Nou Cicle

Jordi Font: Irene Balaguer, una dona de missió

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Sempre hi ha estat. Sense parar. Sempre activa al servei de la causa de la infància i els seus drets, d’una pedagogia emancipadora, d’una ciutadania desvetllada, crítica, solidària. indestriable de la Marta Mata i del grup de dones -amb algun home- que va donar vida a l’Associació de Mestres Rosa Sensat i a la seva dilatada i fecunda trajectòria. Han estat nord i guia per a generacions senceres de mestres, sota el franquisme i en democràcia, en la millor tradició de la renovació pedagògica catalana i europea. Han estat gent amb una missió. Gent portadora, no tan sols d’una cultura transformadora, sinó d’idees i d’eines, de projectes apamats, per fer-la avançar en el terreny del concret.

Van ser un dels corrents socials més robusts que van desembocar en la jove democràcia de finals dels setanta. I van governar, no a la Generalitat, però sí a l’Ajuntament de Barcelona, bressol de les precursores escoles municipals del primer terç del segle XX. I van tenir un paper ordenador determinant, a Catalunya i a Espanya, a l’hora de legislar i de regular l’escola pública, cap a la qual van acomboiar el gran cabal innovador del CEPEC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana).

L’Irene va ser sobretot la prescriptora i directora de les escoles bressol de Barcelona, de l’educació dels zero als tres anys com a servei públic universal. Un camí que, posteriorment, s’encallaria i que encara resta pendent de completar. Es tracta, entre altres coses, de l’edat en què la persona té vius els reflexos que després oblidarà, per tornar a aprendre’ls posteriorment amb dificultat o per  no aprendre’ls mai més (nedar, grimpar…). Ens ho explicava, a l’edifici d’El Consulat, esdevingut “Centre 0-3 anys de Barcelona”, al pont de Vallcarca, una nonagenària Dolors Canals, que havia estat responsable de guarderies de Catalunya del 1936 al 1939 i que, posteriorment, havia tingut un paper pioner a les guarderies de New York. La Irene va incorporar la seva torxa. I la va passejat per mig món, encenent calius arreu per on passava: Catalunya, Espanya, Llatinoamèrica…; fent xarxa internacional.

La seva missió pedagògica va prendre cos i volada des de l’ample camp del socialisme català, dels seus pressupòsits emancipadors i catalanistes. Sempre, això sí, des de posicions d’exigència crítica i de defensa dura del seu model pedagògic. També durant el govern d’esquerres, davant del qual no va deixar de criticar allò que considerava acomodacions tecnocràtiques o concessions polítiques excessives. Sempre va ser una socialista crítica. Però mai no va estripar el carnet, aquest estrany esport nacional que ha proliferat durant els anys del denominat “procés”, fill de l’extremisme de la dreta espanyola i de la pugna, dins del nacionalisme català, per l’herència pujoliana. La Irene, enmig del terrabastall resultant, va mantenir les seves posicions crítiques, però sempre des de dins. S’havia mogut en els ambients de Nou Cicle i, amb la crisi darrera, s’havia implicat en el Fòrum Cívic. Però, com bona part dels seus integrants, mai no havia abandonat la idea de preservar l’existència d’un ample partit socialista, plural, prou gran per ser transformador i capaç de continuar la seva funció de frontissa nacional, de coagulant de la unitat civil del poble de Catalunya.

La Irene Balaguer ha estat una dona de conviccions i una dona crítica, que no s’ha deixat endur mai cap on bufava el vent. I amb una important obra feta. Per a alguns, en algun moment, pot haver resultat incòmoda, però, per a molts més, ha estat i serà un referent sòlid, una pedra angular sobre la qual poder seguir construint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: