Portada

Jordi Borja: El desordre establert

“Prefereixo la injustícia al desordre”. Goethe es podria haver estalviat aquesta afirmació poc simpàtica, més pròpia d’un privilegiat egoista que d’un gran escriptor humanista. Una alternativa absurda. El desordre és un factor multiplicador de la injustícia, però la injustícia és el pitjor desordre. En paraules de Mounier, el fundador d’Esprit, és el “desordre establert”. Els causants d’aquest desordre, polític i econòmic, estan encantats de trobar i generar ocasions per transferir la responsabilitat del mateix a les seves víctimes, especialment si es rebel·len. Així va passar arran dels incidents del 15-J en l’entorn del Parlament.

Crec que ja s’han donat els arguments pels quals no va ser una bona iniciativa i va servir al Govern per a criminalitzar a tots els indignats presents, absents i futurs. No era realista suposar que es podria impedir l’entrada als diputats i difícilment es podrien evitar brots de violència, d’una part i altra, ja que l’ocasió era propícia. El 15-J es va imposar la voluntat més elemental, la d’expressar-se, la qual cosa va afavorir a alguns violents i als provocadors habituals. El diumenge 19, en canvi, es va manifestar una ciutadania gairebé cent vegades més gran que va demostrar una indignació profundament sentida però madura. És cert que molts ciutadans, fins i tot bastants amb experiència política, clamen contra els polítics i els neguen representativitat. Hi ha una indignació espontània contra els governants, els legisladors i els directius de bancs i grans empreses pels seus privilegis i per les seves complicitats, contra una democràcia autista que no escolta i no resol res del que afecta a les majories socials. S’ha creat una enorme distància entre la ciutadania i la política reclosa en les institucions, en un escenari on tots semblen iguals, una oligarquia política i econòmica en la qual els polítics apareixen com titelles interessats dels rics o són subalterns sense art ni part. Tots ells són incapaços de proposar solucions de present i il·lusions de futur a uns joves que no van conèixer la dictadura però sí la frustració de les seves expectatives personals i col·lectives.

La reacció del diumenge 19 demostra el desproporcionat i deshonest de les campanyes criminalitzadores promogudes per governants i alguns mitjans de comunicació. Un president histèric, un senyoret amb la por propi d’algú que forma part d’un món protegit pels seus privilegis, denunciant a tots els indignats, sabent que la gran majoria no són ni delinqüents ni violents. I millor no nomenar el conseller de torn, el seu aspecte de secundari malvat d’un spaghetti western expressa molt bé la qualitat del personatge. I també espectacles patètics, com els tertulians d’un conegut programa televisiu matinal que el 15-J reunia a dos galls dindis reals i una senyora “insignificant per excessiva” (Talleyrand) que es va esplaiar en la denúncia d’aquests “perillosos enemics de la democràcia que assalten l’Estat de dret “.

A què es deu una reacció tan primària o potser tan perversa? És evident que es tracta d’una operació política per part dels governants i dels mitjans de comunicació i econòmics que els marquen la línia de seguir. El plus histèric correspon segurament a la covardia pròpia de gent que viuen en un món tancat sobre si mateix i que intueixen que pot trontollar. És l’emergència d’un malestar profund que mobilitza energies socials enormes que han descobert que el que ens venen com democràcia és una coartada i una falsedat, una democràcia formal imperfecta, limitada i excloent. La democràcia real, material, la que correspon a les polítiques públiques que donen sentit a la democràcia política, que redueixen desigualtats i fan efectius els drets de tots, ha estat abandonada per part de governs que s’alternen, però cap proposa alternatives. El triomf del 15-M és aquest: resocialitzar la política des del carrer, fer por a poders menys legítims que legals, dir no. Alguna cosa s’ha posat en marxa que representa futurs possibles. I una cosa apareix avui com caduca, les elits polítiques i financeres que ens han portat a la vora del precipici i al súmmum de la injustícia. Democràcia i Estat de dret si … per a tots.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button