Nou Cicle

Jordi Font: Barcelona a la vista

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Barcelona és un fruit cobejat pels dos remolins inversos que, d’un temps ençà, ho engoleixen tot i desfan l’ordit nacional que havíem teixit pacientment durant anys com el més preuat dels béns. El pol que s’endugui Barcelona al sarró marcarà la diferència. Pura instrumentalitat, lluny de tot projecte seriós, a l’altura de Barcelona, dels seus problemes i de les seves potencialitats.

Des de la transició democràtica, hi ha hagut tota mena de confrontacions polítiques, algunes de molt dures, però sense deixar de preservar els consensos bàsics que fan la nació. Aquesta contenció, avui, ha desaparegut en mans dels dos maximalismes confrontats, predestinats a excloure’s mútuament, en una pulsió dissolvent de la nació. En fer-ho, l’espanyolisme rampant de Cs o del PP és coherent; no en va la seva finalitat és dissoldre, assimilar, la nació catalana. En canvi, és paradoxal veure el nacionalisme català minant les bases mateixes de la nació. S’assembla a allò de “La maté porque era mía”.

Comencen a sentir-se veus de l’independentisme que ja ho assenyalen. Dins d’ERC, dins del PDeCAT i més enllà. Esperem que prosperin i que no facin massa tard, que tinguin la capacitat de revertir les eufòries desbocades que no van enlloc. L’Estat espanyol, certament, no hi ajuda: ben al contrari, sembla entestat a promoure la radicalització màxima, per exemple amb la perpetuació d’uns empresonaments cautelars que clamen al cel. Com si volgués que la radicalització augmenti indefinidament fins a fer irreversible la fractura interna i legitimar l’ús definitiu de la piconadora sobre Catalunya. Quin disbarat fer-li el joc!

Raimon Obiols, no fa gaire, mostrava la seva “estupefacció per la situació política, un xic delirant”, i també “per la darrera ocurrència” de Manuel Valls.Hi ha quelcom de brutalisme, més impulsiu que impetuós, en la trajectòria de Valls”, deia. I hi afegia que hi veia un “’capitano di ventura’, fallit a França i buscant ara noves batusses dins de la bel·ligerància divisiva a Catalunya”. Així estem: deliri crida deliri. Cal redreçar les coses abans que els dos remolins ho engoleixin tot. A Barcelona, li cal una contesa electoral sense parasitacions, on litiguin projectes seriosos, a l’altura dels reptes que té plantejats.

Barcelona no pot reduir-se a la “bel·ligerància divisiva”. No es correspon amb la seva naturalesa oberta, plural, mestissa. Barcelona és cruïlla de camins i no castell ni fortalesa, on conviuen realitats diverses que interactuen i es fecunden. És el nucli central d’un conglomerat urbà, demogràfic i econòmic carregat de futur, un node reconegut de la xarxa global que formen les grans metròpolis, on pot ambicionar un paper innovador, pioner de les transformacions necessàries. No ens podem permetre que Barcelona perdi peu.

Si Barcelona perd peu, també en perd Catalunya. No en va Barcelona és una clau essencial de la singular pervivència de la nació catalana, en un context en què tantes altres nacions han decaigut, abandonades al pairalisme i assimilades per un progrés i una esperança que els venia de fora i, generalment, en una altra llengua. Barcelona ha estat un gresol decisiu de modernitat, econòmica i cultural, en la qual Catalunya s’ha fet forta i ha actualitzat la seva vigència. La Catalunya Nord, per no anar més lluny, seria el cas invers.

L’economista Xavier Vives, en un article recent, constata: “Tant el nacionalisme català com l’espanyol han vist Barcelona com una entitat que cal controlar més que potenciar. Recordem la desconfiança de la Generalitat de Catalunya sobre el projecte metropolità de l’alcalde Maragall. Tampoc mai han reeixit les propostes de bicapitalitat a Espanya. Temo que aquestes actituds dels nacionalismes en pugna no han canviat.” I acaba advertint: “La consecució d’objectius ambiciosos implica […] que les organitzacions polítiques posin Barcelona al capdavant de les seves prioritats, i no sucumbeixin a la temptació de fer-la servir per a altres objectius. La societat civil barcelonina hauria d’empènyer en aquesta direcció de manera més decidida.

El Punt Avui

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: