Nou Cicle

Jordi Font: Llengua i dret dels infants

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Hi ha qui pretén determinar els percentatges de vehicularitat de les llengües a l’escola, interferint en el mètode pedagògic. Apel·len a un pretès dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels fills a Catalunya. I on queden els drets dels infants? Aquests van ser el nord de socialistes i comunistes en defensa de l’escola comuna, contra la separació de la població escolar per raó de llengua, tot garantint el ple coneixement tant del català com del castellà. Em va tocar tenir-hi un cert paper, com a secretari de cultura del PSC, al costat de Marta Mata i de José González, i em sembla important aclarir alguns fets i conceptes que de vegades apareixen boirosos.

Els convergents, de bon començament, estaven per la doble xarxa escolar, una en català i una altra en castellà. L’escola pública no era la seva prioritat i apostaven per una xarxa alternativa, privada o concertada, laica o religiosa, de qualitat i només en català, on s’eduquessin els infants que hi poguessin accedir. La resta formava part del forat negre on habitava l’altra Catalunya, perillosa per tantes raons (només calia veure què votava). No trigaria a emergir allò dels bons catalans i els mals catalans, aquella concepció tan poc republicana que ara sembla repuntar entre alguns ambients pretesament republicans.

Aquesta posició va tenir dos moments àlgids. El 14 de maig de 1981 era votada i derrotada al Parlament la proposició de Marta Mata en favor de l’escola comuna i contra la doble xarxa escolar. Vots a favor: PSC i PSUC. Vots en contra: CiU, UCD i ERC. Un any després, el govern de la UCD presentava un projecte de llei d’harmonització de les banderes i les llengües que pretenia instaurar “el dret d’opció dels pares” a les comunitats amb doble oficialitat, i volia fer-ho per consens, atesa la posició coincident de CiU. Per aturar-ho, va caldre posar en joc de nou Marta Mata: va escriure els seus Catorce puntos en favor de un no, amb els quals va convèncer el PSOE, que va negar-se a aquell consens i va aconseguir avortar el projecte. Entre aquells punts, Marta Mata deia coses com: “L’infant és un ciutadà que es forma i al qui la família, l’escola i l’ambient general han de permetre exercir el seu propi dret d’opció”, en el futur, en la seva vida adulta. O com: “L’opció lingüística dels pares respecte dels seus fills s’ha exercit a la pròpia casa. Fer-la extensiva a l’escola és no tenir en compte l’opció futura de l’infant”, quan hauria de poder decantar-se sobiranament per una o altra llengua, en adreçar-se als fills, a l’hora de fer un poema…

Estant  Així les coses, el 1983 arribava el moment de la llei de la llengua. Marta Mata aleshores va decidir encarar Jordi Pujol. No se’n saben els detalls, però l’endemà de la reunió, l’escola comuna era acceptada pels convergents i no trigaria a esdevenir la pedra angular de la llei de la llengua. Aquesta establia que es faria atenció a la llengua habitual de l’infant en escolaritzar-se, però que mai no se’l separaria per raó de llengua, en un procés que li permetria dominar tant el català com el castellà i on hi cabien tota mena de concrecions pedagògiques.

La immersió no vindria fins més tard. Recordo la preocupació d’una delegació de mestres del cinturó industrial, acompanyats de Lluís López del Castillo, fill de murcians, mestre i expert en didàctica de les llengües, plantejant la necessitat de la immersió com a mètode inexcusable perquè els infants de famílies i ambients castellanoparlants poguessin dominar realment el català. Altrament, sempre més anirien a peu coix respecte dels catalanoparlants que també dominaven el castellà. El mètode de seguida va proliferar, amb els pares i mares al capdavant. Manuela de Madre, alcaldessa de Santa Coloma, i José Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, van destacar en la defensa de la immersió.

D’altra banda, la “llengua pròpia de l’escola” seria la “llengua pròpia del país”, és a dir, la que aquí s’ha fet en el decurs dels segles i la que aquí es juga la seva pervivència. Això en feia la llengua habitual en els usos generals de l’escola, però no determinava el seu grau de vehicularitat, que hauria de venir donat pel règim d’immersió adoptat a cada centre, en funció de les llengües a aprendre (ara, estem passant de dues a tres) i en funció sobretot de la realitat sociolingüística de la seva població escolar. Tasca delicada, aquesta, que demana coneixement facultatiu i encert. Cal que els polítics i els jutges es continguin. Som en el terreny de la pedagogia i dels drets de futur dels infants.

El Punt Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: