Nou Cicle

Jordi Évole: Si tots parlessin

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Nou intent: dos expresidents de Govern, un català i un altre espanyol, debatent. Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero saben com va començar tot. Tots dos van retocar l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya amb un 90% de vots favorables. O sigui, que Zapatero no va complir la seva promesa («Donaré suport a l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya»), però és que Mas tampoc. Encara que se’ls ha de reconèixer que els seus retocs van ser ratificats pel poble de Catalunya. I que va ser el recurs del PP davant el Tribunal Constitucional el que ho va espatllar tot. Ara, que no és temps de matisos, tot es barreja i sembla que el «donaré suport…» sigui l’origen de la decepció de l’Estatut. I diria que no va ser així.

No vull defensar ni Zapatero ni Mas, que ja es defensen sols. De fet, m’inquieta la seva forma d’apedaçar l’Estatut que havia sortit del Parlament amb un suport aclaparador el setembre del 2005. Ells dos solets, el gener del 2006, van canviar alguns ingredients d’un plat que sabien que se li indigestaria a més d’un al Congrés dels Diputats. També m’inquieta que ignoressin la figura del llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Ai, si tots parlessin.

Però a la vegada, el duo ZP-Mas va fer política. Política d’amagat, poc transparent, tan eficaç com lletja. Però van aconseguir un acord que va desbloquejar una situació que en aquell moment provocava l’afartament de gran part de la població, com després va demostrar la baixa participació en el referèndum de l’Estatut, quan encara ni el PP ni el Constitucional havien tret la tisora. Però això ja és història, i el que més recordem és el «donaré suport…», que per a això els relators del procés han sigut uns i no altres.

Precisament el que es troba a faltar és que algú del Govern català i algú del Govern espanyol segueixin parlant. Però, com poden parlar si el Govern català està cessat? Com poden parlar, si més de la meitat dels seus membres són a la presó i l’altra s’ha autoexiliat a Bèlgica? No sembla que es donin les circumstàncies per al diàleg, i a més entrem en les tensions electoralistes d’una campanya. Que si tu adoctrines, que si tu anaves a provocar morts, que si la teva tele no la fa gent normal, que si els partits no independentistes són la banda del 155

Qui cregui que el 22 de desembre tot estarà arreglat, s’equivoca. Aquí tard o d’hora s’haurà de fer política, això que alguns anomenen «l’art del que és possible». I això passa perquè persones que no pensen igual –com en el seu moment van fer Mas i Zapatero, amb totes les crítiques que puguin caure sobre aquella reunió– seguin a desenrocar. Sense la voluntat d’arreglar-ho, si no van baixant una miqueta del burro els uns i els altres, això no se solucionarà i s’eternitzarà. I el personal, avui tan mobilitzat, acabarà tan fart com va acabar d’aquell Estatut que ara tant enyorem però que van votar menys de la meitat dels catalans. Seria una pena. Una altra.

El Periódico

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: