Nou Cicle

Jordi del Río: De majories, minories i selecció de personal

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

seleccio personalNo corren bons temps per a la serenor, per a la reflexió. Estem instal·lats en una gairebé perpètua halitosi social. Tot el que ens surt per la boca és avinagrat, malhumorat. I el pitjor de tot és que segurament sobren motius per a aquest desarrelament amb l’optimisme, per a aquesta imatge de mal copulats amb l’esperança. Fins i tot  aquest escrit potser també hauria necessitat un bon col·lutori  bucal abans de veure la llum.

Vivim dies convulsos pel que fa referència a la corrupció política. Li diuen sistèmica, transversal. Amb la mateixa intensitat que es visualitza el malestar ciutadà, assistim en paral·lel i des d’amplis sectors polítics a una contraofensiva benintencionada i plena de raonables arguments alertant del perill d’aquest pim pam pum generalitzat contra la classe política. Benintencionada, raonable, fins i tot responsable des del punt de vista del combat  contra l’ antidemocràcia que és pot albirar fàcilment, aquest atac desigual contra el millor dels sistemes coneguts. Però excessivament endogàmica. En cap d’aquestes declaracions de principis he sabut trobar una de les principals causes, al meu entendre,  d’aquesta situació. Segurament l’origen : la selecció del personal.

Proposo un simple exercici per començar. Una cerca a Google de la següent combinació de paraules , ‘donar lliçons’,  ens retorna una curiosa resposta : més de les primeres 100 entrades i imatges es corresponen amb polítics de totes les ideologies i nacionalitats. La veritat: no em sorprèn. És més, diria que aquest és el gran problema amb el qual s’enfronta actualment la classe política : la credibilitat, la coherència. Com donar lliçons i no morir en l’intent. Aquesta actitud, la de mestre a deixeble, ni cola, ni és creïble, ni en la majoria dels casos s’adequa amb la realitat d’una societat sobreinformada i sovint, per desgràcia, més preparada i formada que la dels seus representants.

Qui no ha llegit aquests dies decàlegs, plans quinquenals, manifests , contramanifests a la carta i, en definitiva, idees per a la regeneració democràtica? Hem sentit  parlar de lleis electorals, llistes obertes, noves lleis de finançament de partits, registres de lobbys, lleis de transparència i accés a la informació, participació democràtica….Una música molt interessant. Però molt coneguda i, per desgràcia, susceptible de ser tocada per tothom, inclòs Berlusconi, ni que sigui a ritme de bunga-bunga. El problema, al meu modest entendre, rau en la combinació de  dues coordenades : la credibilitat de l’emissor i la concreció i viabilitat de les propostes. Avui em dedicaré a la primera : coherència i credibilitat. Deia abans que en cap d’aquestes declaracions, d’aquests pentagrames de principis,  he sabut trobar una de les principals causes d’aquesta situació,  segurament l’origen: la selecció de personal. Millor dit, la selecció dels nostres representants. Curiosament, mai ens preguntem quina mena de comissió de personal en els partits polítics avalua la formació ètica i cultural dels futurs càrrecs polítics. Quina mena de barrera infranquejable se situa per impedir  que dubtosos perfils defensors d’interessos personals s’acostin des de ben jovenets, fins i tot abandonant estudis, a  la “carrera política”, a la recerca del sou fàcil i pràcticament vitalici. I a vegades, hereditari? Quina barrera emocional se situa per a aquelles persones per les quals la política partidista sovint és una substitució de la família, al marge de la qual pràcticament només hi ha l’abisme del no reconeixement emocional. Els partits com una mena de “club dels cors solitaris”. Per sort els qui així es manifesten són encara una minoria. Però a tenir molt en compte.

He assistit aquests dies,  de ben a prop i a vegades aterrit, a l’episodi de les diputades i diputats díscols del PSC. He escoltat a responsables polítics declaracions tremendes, sovint molt més en consonància geogràfica amb el sud d’Itàlia que amb l’excel·lència que s’hauria de suposar a la pràctica política en un país d’una certa  tradició democràtica. Humilment, les disculpo.  Sóc conscient que són fetes des de la irreflexió i l’abraonament de la delicada conjuntura. “En una família mai s’ha de trencar la disciplina de vot”. “Uns fan música (els disciplinats) , altres soroll (els díscols)”. “El PSC també té el seu dret a decidir així que les minories haurien d’acatar a les majories”. Bé, sembla com si la veritat relativa sobre la que es sustenta la democràcia fos una qüestió de “pes”, és a dir,  de qui pesa més. O la té més llarga.

“La veritat pot ser minoritària i no per això deixa de ser veritat”. Farien bé els responsables dels partits polítics en ocupar-se de rebre’ns a les seves seus amb aquest  frontispici hindú  i no amb la  trista i freda imatge d’uns receptacles bunqueritzats  que fan que ja  la primera impressió sigui la d’un clar distanciament emocional amb el que allí entra. Siguem clars, que aixequi la mà qui no hagi trencat alguna vegada, per no dir sovint i de manera saludable,  la “disciplina de vot” a la seva família. L’actitud contrària té un nom que no m’atreveixo a reproduir. Siguem també intel·ligents:  les discrepàncies, les possibles ruptures i trencaments mai s’entendran públicament com un assumpte de interpretacions més o menys semàntiques  o disciplinàries sinó de cultura política. L’opinió pública , la gent, és molt més sàvia del que pensen alguns com queda traduït en el repartiment de les seves simpaties. És obvi que la majoria té dret a decidir. Tan obvi o més com que les minories també tenen dret a representar. Potser en aquesta declaració de principis majoritaris s’amaga la voluntat de patrimonialitzar, des d’interessos preestablerts, a vegades ocults, les decisions polítiques.  Resulta lamentable veure a alguns, amagats darrera la mesa  i des d’actitud poc creïbles, poc coherents, pràcticament de subsistència   política, repartir “a pes” credencials de majories i minories.  Com si l’electorat socialista fos clònic! En el darrer congrés del PSC, el del Nou PSC, 34 de cada 35 militants no van ser delegats. On és la majoria i on és la minoria?.

El consens és ampli: cal una reforma organitzativa a fons dels partits polítics. Però si us plau,  no retòrica. Ja no val a dir que la “gent ens necessita” com escoltava recentment a un jove alcalde del Maresme en una vàcua i caricaturesca crida a  centrar-nos més en termes “externs” que “interns”. I té raó, però precisament per això si l’instrument falla com diuen les urnes, que fem? Més retòrica? Tampoc val a continuar donant lliçons de “progressisme verité”, castigant als sospitosos a escriure a la pissarra mil vegades “sóc d’esquerres i no li faré el joc a Convergència amb la qüestió nacional”. Jo només he arribat  fins a les tres-centes vegades. Deixo les altres dues-centes vegades  per a quan s’aprovi la limitació de mandats i es posi  límit al salari que un polític pugui percebre. I finalment les altres cinc-centes per quan arribem a un congrés amb un primer secretari prèviament escollit per sufragi universal de tots els militants. Fins i tot estaria disposat a continuar amb el càstig si la política de formació del partit canviés radicalment. No m’estendré massa en aquest punt, donat que aquest canvi és un clamor entre la militància,  però simplement apunto que la meva demanda  no  passaria únicament per l’exigència  d’ avaluar als seus responsables  en relació al coneixement de  la nostra sòlida tradició de renovació pedagògica.

El PSC ha de centrar-se urgentment, sobretot  a través dels seus  darrerament devaluats instruments (més  de “tank” que de “think” com deia algú recentment), a estudiar i experimentar des d’una actitud de vida, utilitzant termes d’Hannah Arendt, més activa i menys contemplativa. Més des de l’experimentació que de la descripció.

En aquest sentit el partit s’enfronta ara a un repte i a una oportunitat : el full de ruta de debat i reorientació marcat pel darrer Consell Nacional. Si no hi ha el coratge de substituir les tradicionals misses de diumenge, o dissabte,  per una veritable fórmula de participació dels militants i simpatitzants a través de consultes sobre els  principals temes polítics d’actualitat i futur, si diluïm el debat en el temps com alguns voldrien a l’espera de encapçalar aquella o altra llista electoral, haurem tornat a perdre el temps. Si no  dissenyem un procés totalment descentralitzat que culmini en una convenció vinculant a l’estil de les que realitza el Partit Laborista britànic tornarem a donar una imatge de provisionalitat. Si no és fa, algú ho farà. Hem de perdre la por a consultar. No podem tornar a donar la imatge de divisió en temes primordials. Quina interpretació fan els militants i simpatitzants  del “dret a decidir “ que va acollir el nostre programa electoral?. La interpretació que van fer els protagonistes de “La aventura de los cinco”  (trist bateig  per part de qui, amagat en aquestes ‘posicions majoritàries’,  busca el somriure fàcil de  la claca)  o la dels  que semblarien  considerar actualment  innecessària la quinzena esmena de la constitució nord-americana per estar ja superada? Cinc contra quinze. Quinze contra cinc. Lamentable.

Més tard o més d’hora, els pobles voten i haurem d’estar carregats de legitimitat. No serà fàcil tot i que llegint a alguns ho pugui semblar. Tant de bo tot fos  tot tan màgic com tenir  una recepta amb 5 o 15 principis actius per tal de millorar la qualitat democràtica del sistema. Però podem començar reconeixent que som davant d’una qüestió de cultura política. De credibilitat, de coherència i també de compromís. Els que tenim alguna experiència en la docència sabem l’important que és donar lliçons des d’aquests capteniments. Sinó ho fem així,  tot quedarà en mans de la retòrica i, el que és pitjor, del populisme.

One Response to Jordi del Río: De majories, minories i selecció de personal

  1. Pingback: Fabian Mohedano: Nivells de corrupció, Incoherència, manca d’ètica i delicte | L'Hora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: