimiento de la Generalitat. El Gobierno hubiera deseado negociar con Carlos Sentís o con Jordi Pujol, pero resultaba evidente, y destacada, la ventaja electoral del PSC-PSOE e ineludible, por tanto, la adjudicación de un liderazgo a Reventós. En este momento, y ante la alternativa Reventós o Tarradellas, es cuando en la Presidencia del Gobierno comienzan a considerarse con seriedad las posibilidades de retorno del exiliado presidente.

No pas abans ni després. Només en aquest precís moment. Reventós, amb la victòria a la mà, exigiria el retorn de la Generalitat exiliada, encara que fos al preu de sacrificar el seu legítim i ben guanyat protagonisme: calia pagar aquest tribut a la UCD, que havia guanyat les eleccions a Espanya, perquè es disposés a pagar el seu tribut a Catalunya, renunciant al projecte de “règim especial per a Catalunya” i acceptant el retorn de la Generalitat. La figura de Joan Reventós es fa especialment gran en aquesta avinentesa. És el polític que s’enfronta a una situació extrema en la qual servir el país passa per negar les seves possibilitats personals. I ho fa sense mesura, sense la menor reserva. Sap que és la clau i es disposa també a ser el preu. És un polític forjat en la resistència, en el perill i la solidaritat amb tants altres lluitadors anònims. Sense ambicions inexcusables. Com sol dir Raimon Obiols, citant Thomas Jefferson, sense necessitat de més compensació que la “felicitat pública” que dona saber-se al servei del que és comú.

Joan Reventós, en la seva llarga trajectòria socialista, en el seu esforç permanent per articular la unitat dels catalanistes contra el franquisme, i ara, en aquesta culminació victoriosa, adquireix la dimensió dels autèntics “pares de la pàtria”, dels qui, en moments decisius, saben brillar a l’altura que la dignitat nacional del seu poble demanava, sense cap regateig. Cal remarcar-ho, perquè el fet encara no ha estat degudament reconegut ni degudament transmès a l’opinió pública en els seus termes reals. Tret dels socialistes, no ho ha fet ningú, ni a dreta ni a esquerra. Són les misèries i les sumes contra natura que solen produir els petits interessos.

Molts han corregut a dir que va guanyar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, cosa que és veritat, però que no és tota la veritat. O que van ser els bons oficis de Manuel Ortínez o de Carles Sentís prop de Suárez, cosa que també és veritat, referida a algunes actuacions en els passadissos del poder, però tampoc no és tota la veritat. El pinyol de la veritat, allò que marca la diferència i precipita realment les coses, es diu Joan Reventós.

Suárez i la UCD estaven convençuts que Pujol guanyaria les eleccions del 15 de juny de 1977. Tenien prevista la creació d’un “règim especial per a Catalunya”, amb un “Consell General” que Jordi Pujol havia de presidir. Tarradellas ho sabia. ERC defensava el retorn de la Generalitat, malgrat la distància que hi havia entre Tarradellas i Heribert Barrera. El PSUC era un cas singular: hi havia recel mutu entre aquest partit i Tarradellas. La cosa venia de lluny. En qualsevol cas, el PSUC del Guti seria decisiu a l’hora de fer la majoria necessària per arrencar a Suárez el retorn de la Generalitat exiliada.

El baluard principal, però, el constituiria Joan Reventós i els “Socialistes de Catalunya”, clars guanyadors de les eleccions. Reventós, aquella nit, davant dels resultats que prenien cos, del tot inesperats en la seva contundència, va trucar a Tarradellas i li va refermar el seu compromís. De seguida, viatjaria a Madrid i exigiria, a Suárez i al rei, el retorn de la Generalitat exiliada. I convocaria l’Assemblea de Parlamentaris, a la sala de plens del vell Parlament, clausurada feia trenta-vuit anys pels militars (en demanaria la clau a l’alcalde Socías, que la hi facilitaria sense pensar-s’ho). Ja no hi hauria discrepàncies, tothom havia girat a favor: les urnes i el compromís de Reventós havien redreçat definitivament les coses.

Feia molt de temps que funcionava l’eix conformat, d’una banda, per Reventós i Obiols i, de l’altre, per Tarradellas i els dos socialistes del seu entorn més immediat: Romà Planes i Quico Vila-Abadal. Cal recordar els fets. Enllà d’oblits interessats. Serveixi o no de mirall a les polítiques en curs, doni una imatge més o menys afavorida a qui s’hi miri. És un moment que honora el poble de Catalunya i que no se li hauria d’escatimar en cap dels seus aspectes, sinó fer-lo present en tota la seva significació i envergadura. Amb l’arribada d’un vell, savi i tossut president que sorgia del túnel del temps, enlairant la flama del president Companys. I amb Joan Reventós al capdavant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: