Portada

Jordi Del Río: Maltractat PSC

Ja ningú ho dubta: als socialistes catalans els ha arribat de manera inequívoca i després de tres derrotes electorals històriques, l’ineludible moment d’una renovació radical. Remarcaria : i creïble. Seria irresponsable no adonar-se que encara hi ha dipositada en ells , gairebé un milió de vots, una esperança que no es pot continuar malbaratant. Una esperança que sorgeix de la societat i no solament de la platea d’un congrés.

Clemenceau, polític francès, deia que“la guerra és un assumpte massa greu per confiar-li-ho als militars”. Afegiria que també la política és alguna cosa massa seriosa per deixar-ho només en mans dels polítics. Aquesta visió reduccionista , endogàmica, dibuixada per alguns i segons la qual la prioritat del PSC és ara “la de triar una direcció forta i unida que guanyi amb autoritat el congrés” i deixar en segon pla el “guanyar la societat” és una anàlisi que perd autoritat en la conjuntura històrica. En el fons aquest axioma amaga una de les arrels dels problemes: la debilitat actual entre societat i política així com la constant desconfiança respecte a les motivacions per les quals els polítics fan les coses. En definitiva , que es pot guanyar un congrés i perdre políticament en la societat.

La renovació en aquest proper congrés tindrà per tant que ser molt més creïble que retòrica. I d’idees. No dubto que sobre el paper sigui cert que costi veure entre la diferents candidatures a la primera secretària del PSC “diferencies polítiques irreconciliables“. Genèric que es converteix en sofisma tractant-se de companys de partit. Però la història, com la realitat, és tossuda i els resultats electorals primer i l’hemeroteca després, marquen inequívocament responsabilitats diferenciades entre aquells que no només han avalat un determinat model de partit desconnectat de la realitat sinó que fins i tot ho han vociferat. Els mateixos que ara ho maltracten retòricament reclamant renovació i canvi. O els mateixos que sota centímetres de maquillatge projecten una pel·lícula de producció aliena. O aquells, o aquelles, que parapetats en el cloud politics esbiaixen el seu coratge polític en funció de futures aspiracions.

Crec compartir amb l’estabornida militància del PSC un sentiment d’estupor davant tal espectacle. Un sentiment de llàstima davant el maltractament del que havia estat una excel·lent marca, ho remarcava aquesta setmana el mateix Jordi Pujol, i que ara li està passant com a la Coca-cola que només es coneixen els ingredients que no té. Curiosament els de la marca: ni Coca, ni Cola. Ara sembla que el PSC, ni és un partit útil, ni social, ni en part català quan al meu entendre la culpa no és d’aquests extraordinaris ingredients sinó de qui els va manipular.

ABC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button