Nou Cicle

Jordi Amat: Matar al Cobi

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

maragall_cobiFa vint anys la posició dominant en el debat intel·lectual català girava al voltant de les propostes del catalanisme progressista que basculava en l’òrbita socialista. La pugna pujolisme/antipujolisme dominava l’escena. El temps transcorregut des d’aleshores ha vist com el nacionalisme modernitzava el seu relat, derivant cap a un sobiranisme que sembla arribar al seu moment d’auge. I des d’aquesta posició de força, dóna mostres de voler modificar el relat històric per recloure al catalanisme d’esquerres, encarnat en el ‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota historiogràfica. Realment avui Cobi no simbolitza més que “la Barcelona del passat”?

Ara fa vint anys que algú en algun despatx, retallant una cita d’aquí i una d’allà, va elaborar el document Henry Ucelay Da Cal i Borja de Riquer, Historiadors al Servei del nacionalisme espanyol. Era un libel anònim. Es va fotocopiar el juliol de 1993 i va començar a circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent. No es tractava només d’una batalla de la guerra caïnita entre acadèmics ni la visualització de llistes negres. Tingués més o menys influència la denúncia, revelava un funcionament anòmal del sistema. Com és prou sabut, el pes que els historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme- des d’Antoni Rovira i Virgili passant per Ferran Soldevila fins a Jaume Vicens Vives- ha estat profundíssim. En aquest sentit, el libel, a part d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni sobre el qual el nacionalisme havia construït la medul·la de la seva cultura política. Era, doncs, una amenaça d’exclusió. Si dissenties del relat oficial, et convertiries en empestat.

No sóc historiador professional sinó més aviat un intrús dins d’aquest gremi, però em fa la impressió que a la historiografia del país, des del punt de vista de la dignitat, llavors li va tocar pair una alenada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel, per barroera que fos, delatava també un temor: la por que el catalanisme -el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània- en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la societat s’expliquessin sense situar com a eix central l’autodenominat moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma en crisi. Quan encara era omnipresent en els claustres, també el marxisme feia aigua i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per això, passats els anys, llegit des de l’òptica de la història intel·lectual, l’aparició del libel pot entendre’s com un dels primers símptomes d’un període crític de debat ideològic -el tram central de la dècada dels noranta- que, a la llarga, pel que fa al catalanisme, potser s’hagi convertit en decisiu. No cal ser Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar.

Velles raons
Per situar el debat cal remuntar-se en el temps i simplificar. A mitjans dels seixanta, per motius pendents d’analitzar, el progressisme es va fer amb l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial, el marxisme va esdevenir el paradigma interpretatiu de referència en els cercles il·lustrats de tota Europa. Espanya, tot i la dictadura, no va ser una excepció. El 1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un “socialista marxista”, ho expressava amb rotunditat: “Si ens referim, especialment, a la classe intel·lectual i a la classe mitjana, ningú hauria pogut preveure que es divulgués Marx en la mesura en què s’ha divulgat en els últims deu anys. “Una cosa diferent és la qualitat de la divulgació. Fa anys Borja de Riquer, fent un balanç de la historiografia catalana, el va formular amb claredat. L’assimilació del marxisme, deia Riquer, va ser “bastant pragmàtica, superficial i potser molt més el resultat d’una conversió político-ideològica que científica” Deixant de banda la influència d’un parell de figures totèmiques -Manuel Sacristán i Josep Fontana (amb l’afegit del gegant Pierre Vilar) -, el marxisme a Catalunya, sense una tradició sòlida, no sembla que hagi produït obres de gran valor.

Sí va tenir força incidència, en canvi, per elaborar una xarxa d’idees i de persones: una nova esquerra disposada a entrecreuar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay da Cal). Aquesta xarxa de poder, traçada des del partit nacional que es va arriscar a ser el PSUC, es va saber dotar de plataformes -l’emblemàtica Edicions 62-, va penetrar la Universitat i va ser beneïda per sectors compromesos de l’Església i el patriciat cultural -Espriu, Tàpies , Brossa o Joan Oliver. Com afirma el professor Jordi Casassas, era una hegemonia prou forta per imposar una interpretació de la cultura nacional. Tenia un discurs travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i reeixits, van ser la interpretació de la modernitat literària de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la caracterització per part de Jordi Solé Tura de la doctrina de Prat de la Riba com a exemple d’ideologia burgesa a Catalanisme i revolució burgesa (1967), un assaig que va tenir una recepció conflictiva tant en el camp nacionalista -Benet o Pujol- com en el comunista-Fontana inclòs, més Josep Termes. 

La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la catalanitat, com ara sembla que es vulgui fer creure en un exercici de contrareforma. No cal perdre de vista que, pel que fa a les ciències socials, els caps més ben moblats del moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu marxista, alhora que sintonitzaven la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats en la resta d’Europa (encara que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies que per activa o per passiva mantenien a la dictadura: una burgesia que, gràcies a l’èxit del desenvolupisme, havia començat a enriquir-se en una societat ja plenament capitalista. L’estigmatització de la burgesia en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme progressista. La paradoxa és que aquesta estigmatització s’aniria projectant, de manera cada vegada més maniquea, sobre un personatge -Jordi Pujol, el banquer i el polític- que posava el seu capital moral i financer a favor però també a l’oposició al règim i la vertebració d’una cultura política democràtica.

El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després es van afegir les reticències de Josep Tarradellas i només va faltar que Josep Pla posés un substantiu de la part. Pinça perfecta. El antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més des de posicions d’elitisme tronat (ho va diagnosticar Francesc-Marc Álvaro a Els assassins de Franco), es retroalimentaria al marge de si capitalitzava o no en les classes mitjanes. Aquests són els fets: en el moment de contrastar a les urnes, el discurs resultava estèril. Durant els anys vuitanta, en un període de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va incorporar noves significacions. Del banquer burgès es va passar al botiguer populista i la filera d’oposicions que se’n derivaven: ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en darrer terme, catalanisme pur/catalanisme líquid. Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica d’exclusió/inclusió definidora del nacionalisme. S’era dels uns o dels altres. Sense estridències, la modernització del nacionalisme- ja fos a través de l’activisme de la Crida, TV3 o el grup d’empreses intel·lectual de Max Cahner pagat des de la Generalitat (la Revista de Catalunya, les Jornades sobre Nacionalisme, la Fundació Acta dels joves Culla, Cardús, Rahola, Villatoro) – ja s’havia posat en marxa.

Cobi al geriàtric
A la llarga, d’aquella batalla qui en va sortir més malparada seria l’esquerra il·lustrada -aquella que se suposava s’emparava en l’aura del maragallisme-, obstinada a sembrar un camp que ella mateixa acabaria per convertir en terra estèril. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia els contraatacs que van generar les declaracions sobre la manifestació de l’11 de setembre de Javier Mariscal, que ja en el seu dia va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici que les paraules del dissenyador mereixin (la comparació amb el nazisme dóna molta angoixa), vaig trobar revelador que els trets anessin acompanyats d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època daurada del maragallisme. “Eren els temps de la tonteria modelna del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què molts encara creien” (Jordi Cabré). En els dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del passat i, de fet, l’última línia del editorial que el diari El Singular Digital va dedicar a la qüestió ho formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és “la Barcelona del passat”.

Aquest afany per internar el gos juganer al geriàtric de l’oblit no és una operació innòcua. Una altra vegada usos ideològics del relat històric. Les plaques tectòniques que es van començar a moure’s fa vint anys han encaixat. Sembla com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic s’ha convertit en prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes amb un episodi recent i transcendental: el moment en què més fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través del seu capital. O ja gairebé no es recorda o comença a connotarse negativament. Diria que aquesta dinàmica revela alguna cosa més que una venjança retrospectiva dels fills i els néts de Pujol que el 1989 es van posar de llarg amb la campanya “Freedom for Catalonia”. Alguna cosa més que evidenciar com cal les vergonyes de la Internacional Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record d’aquella Barcelona -la capital que va enterrar la “ciutat de les bombes” “transformant gris urbs industrial amb referents de festiva modernitat (amb nous carrers que honraven la tradició dels Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume Subirana) – podria distorsionar el relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non per garantir la pervivència de Catalunya.

El “Procés de sobiranització” (Agustí Colomines dixit) en el qual estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui construir un projecte de futur nodrit amb la idea de ruptura inevitable amb Espanya. La tesi del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia en vers de la reconciliació catalana.

Una cara d’aquesta reescriptura és el que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels exiliats esborrats, dels morts sempre morts i dels vius enterrats en vida”. Una història pura, en teoria ofegada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de la reescriptura és el que queda fora d’aquest relat. Nous silencis, vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representarà, posem per cas, la commemoració de les ruïnes de 1714 (més propaganda que divulgació històrica), entra amb calçador.

La gran implosió
Deia en començar aquest text, fet hipòtesis constrenyiment, que la difusió del libel és un símptoma de l’inici d’un període crític dins del catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Influeixen des del fracàs espanyol de l’Operació Reformista (una via d’actuació del catalanisme polític s’obturaba) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda del Mur i el conseqüent replantejament de la Unió Europea. Però aquella crisi va propulsar també l’estela de l’èxit dels Jocs i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va projectar. No és estrany que al llarg de 1992 Maragall comencés a fantasiejar amb la possibilitat de presentar-se a les eleccions a la Generalitat que s’havien de celebrar, en principi, el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella xarxa dels seixanta, que no militaven al PSC però simpatitzaven amb el personatge, van creure que podrien conquerir el govern de la Generalitat reagrupant-se entorn a l’alcalde. Si els haguessin forçat a definir-se és probable que, poc o molt, s’haguessin presentat com a federalistes. L’enemic no era Espanya. El seu rival era Pujol.

