Nou Cicle

Jordi Font: Núria Gispert, amb els de baix

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Era una dona d’acció. No s’entretenia en especulacions ideològiques. La política, per a ella, era abans que res, una opció moral, una faceta de la seva actitud bàsica davant de la vida, feta de compromís col·lectiu, en una radical assumpció de la seva quota de responsabilitat envers el comú i, esclar, en favor dels de baix, dels desvalguts, dels exclosos, dels pobres…. Una actitud que era indestriable de la seva manera d’entendre la fe cristiana. I que tenia a veure també, sens dubte, amb l’ascendent popular del seu avi, del seu pare i del seu marit, com a metges del veïnat, els dos primers a la Sagrera, el tercer a Sant Andreu, sempre amatents a la dissort dels altres, sempre a punt per socorre’ls i allargar-los una mà.

De molt jove, va fer de mestre a Montjuïc i a Can Tunis, als barris de barraques, des de l’esperit de servei que impregnava la seva fe. No trigaria a ser una de les fundadores de l ‘Associació de Veïns de Sant Andreu , ni a vincular-se al moviment de mares i pares de la Sagrera i de Sant Andreu i a participar en tantes altres mogudes de base per la justícia social i per la llibertat. De la mà de tants companys i companyes, es faria del PSUC, aleshores la màquina més ben greixada per relligar i amplificar actuacions, per multiplicar complicitats i efectes. Simultàniament, continuaria la seva activitat social des de les plataformes de l’Església catòlica, cosa que, anys a venir, la durien a assumir la presidència de Càritas Diocesana de Catalunya i, poc després, de Càritas espanyola, impulsant l’enorme tasca social d’aquest meritòria entitat, sempre al costat de la gent més necessitada. 

Arribada la democràcia, seria regidora de l’Ajuntament de Barcelona pel PSUC i després pel PSC, des de 1979 fins a 1995. En el PSC, hi trobaria aquella gran capacitat d’incidència reformadora que li donaven les urnes i també aquella matriu llibertària que el salvava de l’encarcarament i que li permetia reunir una ampla pluralitat i esdevenir una eina especialment fecunda, bé que de vegades al caire de l’olla de grills. L’absolut, per a Núria Gispert, es limitava a la vivència religiosa i no contaminava per a res l’acció política, que quedava fora de tota sacralitat, de tota incondicionalitat, de tota fe. Hem pogut veure tants casos que, abjurant de la fe religiosa, projectaven l’absolut sobre les idees polítiques, sovint les més extremes. La Núria no va abjurar mai de la seva fe religiosa i alhora va comprendre que no podia haver-hi absolut en l’actuació humana, que aquest era precisament el gran perill, l’autèntic ou de la serp. Tenia “un lloc per a cada cosa i cada cosa al seu lloc”. En aquest sentit, la tradició pluralista i antidogmàtica del socialisme democràtic, li va venir com anell al dit. 

Mai no va ser una devota de la direcció del PSC, fos quina fos. Més aviat va tendir a formar en les posicions crítiques, no per això menys lleials. Va formar part molt activa de Nou Cicle, des del primer moment. No va voler substituir Marta Mata a la seva presidència, quan aquesta va faltar i se li va oferir. També la recordo, després, en el Fòrum Cívic, en ple trauma de la sentència contra l’Estatut i del “procés” divisori que va desencadenar-se a Catalunya, sempre situada entre els qui, amb posicions més o menys crítiques, mai no van cedir a l’onada destructiva i es van negar a la febre d’”estripar el carnet” que va afectar primer al PSC, que fa temps divideix el “processisme” i que tot just ara arriba al partit que és a l’origen de l’espiral.

Núria Gispert, una vida de compromís amb els de baix i una actitud crítica contra tota sacralitat política.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: