Eleccions al ParlamentPortada

Jordi Font: Les matrius de Salvador Illa

El compromís de Joan Reventós amb el retorn de la Generalitat exiliada, fins a pagar-ne un alt preu polític i personal,  era cosa cantada: responia a una vella lleialtat, derivada de la voluntat política de garantir la continuïtat de les nostres institucions nacionals. Reventós era, de fet, l’única garantia entre les possibles: l’altra opció amb possibilitats de guanyar el 1977 era l’encarnada per Jordi Pujol i és sabut que aquest havia arribat a una entesa amb Suárez pel que fa a l’establiment del “Consell General de Catalunya” que aquest propugnava. 

Va guanyar Reventós, al capdavant dels socialistes, i el president exiliat de la Generalitat va tornar: Reventós, davant de Suárez i del Rei, no va deixar el més mínim espai per cap altre invent. El compromís de Reventós havia tingut sobretot un torsimany: Romà Planas, fill d’exiliats, impulsor de les “Edicions Catalanes de París”, home del Moviment Socialista de Catalunya a França i alhora el col·laborador més estret del president Tarradellas. Tornaria amb ell el 1977 i acabaria guanyant l’alcaldia de La Roca del Vallès, que el seu pare ja havia ocupat fins que va haver de fugir cap a França davant de l’entrada de les tropes franquistes.

Era un home charmant, Romà Planas, gran conversador. Un dia, ens va confessar, amb cara de gran satisfacció, que tenia en el seu equip un regidor esplèndid, un noi jove amb moltes virtuts, recte, de pedra picada, molt bon gestor, ben preparat i home d’aixecar ponts… Ho deia, amb la felicitat de qui ha trobat algú que garanteix la continuïtat dels seus objectius i amb la certesa que reuneix millors aptituds que un mateix per assolir-los. Romà Planas no va trigar a morir i, tal com era el seu desig, aquell jove el va substituir a l’alcaldia: va obtenir la majoria absoluta i la seva obra  va transformar La Roca. Es deia Salvador Illa.

Posteriorment, vaig tenir alguna relació amb l’Arxiu de la Memòria Popular de la Roca del Vallès que ell va posar en marxa, a imatge dels centres de memorialisme que existeixen en alguns municipis italians, i que avui acumula un valuós fons relatiu als diversos itineraris vitals, amb orígens molt diferents, que han confluït a la Catalunya d’avui. Potser això ha influït en la seva idea oberta i dinàmica del país.

Tot país és memòria d’allò que ha estat, però és sobretot vivència dels que ara hi son. Si només és memòria del passat, senyal que ha mort i que potser mereix un lloc al museu. Per seguir viu, un país ha de ser capaç de noves síntesis, ha de saber reconèixer i aplegar la ciutadania actual en un mateix deler compartit, ha de saber reunir voluntats i sentiments diversos en un projecte comú de futur, que salvi l’essencial del que ha estat, però que reconegui i integri la pluralitat, que es modifiqui en funció d’aquesta… i que sigui capaç d’identificar el conjunt.

En Josep Mª Vallès, ex-rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i ex-conseller de justícia del govern Maragall, home ponderat i enemic de panegírics i altres exaltacions, em parlaria de Salvador Illa amb un èmfasi inhabitual en ell. L’havia tingut de director general i en lloava l’eficiència i el bon senderi. No trigaríem a retrobar-lo exercint de ministre de sanitat del govern espanyol d’esquerres, particularment en les seves respostes parlamentàries concises i rigoroses o en els seus renys exemplaritzants a les fugides de to d’alguns diputats de la dreta.

Salvador Illa resulta de dues matrius poderoses i simultànies, de les que marquen molt, a més de la familiar, la formativa (Can Culapi, Universitat de Barcelona) i desconec si també i en quina mesura la religiosa. Em refereixo, d’una banda, a la conjunció Tarradellas-Reventós, que encarnava Romà Planas, feta de valors republicans, de catalanisme irreductible i inclusiu, de sentit de la realitat, d’esperit unitari, de responsabilitat pública a tots els efectes. I em refereixo, d’altra banda, a la forja municipal, la del govern de proximitat, arran del batec del carrer, on la percepció i l’actuació del governant s’esmolen dia a dia, amb la mola de la gent concreta, de les seves necessitats i anhels, de la realitat més indefugible, de la que cal partir inexcusablement  per avançar en les transformacions desitjades. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button