Durant aquells anys es va viure amb la sensació que s’acabava una etapa. “Des del món periodístic i una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia amb desconcert el llavors director general de Promoció Cultural Vicenç Villatoro en el seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas, demanava la forja d’una alternativa. Però no existia. Potser cap llibre mostri amb tanta contundència aquella angoixada desorientació com l’impagable Contra Catalunya (1997) d’Arcadi Espada. No puc deixar de llegir-lo ara en paral·lel als articles sobre nacionalisme de Félix de Azúa polemitzant amb JB Culla (inclosos a Sortides de to) o amb els primers articles de Gregorio Morán recopilats a La decadència de Catalunya. Va ser també un moment efervescent de les pàgines d’opinió catalanes d’El País orientades per Lluís Bassets.

No deixa de ser alarmant que el socialisme il·lustrat, en l’òrbita del qual havien pivotat figures d’enorme prestigi -des de Maria Aurèlia Capmany a Alexandre Cirici passant per Marta Mata o Josep Maria Castellet-, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent. Potser era el preu que pagava per l’obsessió antipujolista. També és cert que la proliferació dels think tanks no s’havia enlairat, de manera que els partits no comptaven amb estructures per anar subministrant sistemàticament el pensament. El PSC, a més, tot i controlar l’Ajuntament i la Diputació, no va prioritzar l’elaboració doctrinal. Fundat el 1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el CCCB, en paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el contingut que aportava des del CCCB no es va saber o no va pretendre identificar amb la cultura del catalanisme (per usar el títol d’un assaig de Joan-Lluís Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar un notable enrenou).

Maragall va detectar el problema. A l’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien Josep M. Castellet, Salvador Giner i Encarna Roca. El seu propòsit, ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja estava molt clar que gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels seus cervells rectors, Josep Maria Vallès). Maragall tenia intuïcions lluminoses i lligava el desafiament ideològic a la construcció europea. En les seves memòries reprodueix fragments de cartes que el 1995 va dirigir a figures del socialisme continental, com Delors o Mitterrand, amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que es diu Catalunya Segle XXI diu en el seu manifest que la pàtria es concep com a punt de partida, no com a punt d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia, “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va col.laborar en el manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament: ‘Catalunya com a àgora i no com a temple'”. L’àgora, finalment, no es va saber omplir de contingut. L’alternativa del catalanisme d’esquerres, més enllà de patrimonialitzar la noció de canvi, no va ser molt més que un embrió. Es va pecar de diletantisme.

L’elaboració de l’alternativa es complicaria des de dins de la mateixa esquerra. “Amb aquest partit no farem res de bo”, va dir Maragall a Raimon Obiols després del Congrés de Sitges de febrer de 1994. La conquesta de la direcció del PSC per part dels capitans, més que començar un nou corrent, va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans- un Miquel Iceta, un Josep Maria Sala, un Joan Ferran-, en el moment d’articular una resposta a la problemàtica qüestió nacional, van dir als ideòlegs del Fòrum Babel que feien seus els seus manifestos. Francesc de Carreras encara ho recorda. Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava als socialistes catalans des d’una lògica no nacionalista, es va constituir el 13 de desembre de 1996 en el marc d’una conferència celebrada al CCCB titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? El diàleg entre divergents no es va produir. Encara que la seva proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la qüestió idiomàtica, de manera que el discurs -potencialment una esquerda dins de l’esquerra catalana- va quedar expulsat del catalanisme. Els neocentralistes del diari El Mundo, que van tenir l’exclusiva del manifest gràcies al membre del seu consell d’administració Eugenio Trias, es fregaven les mans.

En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions que van accelerar la lentitud amb la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si Maragall s’hagués presentat a les eleccions autonòmiques de 1995, tot hauria estat diferent. Potser si no s’hagués marxat a Roma, com el Cobi que es va elevar només en la clausura dels Jocs, podria haver liderat uns processos que va contemplar des de la distància. Potser… El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que feia més de tres lustres governant. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi de la fi del període de reformulació. Potser caldria entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per fugir d’aquell carreró sense sortida. Les converses entre Maragall i Carod, que es van començar a freqüentar llavors, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació, tot i que els implicats no puguin profetitzar-ho, seria que Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. A sobre d’una memòria que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.

El 25 de juliol de 1992, en català, quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de Lluís Companys.

La Vanguardia

2 Responses to Jordi Amat: Matar al Cobi

  1. Pingback: Taller de Política: Propostes per Sant Jordi 2015 | L'Hora

  2. Pingback: El llarg procés | CATnews

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: