CatalunyaPortada

Jordi Font: Entesa contra extrems

És evident que, a l’ample ventall del no-independentisme, hi ha de tot. També l’espanyolisme uniformador, nostàlgic de l’Estat-nació a la francesa i que encara ens el voldria encolomar, per la via expeditiva del franquisme irredempt, ja impracticable, o per la via del lerrouxisme, de la fractura de Catalunya en dues comunitats enfrontades,estació intermèdia cap a la dissolució de la nació catalana.

I és evident també que, a l’ample ventall de l’independentisme, hi ha de tot, també el cofoisme repatani que creu constatar a cada moment la “superioritat” de Catalunya respecte d’Espanya i la vilesa insuperable d’aquesta, cosa que fonamenta la ineludiblesecessió unilateral, erigida en divisòria patriòtica que nega la catalanitat dels discrepants, cosa que, paradoxalment, apunta al mateix camí de fractura de la nació catalana que desitgen els primers. 

És ben bé que els extrems es toquen. El problema, però, no són els extrems. Sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà, d’extrems. El problema és que la política democràtica es deixi endur pels camins de la radicalització, fins al punt de donar la preeminència a la lògica dels extrems, de les metes absolutes i impossibles i, doncs, de la confrontació més estèril. Les solucions, per definició, són en el terreny del real, és a dir, de la negociació i del pacte.

Prendre la part pel tot és deshonest, a Catalunya i a Espanya. Cal deixar de reduir l’independentisme al cofoisme repatani i el no-independentisme a l’espanyolisme assimilador. Només serveix per excitar i alimentar l’extremisme fins a la suplantació de la ciutadania. Avui, a això, se n’hi diu trumpisme, ianqui, esquimal, català o espanyol, igual a tot arreu. La seva lògica és la guerra, armada o simbòlica, real o friqui. I, atès que no hi ha “victòria final” possible, obté un sol resultat tangible: “paisatge després de la batalla”, desfeta moral i material, fractura nacional, multiplicació de desconfiances, paràlisi, decadència…

A Espanya, amb moltes dificultats, l’extremisme ha estat desbancat per les urnes i per la voluntat política de les esquerres de passar full. Per això, hi ha un govern de coalició que dona senyals clars de voler encarrilar el conflicte Catalunya/Espanya fora de l’àmbit penal, en la via de les solucions polítiques. Cosa que sembla comportar, per fi, un cop de timó cap al pas de l’equador, cap al trànsit de l’endèmica “conllevancia” orteguiana -la perpetuació de les latències verinoses que només poden generar anticossos recíprocs i conflicte -, cap a l’hemisferi del mutu reconeixement, de la pluralitat lingüística, cultural i nacional, únic futur hispànic possible, en el qual puguin créixer la confiança i la cooperació lleial. 

A Catalunya, entretant, som en un lamentable i costós cul de sac. Caldrà que les urnes de febrer donin lloc a alguna alternança que deixi de banda l’encastellament unilateral ies disposi a la negociació seriosa i a l’entesa superadora, Catalunya endins i Catalunya enfora. Hi ha, en aquest sentit, un sentiment difús però molt estès entre la ciutadania:només això explica l’extraordinària expectació que ha aixecat la nominació de Salvador Illa com a candidat a la Presidència. A Catalunya, no li és igual allò que passi a Espanya: li produeix efectes inevitables. Per això, cal que hi sigui ara. Per remar en la direcció apuntada, per ser-ne subjecte actiu i no passiu, per ajudar a orientar les coses no en la línia dels somiejos contraposats dels extrems, sinó dels interessos nacionals de Catalunya, els de la seva immensa majoria, plural i aplegada en un nou consens bàsic, un consens que sempre pot renovar-se, però que mai ningú no hauria de trencar, perquè és el que fa la nació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button