Nou Cicle

Jordi Font: Eduard Miralles, pioner de les polítiques culturals

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

L’Eduard Miralles va ser un dels pioners en el trànsit de les provatures voluntarioses a la formulació de la primeres polítiques culturals de la democràcia. Havíem entrat als Ajuntaments l’any 1979 (“Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”), amb l’empenta de la insurgència política i dels moviments socials antifranquistes, carregats d’idees i de bones intencions. Vam fer un aterratge d’emergència sobre una administració abrupta, ens vam arremangar i vam posar a la feina: vam recuperar els noms de les coses, els noms dels carrers per començar; i vam assajar de fer tot allò que havíem imaginat i covat a les catacumbes. Ho vam fer de totes les maneres imaginables, amb encerts i també amb errors, cadascú a la seva sort, en formació dispersa… Calia posar en comú, valorar, recapitular, sistematitzar, calia arribar a unes primeres conclusions que poguessin erigir-se en pautes per a una acció pública innovadora i eficient en el camp de la cultura.

Això és el que ens vam proposar a finals de 1983 a l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, en la seva condició d’expressió i palanca del món local. Vam acabar amb “la repartidora” i vam posar en marxa dispositius de suport a l’acció cultural dels ajuntaments. Vam impulsar la creació de xarxes de gestió mancomunada dels serveis culturals dels diversos ajuntaments, generant economies d’escala i també sinèrgies inèdites i multiplicadores. N’acabaria sorgint l’Oficina del Patrimoni Culturals (OPC), amb la xarxa de museus i la xarxa d’arxius; l’Oficina de Difusió Artística (ODA), en favor de les programacions locals estables de teatre, música i dansa; i l’impuls de la vella Xarxa de Biblioteques Populars cap a un sistema territorial equilibrat de lectura pública, amb l’esclat de les “biblioteques de nova generació”…

El 1984 va ser l’any de la inflexió, amb la convocatòria i celebració d’”Interaccció-84”, el primer encontre d’agents culturals, públics i socials, d’àmbit català i espanyol, que prendria un caràcter fundacional. Va ser a la seva cloenda que vam anunciar la creació del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), el gran think tank de les polítiques culturals, que adquiriria una intensa i continuada projecció catalana, espanyola i iberoamericana. L’Eduard Delgado en va ser el màxim inspirador i el primer director, acompanyat de Joaquim Franch, d’Alfons Martinell i de dos jovenets: l’Esteve León i l’Eduard Miralles.

L’Eduard Miralles venia de dirigir el programa cultural de la Universitat Politècnica. I de l’Ajuntament de Barcelona, on havia participat activament, amb l’Eduard Delgado, en l’impuls de la xarxa de Centre Cívics. Al CERC, l’Eduard Miralles adquiria un paper cabdal en l’impuls d’una nova figura: els plans estratègics municipals de cultura, que tractaven d’articular totes les energies culturals disponibles en el municipi cap a objectius transformadors, compartits i participats pel corresponent teixit social, mitjançant programes precisos i mesurables. L’Eduard Miralles va córrer d’un municipi a l’altre, va ajudar a crear les dinàmiques participatives corresponents, va aportar eines per a unes anàlisis ajustades, va promoure la descoberta de les interrelacions entre arts i vida comunitària, entre cultura i educació, entre cultura i economia…, va estimular la capacitat inventiva local en el disseny de projectes a la mida de cada realitat i de les seves potencialitats. Del 1996 fins el 2004, l’Eduard Miralles esdevindria el nou director del CERC. La seva capacitat intel·lectual, la seva brillant aptitud expositiva, la seva bonhomia generosa, en farien de seguida un referent de primeríssim nivell, a Catalunya, a les Espanyes i a les Amèriques.

L’any 1990, també participaria, de la mà d’Eduard Delgado, en la creació d’Interarts, en combinació amb el Consell d’Europa i amb la voluntat de fer-ne l’Observatori Europeu de Polítiques Culturals Urbanes i Regionals, que abordés la relació entre política cultural i desenvolupament territorial. L’Eduard Miralles n’esdevindria president des de l’any 2008 fins ara. Des d’aquesta posició, desenvoluparia una decisiva i prestigiosa activitat en el camp de la cooperació cultural internacional, amb elaboracions específiques per a l’Agenda 21 de la Cultura, amb aportacions sobre la cultura com a pilar del desenvolupament i de la sostenibilitat, exercint d’interlocutor i col·laborador de la Comissió Europea, del Consell d’Europa, de l’Organització d’Estats Iberoamericans (OEI), de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), de l’Observatori de Polítiques Culturals a l’Àfrica (OCPA), de la UNESCO…

La història de les primeres polítiques culturals, entre nosaltres, és una assignatura pendent incomprensible. O comprensible només per la manca de càlcul personal dels seus protagonistes, immersos en una empresa massa apassionant i absorbent per dedicar gaire temps a deixar-ne constància formal i capitalitzable. L’Eduard Miralles n’és el paradigma màxim: un gran savi, una gran persona, clau en tants projectes i realitzacions i sense que ningú hagi pensat mai a penjar-li cap creu de cap sant. Ni falta que li feia. Als quatre punts cardinals, entre els qui seguim dins de la corrua humana, s’encén avui una immensa estesa de fanalets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: