Nou Cicle

Jordi Font: És el gènere humà

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

L’endemà d’això serà diferent, per diverses raons. Però sobretot ho serà perquè nosaltres serem diferents. Es parla molt de la recessió que haurem d’afrontar i del salt endavant dels big data, amb totes les possibilitats i riscs que comporta. Però la cosa més important és la que ens està passant a nosaltres, al nostre cor i al nostre cap, en la “cultura difusa” que conforma els nostres valors i reflexos bàsics. Recordo una llarga conversa amb Ernest Lluch, que es valia del concepte “cultura difusa” per expressar algunesncontinuïtats de fons, de llarga durada, observables en les col·lectivitats humanes. Hi ha un primer nivell del comportament humà que es més variable, que canvia en funció de les circumstàncies i percepcions de cada moment. Però n’hi ha un altre de molt més assentat i profund, fet de conceptes i sentiments més arrelats, que no s’altera fàcilment.

Els canvis, en aquest segon nivell, solen ser molt lents i espaiats, sovint cosa de generacions. La dificultat en el trànsit d’una hegemonia cultural a una de nova, en bona mesura, rau en la resistència que hi oposa la “cultura difusa”. Per això, un error polític clàssic és confondre unes eleccions guanyades, una victòria política circumstancial, amb un canvi d’hegemonia cultural, amb una mutació de la “cultura difusa”. El canvi, en aquesta, demana més temps i que s’hi congriïn bastants més astres. Només de tard en tard, davant de fets que ho trontollen tot de cap a peus, es poden produir mutacions sobtades dins de la “cultura difusa”. Però han de ser moments molt singulars, fets molt extraordinaris, d’efectes catàrtics sobre les consciències.

I no es difícil endevinar que som en un d’aquests moments. Això és el que ens està passant a nosaltres. A un nosaltres que, alerta!, per primer cop, és la humanitat sencera, tota alhora. El famós i escàpol “gènere humà” de tantes esperances i tantes retòriques,nsembla prendre forma ara, quan ningú no l’invoca (“la pàtria dels humans” de la versió catalana de “La Internacional”). I ho fa en una forma sofrent, fràgil, desemparada, assedegada de socors mutus. Paradoxalment, això passa en un moment d’eclosió creixent del nostre poder tecnològic i fa que ens adonem que, en realitat, seguim a la intempèrie, a l’atzar de la natura més feréstega, la microscòpica. Sense perdre de vista la natura geològica que borbolleja sota dels nostres peus i la natura maltractada del clima que ens avisa una i altra vegada i la natura sideral que gira sobre els nostres caps…

Quina lliçó! No tan sols. Ens estem adonant que, en el naufragi, l’única andròmina que flota damunt de les onades, on ens podem arrapar per no ofegar-nos i on podem apaivagar la por i el dolor, és la vella andròmina pública, l’aparell compartit que alimentem de mala gana amb els nostres impostos, allò que no és de ningú perquè és de tothom. I també ens adonem que, enfront de l’encongiment i les misèries que desvetlla en nosaltres l’udol de la selva, només hi ha una sortida digna i un refugi efectiu: la cota moral de la fraternitat, de la responsabilitat de tots i cadascú envers els altres, envers el comú.

Qui gosarà, l’endemà de tot plegat, reiterar polítiques de privatització sanitària a la comunitat de Madrid? O repetir les retallades de la sanitat que van practicar-se amb ufanosa desimboltura a casa nostra després de l’anterior crisi? Què diran ara, als EEUU, els enemics a mort de l’”Obama-Care”? Qui repetirà doctrinàriament i amb cara saberuda que cal més mercat i menys Estat? I, d’altra banda, qui s’oposarà a les reformes administratives imprescindibles per desfer els nusos i incompetènciesobservats i que no han estat pocs?

Està canviant la nostra consciència de les coses i de nosaltres mateixos. Veiem que no hi ha seguretat que no ho sigui per a tota la humanitat. I que es fa ineludible una sortida mancomunada europea i un cert grau obligat de “governança global”. Així com una gran inversió pública, un “New Deal”, un Pla Marshall, que doni feina -o renda bàsica- i reactivi les coses, dins d’un model més calculat, més contingut, més previsor, més alerta dels efectes que produïm, més reequilibrador, més harmònic amb el medi natural.

Diuen els pedagogs que, per aprendre de veritat, no valen les lliçons magistral ni les memoritzacions, sinó l’experimentació. Res no s’aprèn tant com allò que es viu, que es gaudeix, que es pateix. I això val tant a nivell individual com col·lectiu. Fins ara, els humans hem patit i hem gaudit per separat, en formació dispersa (“ande yo caliente…”). Ara, en canvi, per primer cop, tots els humans estem tenint alhora la mateixa vivència, estem passant la mateixa por, estem patint el mateix dolor… I, confinats, estem pensant. Quanta estona per pensar. I perquè unes coses perdin valor i altres el guanyin. I som  molts els qui estem pensant que no anàvem gens bé i que, certament, cal un gran canvi per sobreviure i per fer-ho amb dignitat.

No serà pas fàcil que això qualli políticament. Altres derives de signe invers tractaran de dur l’aigua al seu molí i d’imposar-se: poders econòmics, pirates polítics, xarlatans de fira…. Però la mutació en la “cultura difusa” s’està produït. Una nova hegemonia cultural s’està covant, na nova consciència global, un nou alè transformador. És el “gènere humà”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: