Nou Cicle

Jordi Font: El catalanisme i Espanya

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

maciamillorEl catalanisme és el diferencial produït entre la nació catalana, retrobant-se a si mateixa en el mirall de la revolució industrial, i l’Estat espanyol, fet a la mida de la nació castellana i d’un imperi ja en decadència. I és que el vent del progrés que va bufar a França i que va donar cos a la nació francesa, a Espanya va trigar una eternitat a arribar, mentre que, a Catalunya, ho feia mitjançant el catalanisme, d’amplíssima i antiga base popular, manufacturat políticament, primer, per la burgesia i, posteriorment, pel republicanisme d’esquerres.
Després, el tardà accés a la democràcia i l’autogovern català, interromput per la tètrica nit franquista, suposaria la màxima explicitació d’aquest diferencial i aniria posant en evidència la disfunció d’un Estat que, ja democràtic, seguia sense tractar en peu d’igualtat a les nacions que incloïa -ni tampoc a les seves llengües i a les seves cultures-, sinó que les reduïa a un esquema regional homogeneïtzador, mentre maldava en un mal dissimulat assimilacionisme, des de les seves polítiques educatives i lingüístiques fins als seus plans d’infraestructures radials. Aquest és el greu problema de fons que la política espanyola arrossega i es resisteix a abordar, en contradicció amb el pacte constitucional de 1978 que distingia entre “nacionalitats i regions“.
El catalanisme, però, en les seves etapes successives, mai va fer abstracció d’Espanya ni es va plantejar en contra seu. Francesc Cambó, al capdavant de la burgesia catalana, seguint amb la hamletiana imatge que d’ell havia donat Niceto Alcalá Zamora, es va decantar més per ser el Bismark espanyol que el Bolívar català, encara que sense aconseguir-ho. Davant d’això, precisament, es va alçar la figura de Francesc Macià, l’anti-Cambó del poble pla. Tampoc ell, però, se situaria contra Espanya. Va estar en el Pacte de Sant Sebastià i, arribat l’interregne del 14 d’abril, proclamaria la seva anhelada “República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica” ​​i, immediatament, s’avindria a permutar-per la instauració de la Generalitat contemporània (actualització democràtica de la Generalitat medieval, dissolta per Felip V el 1714), per compassar-se així amb els ritmes que la realitat espanyola requeria.
També Lluís Companys, a l’octubre de 1934, en ple ascens del feixisme a Europa i de la CEDA a Espanya i en sintonia amb l’insurreccionalisme del PSOE i de la revolució d’Astúries, proclamaria l’ “Estat Català de la República Federal Espanyola“, cridant “als dirigents de la protesta general contra el feixisme (…) a instaurar a Catalunya el govern provisional de la República“. El 1937, la campanya d’ajuda militar i humanitària al Madrid assetjat aconseguiria una especial emoció a Catalunya, sent una de les seves expressions el famós cartell amb el lema “Defensar Madrid és defensar Catalunya“.
Macià i Companys, doncs, en moments de transició radical i de màxima audàcia, al costat de la voluntat d’aconseguir el màxim autogovern possible per a Catalunya, van compartir sens dubte dos mòbils fonamentals en la seva condició de lluitadors per la democràcia i la justícia:
1. La solidaritat amb els republicans espanyols, amb l’assumpció de la quota de responsabilitat que corresponia a Catalunya respecte del conjunt espanyol. La burgesia catalana havia estat coresponsable del règim de la Restauració, -amb el seu proteccionisme envers la indústria tèxtil catalana-,, al costat dels financers del nord, els terratinents del sud i els militars del centre, i no cabia ara desentendre’s dels pobles germans que també havien patit la repressió, pot ser que no en clau nacional, però sí en clau econòmica i social, tant o més sagnant. No van assimilar el nom d’Espanya a la reacció, sinó a les seus millors i més avançades expressions, com sol fer-se amb aquells a qui es vol bé: un no es recrea en les seves misèries, sinó que exalça les seves virtuts, tractant de estimular-les. Desacords, si. Fins i tot greus desacords. Però mai l’excitació d’aquest fàcil reflex etnicista que els humans portem dins. Res semblant al “tots són iguals“, a l’abrupta “desconnexió“, al vergonyós “boti, boti, espanyol el que no boti” i tantes altres expressions degradants.

2. La unitat civil catalana com a pedra angular de la nació catalana i com a condició inexcusable del seu futur. No en tenien prou amb haver neutralitzat al lerrouxisme i amb una acceptació passiva de la realitat catalana pels vinguts de fora, sinó que entenien que una nació només pot ser fruit d’una integració activa, mitjançant la identificació de tots en un projecte compartit, transformador, obert a la identitat de cadascú i potent generador d’identitat comuna. És aquella concepció de Rafael Campalans: Catalunya no són només les glòries passades, el record sagrat dels nostres morts, Catalunya és “un deler regenerador que s’encomana a tots els homes i dones que hi viuen“. I això, donada la procedència de tants, no era una cosa que pogués fer-se “contra Espanya“.
Eren dirigents d’alçada, forjats en el combat solidari contra la repressió nacional i contra la repressió social. Eren gent vacunada per endavant contra el que començava a treure el cap a Europa per vergonya de la humanitat sencera. Hauríem de pensar més en això.
La política espanyola, certament, està en greu deute amb Catalunya des de la sentència de l’Estatut, assimilada a un “cop d’Estat” per Javier Pérez Royo, un dels degans del constitucionalisme espanyol, en la mesura que, amb ella, es liquidava “la constitució territorial espanyola“, aquest delicat equilibri implícit dins el pacte constituent i que es basava en dos principis simètrics: Catalunya no pot imposar-se a Espanya (per això, renúncia al dret d’autodeterminació esgrimit en la resistència) i Espanya no pot imposar-se a Catalunya (per això, estableix el referèndum estatutari català com a última paraula enfront del que poguessin aprovar les Corts espanyoles).

Resulta incomprensible que, després de set anys d’haver-se perpetrat una semblant trencadissa, el govern espanyol no s’hagi dignat encara fer la més mínima proposta superadora. Ni generosa ni avara. Res de res. Davant dels resultats electorals a Catalunya i d’unes manifestacions sense precedents que han estat notícia en el món sencer, tan sols aquest espès silenci propi de qui sembla fiar-ho tot a la vigència del “dret de conquesta“, sense haver entès encara que, en democràcia, no es pot vèncer sense convèncer.
Això no justifica, però, la lògica desentendre-se’n des de Catalunya, perquè Espanya no són només els seus governants. El menyspreu ètnic que prolifera en alguns ambients, semblant a la denunciada i inversa “catalanofòbia”, ens fa molt de mal a Espanya i ens fa molt de mal a Catalunya. Cap patriota català pot ignorar l’essencial que és per a la nació catalana garantir la seva unitat civil, una unitat civil activa, que no pot venir donada només per l’absència de conflicte, sinó que ha de forjar-se a la implicació activa de tots en una meta de futur àmplia i compartida. Perquè les nacions es fan i es desfan. Hauríem de prendre lliçó del nostre passat i no conformar-nos amb mobilitzar tan sols a mig país darrere d’una ideologia maximalista. Potser li convingui a algú, però no li convé gens a Catalunya. A aquesta, li cal ser causa comuna de la immensa majoria dels catalans. I reunir la força que només dóna la màxima unitat possible.

Jordi Font és membre de FòrumCívic-Nou Cicle

La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: