CatalunyaPortada

Jordi Font: Nova etapa per avançar

Oriol Junqueras, l’altre dia, reiterava el seu conegut programa màxim: referèndum d’autodeterminació i amnistia. I afegia una recomanació: que el govern espanyol faci una proposta que “sigui generosa, perquè si no, és molt difícil que convenci la societat catalana». No es referia, suposo, al programa màxim del PSOE i del socialisme europeu, prou conegut en matèria territorial: el federalisme (sempre forcejant amb l’altra ànima republicana, la jacobina) com a via de superació dels plets fronterers que havien assolat Europa i com a via d’articulació política de la Unió Europea; un federalisme que cal entendre “asimètric”, en expressió del PSC, capaç de reconèixer i encaixar la realitat plurinacional de l’Estat espanyol i de propiciar el màxim autogovern possible per a Catalunya, en el marc de les creixents interdependències.

Ja sabem, però, que els programes màxims no són d’”eixe món”. I, per si no era prou clar, hem pogut verificar durament com la legalitat democràtica de l’Estat espanyol no admet la secessió i com la Unió Europea no dona empara a cap via unilateral, alhora que resulta impossible la majoria necessària per canviar aquesta legalitat, al menys mentre persisteixi l’actitud troglodita i amenaçadora de la dreta espanyola. D’altra banda, pel que fa a la perspectiva federalista, la cosa no pinta pas millor: també sabem impossible, ara com ara, la majoria necessària per a la reforma constitucional que caldria. Tenim, doncs, dos programes màxims inviables, només sostenibles com a referències tendencials. Tots sabem que la realitat no serà mai el cel dels programes màxims, sinó tan sols el resultat del torcebraç permanent entre les idees rodones i la correlació de forces realment existent. En aquest context, benvingudes siguin totes les fitesintermèdies o “millors”, que comportin algun progrés respecte de les fites anteriors. No val atrinxerar-se en les idees rodones, sense fruits tangibles i causants sovint de greus perjudicis col·lectius. Com tampoc val gronxar-se en l’establert, per confortable que pugui resultar, perpetuant la immobilitat i la consegüent decadència.  

Vull creure que Junqueras no està demanant als socialistes el seu programa màxim, conegut de tothom, sinó una proposta ençà de programes màxims, que permeti avançar en el terreny del real, que convenci. És el signe de la nova etapa que s’obre pas. És l’hora de l’enginyeria política, congruent amb les idees però lliure d’ideologismes; de les aproximacions racionals i rigoroses, sense partidismes ni oportunismes, sense populismes; dels acords per millorar, discrets i fecunds, en benefici del país i de la seva ciutadania concreta.

L’Estatut del 2006 volia ser això, al costat de l’euroregió maragalliana. Ho va ser fins que, el 2010, va caure com una guillotina la sentència del Tribunal Constitucional. Havíem introduït vies noves per solucionar vells problemes, però la sentència ho va jugular. Va ser un fet molt greu perquè, no tan sols invalidava l’Estatut pactat, aprovat i referendat, sinó que, amb això, contravenia un designi bàsic i constitutiu de la democràcia espanyola i de l’autogovern català: el que atribuïa la darrera i definitiva paraula sobre l’Estatut a la ciutadania catalana. Cap dubte: calia treure “el sant Cristo gros”. Però quin? Per als uns, era obvi, el de sempre: la màxima unitat possible al voltant d’un denominador comú que sumés tota la força disponible i que ens consolidés internament com a nació. Els partits nacionalistes governants, però, van considerar que “el sant Cristo gros” que pertocava no era la unitat, sinó la unilateralitat al voltant del seu programa màxim, per més que això ens dividís, potser perquè ho exigia la competició cega que ja lliuraven entre ells. Un camí que ha tocat tots els sostres i que ens ha comportat greus esberles i perjudicis com a nació.

Benvinguda sigui ara la crida de Junqueras perquè el govern de l’Estat faci propostes, ja no de programa màxim, suposo, sinó per avançar en el terreny del real. Només que també hauríem de fer-les nosaltres, no en va la sortida serà cosa de totes les parts o no serà. I les hauríem de fer per la via de la màxima unitat possible, reunint la ciutadania catalana, tan plural i diversa com és, en una mateixa voluntat compartida, que ens confirmi i ens posi en valor com a nació. Sí, ens calen propostes per avançar. Del govern de l’Estat. I també del govern de la Generalitat.  

El Punt Avui, 12 d’agost de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button