CatalunyaPortada

Jordi Font: Què és primer?


Tothom s’ho ha de preguntar, a la Catalunya de l’endemà del 14F. Les urnes es  poden llegir de moltes maneres, però cal fer atenció sobretot a les inflexions que tenen lloc dins de les orientacions més generals. Dos girs destaquen al respecte, agradin molt o poc: la primera posició de Salvador Illa, amb el seu “passar full per retrobar-nos” i l’accés d’ERC al capdavant de l’independentisme, després d’haver apostat pel diàleg amb el govern d’esquerres espanyol i de ser objecte de tota mena de penjaments per aquesta raó. Dues novetats que trasllueixen un corrent de fons coincident per part dels corresponents votants: voluntat de superació, de diàleg i negociació, desig d’obrir finestres, d’assajar noves vies.


Hi ha dues vies que estan servides des de sempre, sobre les que cap patriota  no pot deixar de reflexionar a fons, per no dir cap “nacionalista“, si és que aquesta expressió dóna a entendre la preocupació per la nació i el seu futur. Així les veig des del meu particular trajecte:


Via A: La prioritat és l’Estat Català, l’autodeterminació ara, malgrat el sentiments d’exclusió que això pugui desvetllar en una part de la Nació, amb el consegüent risc d’estranyament i desafecció nacional, de fractura i de conflicte (que seria oportunament esperonat per l’espanyolisme-lerrouxisme), amb la fàcil deriva cap al model “un territori/dues nacions“, que apuntaria fatalment a la dissolució progressiva de la Nació Catalana…


Via B: La prioritat és la Nació Catalana, fer-la dia a dia, des de la diversitat de tots els seus-seves nacionals, una nació no excloent, sinó inclusiva dels diversos graus d’identificació nacional existents, donant lloc a una ampla i plural majoria, capaç de cosir socialment el país i d’abordar, amb la força de la unitat, la negociació pendent amb l’Estat espanyol, cap al degut reconeixement nacional i cap a un encaix polític i econòmic just i satisfactori…


L’avi Macià, fundador del partit Estat Català, arribat el moment, en el decisiu any 1931, ho va tenir clar: abans que res, la Nació Catalana, és a dir, aplegar en un mateix alè compartit tota l’energia popular, tan diversa. Va deixar de banda, dolorosament, el somiat Estat Català i va fer causa comuna -imprescindible- amb els republicans espanyols contra la dreta i, de comú acord amb ells, va instaurar la Generalitat. Uns quants li van dir traïdor. Va ser un dels fundadors de la Catalunya contemporània. El seu patriotisme, el seu “nacionalisme“, van estar certament a l’altura de la Nació Catalana, i per sota del seu legítim interès personal i de partit, com ha de ser.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button