Nou Cicle

Jordi Font: Cal passar l’equador

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Som en un punt d’inflexió incontrovertible. No valen més voluntarismes ni més audàcies ni més astúcies. Cal que tothom ho assumeixi sense retard i que puguem recuperar el govern de la Generalitat i posar-nos a la feina. Cal passar l’equador, deixar enrere l’hemisferi de les fabulacions i afrontar el nou hemisferi que tenim al davant, que no és el d’ahir, que ja no pot ser-ho, però que tampoc no és la materialització de cap miratge, sinó la tossuda i malmesa realitat de la qual cal partir.

No sabem si la justícia alemanya lliurarà l’expresident Puigdemont a la justícia espanyola amb totes les inculpacions operatives o només amb alguna d’elles. En aquest segon cas, certament, seria un cop important a les interlocutòries del jutge Llarena i a la insensata judicialització de la política impulsada pel govern Rajoy i denunciada per tantes veus. Potser un pas decisiu cap al final d’uns empresonaments “preventius” que costen d’entendre si no és amb ànim alliçonador o venjatiu.

Sigui com sigui, persistirà la crítica universal a la il·legalitat de les lleis de desconnexió i de la DUI (testimonial o no) i, doncs, la necessitat urgent d’una reconducció de l’estratègia independentista. Tant ERC com el PDeCAT semblen, avui, prou disposats en aquesta direcció. La CUP, coherentment amb la seva ideologia, es descarta i se situa fora de la contingència, amb la mirada posada en el futur llunyà on tot sembla possible. Esperem que l’entorn de Brussel·les, fins ahir mateix en una eufòria poc justificada, encaixi les novetats i s’avingui a aterrar.

Si fos així, ja només quedarien entestats en la senda de la radicalitat el govern del PP, un sector de la judicatura que sembla trobar-s’hi bé, i la penya mediàtica i econòmica que gesticula a l’escalf de les mamelles de l’Estat. Una radicalitat que, desproveïda del desafiament independentista, ha de resultar estrepitosament desafinada davant de la majoria d’observadors, i particularment dins del club europeu, com també entre bona part de la ciutadania espanyola, avui arrossegada en bona part per la reacció antiindependentista i per l’ancestral i ressuscitada lava menjacatalans.

És l’hora de tornar, no a l’statu quo sense més, sinó a reparar els plats trencats. És a dir, a massillar les esquerdes comunitàries, a aturar l’espiral centrifugadora d’emocions i de voluntats, a confegir un relat integrador sobre allò que ha passat i sobre on som i on volem i podem anar. També a refer les aliances possibles amb les esquerres espanyoles, tan fructíferes en el passat i avui atrapades entre la paret demoscòpica i l’envestida del nacionalisme espanyol que hem contribuït a desvetllar. I, sobretot, a articular una resposta rigorosa i forta de Catalunya enfront de la ruptura del “pacte territorial” que va comportar la liquidació de l’Estatut referendat pels catalans.

Seria una gran notícia que resultés possible la formació d’un govern d’àmplia confluència com s’ha demanat des de les esquerres catalanes, un govern terapèutic, per a una recomanable convalescència. A manca d’això, és inajornable la formació d’un govern independentista –no en va aquest és el color que mostren la majoria dels escons–, disposat, però, a impulsar una nova estratègia ja no unilateral, sinó de diàleg i entesa amb altres forces del Parlament i d’aliança amb les forces espanyoles disposades a emprendre les reformes inajornables.

Fa temps que podia haver-se articulat una alternativa a l’actual govern del PP, dins de paràmetres reformadors, si s’haguessin pogut sumar els vots d’ERC i de la vella CDC, cosa inimaginable durant la seva fuga unilateralista, perquè cap partit espanyol que aspirés a la centralitat no s’ho podia permetre. El PSOE ho sabia, mentre que Podemos ho ha hagut d’aprendre. És hora de començar a desembarrancar, amb la política catalana, també la política espanyola. Hi ha molts plats trencats que ens afebleixen, però també hi ha una força acumulada i una visibilitat internacional que ens són favorables. Sempre que passem, d’una vegada, l’equador i ens disposem a vogar en l’hemisferi del real.

El Punt Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: