Nou Cicle

Jordi Font: Maria Aurèlia Capmany, una càtedra a peu de carrer

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Intentaré, millor o pitjor, un impossible: explicar, en deu minuts, la dona d’acció, la dona compromesa, que va ser Maria Aurèlia Capmany. I és que Maria Aurèlia resulta un poliedre de cares infinites, un continent del tot inabastable. No és tan sols la seva ingent i encara mal coneguda obra literària, és moltes coses més.

És la professora universitària de filosofia que abandona un futur acadèmic prometedor, per dedicar-se a la literatura i a la pedagogia, fent per mantenir encesa la flama del seu enyorat Institut-Escola. Opta per defugir la torre de vori i per “embrutar-se les mans”, que diu Sartre, per submergir-se en el batec del poble ras.

És la resistent antifeixista, que sent i assumeix una espacial responsabilitat col·lectiva, imprescindible en un país escapçat, la mena d’”investidura” que havien fet o farien seva Carles Riba, Jordi Rubió o Salvador Espriu… Ho fa, de primer, des de les catacumbes del Grup Miramar; I després, en el camp obert de la Caputxinada, del Congrés Mundial de la Pau, de l’Assemblea d’Intel·lectuals, a Montserrat, contra el procés de Burgos…

És la dona de teatre, co-fundadora , amb Ricard Salvat, de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que comportarà un abans i un després del teatre català, cosa que encara no ha estat degudament reconeguda pel teatre d’avui, que tant els deu.

És la pionera, a Catalunya, de la segona onada feminista, en oberta sintonia amb el que fan Simone de Beauvoir a França i Betty Friedan als EEUU, contra la sacrosanta “feminitat” imperant, que és la gran cotilla, la gran eina del sotmetiment de la dona.

És la memòria de la Catalunya obrera i popular, a repèl de tan d’oblit imposat pel franquisme i pels conservadors catalans. Les seves “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya”, són, per a molts, una autèntica revelació.

És l’aixopluc i el rebost de molts joves insurgents, rebels de tantes emancipacions, antijeràrquics i antiautoritaris, hereus d’aquell maig del 68 d’ara fa 50 anys,

I és, molt especialment, la gran dida, la capmare, dels joves escriptors i escriptores de la “Generació dels 70”: Terenci Moix, Montserrat Roig, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Josep Mª Benet i Jornet i un llarg etcètera. La seva novel.la “Un lloc entre els morts” esdevé l’obra de culte d’aquesta generació literària. I ella es desviurà per obrir-los camí, esgarraparà si cal.

Maria Aurèlia Capmany va ser una càtedra a peu de carrer, oberta fins a altes hores de la matinada, un luxe paradoxal en temps de misèria i de tota mena de restriccions. En aquelles tertúlies interminables, espurnejants, s’hi reia molt i s’hi aprenia molt, s’hi destruïen mites, s’hi conspirava, s’hi lligaven caps, s’hi aixecaven projectes…

La Catalunya benpensant se la mirava de reüll. Alguns la titllaven poc menys que de corruptora de menors. Li era igual. Feia temps que se n’havia fet el propòsit: “Mai no seré una dona com cal. Passi el que passi, faré el que vull fer”. I ho va mantenir tota la vida. Deia: “Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides”

Emilia Lledó ens la retrata: “Recordo el teu caminar segur i majestuós, impressionant. L’abric negre, folgat -sempre al teu servei i no tu al seu-, no semblava empresonar-te el gest. Em vas ser posada com a exemple del que no s’ha de fer. Sense saber-ho, has estat prehistòria de moltes revoltes. La teva imatge i la teva mirada sense por, en un món que la prohibia, ens va començar a ensenyar el camí que havíem de gosar trepitjar. I ens va fer sospitar que potser no calia renunciar a res.”

Terenci Moix, al “El sexe dels Àngels”, ens la presenta sota l’àlies de la Castellona i li fa replicar: “La meva relació amb aquesta gent tan jove es tradueix en obres impreses, en reculls de cançons, en espectacles teatrals… Per damunt de tot, hi ha la idea del país, els dies que han de venir sobre totes les nits de la mort; com si jo preparés, als meus noiets i noietes, un camp d’acció que a mi m’ha estat negat: l’encontre amb una identitat robada…”

En paraules de Montserrat Roig, Maria Aurèlia va ser, per a tots nosaltres, la terra i les ànsies de volar”. Va ser la memòria, encara que sense fer-se hostatge de cap nostàlgia. I va ser el desig, la voluntat transformadora, sense fer-se hostatge tampoc de cap futur llampant i rodó: “Mai no barataria -deia- el temps present i l’amor present a canvi d’una carismàtica innocència”. I afegia: “M’agrada més la felicitat ara que no pas la dignitat per d’aquí cent anys. Per això, m’agrada la política i respecto els polítics que fan pactes.”

S’incorporaria als rengles socialistes de la mà d’Alexandre Cirici Pellicer, el mateix que, des del FAD, havia acollit l’Escola Adrià Gual a la Cúpula del Coliseum. Va ser un pas més, a partir d’una vocació política que li venia de lluny. Li venia de família: del republicanisme catalanista de la seva mare i el seu pare (el seu pare, l’Aureli Capmany, el gran folklorista, del qual celebrem ara el 150 aniversari); i, molt especialment, li venia de l’avi Sebastià Farnés, que ella adorava i que era víctima del llarg ”exili interior” que van patir els modernistes i els primers catalanistes, companys de Valentí Almirall, marginats per l’ímpetu abassegador de la Lliga Regionalista i del cànon noucentista. Això la marcaria especialment.

Deia: “La raó de la meva militància és ben senzilla (…). Des de sempre i per herència, em trobo políticament al costat de la classe treballadora. Si avui la nostra classe treballadora està formada amb un alt percentatge d’immigrants, no és culpa meva ni d’ells. Som aquí junts i jo vull lluitar al seu costat. M’entusiasma que la nostra burgesia comenci a trobar prou elegant parlar català, però no m’ho acabaré de creure fins que els vegi gastar-se els cabals”.

Set anys després, el 1983, feia un pas més: acceptava incorporar-se a la llista de Pasqual Maragall per Barcelona. Una amiga la va advertir: “Faràs malbé la teva imatge”. I ella li va respondre: “En tinc moltes d’imatges. El que passa és que no tindré temps de realitzar-les totes. La vida és tan curta! Quantes coses em quedaran per fer… quants llibres per llegir… quanta gent per estimar…”

Aquesta seva avidesa per la vida era la manera que tenia d’estar en el món. Ho explicava així (i acabo): “Només hi ha una manera de defensar-se d’aquest forat negre on t’empeny el vertigen. I és no deixar de saber, no deixar de pensar, no deixar de voler, no deixar de sentir cada volum, cada matís, cada so, cada olor; estar alerta sempre! Penso que és per això que se’m van fer els ulls tan grans”.

Intervenció en l’acte commemoratiu del centenari del seu naixement.

Saló de Cent, 5 de juny de 2018

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: