Nou Cicle

Jordi Font: Rosa Maria Sardà

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Formava part d’un escamot de Convergència Socialista de Catalunya, el de Sant Andreu, el que millor pintava de tot Barcelona. Sortien amb les primeres llums del dia, quan els carrers amb prou feines estaven posats, i, mentre uns vigilaven a les cantonades que no vingués la policia, els altres confegien uns esplèndids murals de colors, que glossaven les reivindicacions democràtiques i nacionals d’aleshores. També formava part d’un grupet d’amics amb una gran projecció durant la darrera resistència i els primers anys de la transició, integrat, a més d’ella, per Josep Mª Mainat, el seu company, i per  Joan Ramon Mainat, Toni Cruz, Sergi Schaff, Àngels Moll… En sortirien moltes coses valuoses, entre les quals bona part de les millors produccions de la televisió catalana de TVE-Sant Cugat.

Tenia fama de còmica, però, a parer meu, el seu fort era el drama i la tragèdia. Mai no oblidaré aquella “Sopa de pollastre amb ordi” d’Arnold Wesker, amb el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, l’any 1978. O la “Madre Coraje” de Bertold Brecht, l’any 1985. O les pel·lícules “Actrius” i “Carícies” de Ventura Pons… O com deia Segarra! Va esdevenir la gran dama de l’escena catalana, amb pocs noms d’una envergadura semblant.

S’havia fet en una família treballadora de postguerra, d’economia molt precària i amb arrels en el món de l’espectacle. De molt jove, en faltar la mare, es va veure abocada a fer de mare dels seus germans, encara petits. Aquesta va ser la seva primera i decisiva matriu: mai no oblidaria d’on venia i qui eren els seus.

Era una dona d’esquerres, en el sentit més ple de la paraula: abans que d’una opció política, es tractava d’una opció moral. Estava contra dels privilegis i contra els milhomes . I sempre amb els de baix, amb els desposseïts, amb els rebels. Per això, era socialista i feminista.

S’havia sentit morir amb la mort d’un seu germà estimat, encara jove, i també amb la mort de Terenci Moix, el seu amic de l’ànima, amb el que havia construït una mena de “Camelot” a Ventalló. S’hi afegiria el càncer, amb el que ha conviscut i ha batallat durant anys, fins que se l’ha endut. Era una dona molt intel·ligent i molt forta. També molt tendra i molt solidària. Feia molts anys que havia fet seva la causa “saharaui”. Durant molt de temps, hi anava cada any, amb la Verónica Forqué. I va acabar allotjant a casa seva una nena “saharaui” que és apunt de graduar-se en filologia àrab i amb la que ha viscut tots aquest anys.

No s’estava de romanços. Parlava clar i català, sense pèls a la llengua. De vegades, massa clar si atenem als seus interessos. Davant de “la confessió” de Jordi Pujol, va tornar la Creu de Sant Jordi que aquest li havia atorgat. Va viure molt malament les esquerdes que “el procés” va anar obrint a la societat catalana. Era dels que, feia molt de temps, havia fet seva la causa de la unitat civil del poble de Catalunya i no comprenia que algú que es considerés un patriota pogués menystenir-la i posar-la en risc. Compartia les exigències justes de Catalunya envers Espanya, però s’incomodava especialment davant del blasme contra “els espanyols”, del cofoisme que lliscava cap al supremacisme. Tenia amics a Madrid, la colla dels germans Trueba especialment, i sabia, per experiència, que a tot arreu hi havia de tot i que era més a prop de segons quin madrileny i de segon quin esquimal que de segons quin català.

Va ser una socialista de la primera hora i no va deixar de ser-ne quan tot es va fer molt més complex, quan no decebedor. Plogués o tronés, era la presentadora per antonomàsia dels grans rituals del socialisme català. Una vegada, potser era al Palau Sant Jordi, va explicar-se. Va dir que, quan se sentia decebuda, li venien al cap les paraules de Sarah, la dona coratjosa que ella havia interpretat en el teatre, a “Sopa de pollastre amb ordi” de Wesker. Sarah, quan alguna cosa important havia fallat i tantes veus li deien que ho deixés córrer, que renunciés al seu somni, a la seves idees i al seu compromís, reaccionava i exclamava: “He de renunciar a l’electricitat si el lampista que he cridat em fa saltar els ploms en lloc de reparar-los? Per això m’he de quedar sense llum?”. Paraules a les que ella hi afegia: “Trobo que té tota la raó, la Sarah: allò que ens cal no és renunciar  a res, sinó procurar-nos un bon operari o una bona operària. L’electricitat existeix i volem fer-ne llum. Ningú no ens en farà desistir. Ni els incompetents ni, encara menys, els bandarres”. La Sardà era així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: