Anàlisi i Documents

Jordi Amat: Les idees de Pasqual Maragall sobre Europa

Les patrulles de la frontera hongaresa han arrencat la malla metàl·lca que fou la mimesi del teló d’acer: renovar-la hauria costat més que eliminar-la“. La frase està disseminada en una de les entrades de el dietari Dones que dormen de Valentí Puig. Anys 1989-90. Aviat caurà l’esquerda continental que era el Mur. La crisi soviètica repercuteix en els seus països satèl·lits i Europa, per primera vegada després de la fi de la Segona Guerra Mundial, pateix una crisi que la transformarà. L’assagista Puig, sempre atent a la política internacional, ho intueix. Podria estar començant un temps nou. “Si amb la Revolució Russa tot comença a canviar, i Ialta dóna una nova forma al mapa d’Europa, potser vivim avui una mutació més perdurable.” Què passaria? Com podia articular-se per bé aquella mutació? Ara, en un altre moment de crisi de la construcció política del continent, val la pena recordar el que es va pensar en aquell moment.

Pocs ho van pensar amb la profunditat de Pasqual Maragall, un polític que es va descobrir a si mateix com un patriota europeu quan el 1985 va veure el sense sentit del Checkpoint Charlie. ¿Si els arbres eren els mateixos en els parcs separats pel mur, per què no començar a pensar la reconciliació? Aquesta idea era ètica, política i intel·lectual. És una part oblidada delbllegat de Maragall. A través de papers oblidats i altres inèdits, que són demostració de la seva ambició política i capacitat d’interlocució amb grans polítics i intel·lectuals, aquí tractem de explicar-ho.

Aquell moment crític d’Europa, en el camp del catalanisme progressista, diria que pocs ho van sentir amb tanta profunditat com l’alcalde Maragall. La seva circumstància concreta, que és d’una concentració màxima, l’afavoria. Està immers en un projecte d’enorme ambició: la modernització de la ciutat de Barcelona, ​​perquè es converteixi en una capital de l’món, amb l’horitzó immediat dels Jocs Olímpics de 1992. En aquest període de frenètica intensitat, d’una concentració tremenda d’ell i dels seus equips, Maragall -que buscava la construcció del seu lideratge polític a través de la projecció internacional dels Jocs (ho va veure Xavier Roig, el seu cap de gabinet) – va identificar una veu de la nova Europa que parlava per ell: Václav Havel.

Amb Havel

Quina experiència hem viscut? Un intent de sotmetre el món a la ideologia. Quin fracàs! Potser serveixi perquè els intel·lectuals comprenguin que no n’hi ha prou elaborar una teoria per adaptar després a ella la realitat “. Principis de l’estiu de 1989. El dramaturg Václav Havel, que encara vivia en llibertat vigilada als afores de Praga, responia llargament a les preguntes de Michel Bongiovanni. El tema de la conversa era la responsabilitat dels intel·lectuals. En una societat sense llibertat com la txecoslovaca, però també en una democràcia diguem convencional. Construir futur era tasca dels polítics, mentre que als intel·lectuals els tocava vigilar els polítics quan aquests s’allunyessin de la realitat, captius de la ideologia.

Al cap de menys d’un mes, el dissident Havel redactava el discurs d’acceptació de el premi de la Pau que li havia concedit l’Associació de Llibreters Alemanys i a mitjans d’octubre li seria lliurat a la Fira de Frankfurt. No el va poder llegir, perquè el govern txec no li va permetre sortir del seu país, però les seves paraules van poder ser escoltades precedides d’una introducció d’André Glucksmann. En referir-se tant alnpolític i sindicalista polonès Lech Walesa com a Salman Rushdie (contra qui l’aiatol·là Khomeini havia dictat l’edicte religiós que el condemnava a mort per la publicació d’Els versos satànics), Havel reflexionava sobre els usos de la paraula. Paraules com pau o socialisme. Paraules que no eren innocents. “La qüestió que jo voldria plantejar és que les paraules són un fenomen misteriós, ambigu, ambivalent i pèrfid“. Calia lluitar contra els seus usos perversos. No era un repte només lingüístic. Era una tasca intrínsecament ètica.

En aquella entrevista clandestina, comparant el present amb el passat més dur, Havel anunciava que al seu país “està apareixent l’esbós d’una vida pública“. A mitjans de novembre de 1989, enfrontant-se amb el règim decadent, l’esbós de societat civil es convertia en realitat mobilitzada: la gent va ocupar els carrers de Bratislava i Praga demanant la dimissió de govern comunista. Era la revolució de vellut, en el cor bategava el moviment reformista Fòrum Cívic, on Havel despuntava. A finals d’any l’intel·lectual s’havia convertit en el polític que lideraria la democratització de país. El 29 de desembre era elegit president de la República. Era un referent democràtic global. També per a Maragall. Així ho va explicitar aquest en un article publicat a les pàgines de La Vanguardia, poques hores abans de la visita llampec que Havel va fer a Barcelona a finals de 1990. “La seva reflexió sobre el valor de la paraula ha proposat una nova mirada política i moral sobre nostre temps. ” Deia Maragall que havia recomanat un cop i una altra Paraules sobre paraula, la traducció al català que Monika Zgustová va fer del discurs de Frankfurt. La lliçó de Havel valia per a tothom. També per als catalans, “tan sovint autosegrestats en la polèmica sobre les nostres grans paraules“. Durant l’any següent, just abans de les festes de la Mercè, Maragall va visitar Praga per entrevistar-se amb Havel; també ho havia fet, per cert, Jordi Pujol.

Llavors, com una tràgica ona expansiva de la implosió soviètica, per primera vegada després de la Segona Guerra Mundial, la guerra va tornar a cor d’Europa. Iugoslàvia explotava en un conflicte brutal on, solapat a l’ambició d’expansió territorial, es barrejava l’odi entre comunitats. Odi ètnic, religiós, nacionalista. La brutalitat de la guerra entre germans era, una altra vegada, una presència real. Maragall, que estava adquirint certa rellevància com a polític internacional a través dels Jocs, va sentir el dolor a la seva pell d’alcalde. Un alcalde que creia que Europa, sobretot, era una trama de ciutats. Des d’aquesta posició llegeix un altre text de Havel: On home. És captivador. Era el discurs que Havel va pronunciar a l’ser-li concedit el doctorat honoris causa de la Universitat de Lehigh a Pennsilvània a l’octubre de 1991.

Maragall ho va descobrir en les pàgines de desembre de The New York Review of Books. Va quedar tan magnetitzat, com si Havel posés paraules a les seves intuïcions, que ell mateix va fer una adaptació personal i en català –A casa meva– que es va publicar com a article a La Vanguardia. Davant de les visions que intentaven extirpar la identitat nacional de la vivència individual de la política, Havel ho assumia com a necessari punt de partida per edificar una societat cívica. Aquest model de societat era el punt d’arribada del seu compromís polític. Construir el civisme – “un sistema polític basat en el ciutadà i que reconegui els drets fonamentals, civils i humans, en tota la seva universal validesa, i aplicats amb igualtat” – havia de ser l’objectiu de l’Estat. “Establir un Estat sobre qualsevol altre principi que el de l’civisme -per exemple el principi de la ideologia, la nacionalitat o la religió- significaria fer més important que Els altres 1 Aspecte de casa nostra i, per Tant, ens reduiria com a poble, reduiria el nostre món natural. I això quasi mai no condueix a res de bo “. Europa era l’àmbit on Maragall -intuint la globalització que vindría- creia que aquesta societat cívica podria construir-se.

És una idea, de fet, una vivència, que va tenir la seva concreta translació en el discurs inaugural dels Jocs. Es va dirigir als ciutadans del món i, amb tota naturalitat, els va cridar germans. Després de parlar de Catalunya, Espanya i els països llatinoamericans, es va referir explícitament a una nova pàtria -Europa- i va fer seu el clam del president de les Nacions Unides perquè, en sintonia amb l’esperit olímpic, hi hagués una treva en els Balcans. No va ser possible, però el seu compromís amb la pau tindria la seva millor visualització en el dinar d’alcaldes celebrat el primer diumenge olímpic al Saló de Cent de l’Ajuntament. El reconstrueixo a través de la crònica que va escriure Mayka Navarro. Encara que l’alcalde de Belgrad havia estat convidat, no va assistir. Sí que ho va fer Muhamed Kresevljakovic, l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat assetjada per les bombes des del mes d’abril anterior, Kresevljakovic havia rebut tard el fax que el convidava a la inauguració, però tot i així va poder arribar a al Saló de Cent. Es va asseure a la taula presidencial i va exposar el seu missatge d’agonia micròfon en mà. Maragall -defensant la idea que les ciutats són el cor de les nacions i l’esperança de la humanitat- es va solidaritzar amb ell: “Barcelona i els seus ciutadans es comprometen solidàriament a ajudar Sarajevo en la seva lluita per la pau“. No van ser només paraules: la vinculació de Barcelona amb la ciutat va ser real.

La qüestió, després de l’èxit dels Jocs i en el magma de reflexió sobre Europa en el qual Maragall estava bussejant, era com transformar en una proposta política concreta aquest capital de prestigi i aquest projecte ideològic en elaboració. I aquesta reconfiguració, tan suggestiva, no va poder ser ben canalitzada. Mai seria hegemònica a la casa que Maragall, després dels Jocs, va assumir que, més aviat o més tard, hauria habitar: la Generalitat de Catalunya.

Identitat local i política europea

A finals de 1994 Catherine Camus va acudir a Barcelona per presentar una obra pòstuma del seu pare: El primer home, traduïda simultàniament en castellà (Tusquets) i català (Empúries). La presentació va tenir lloc en un acte celebrat al Col·legi de Periodistes -parlaren Josep Ramoneda, Jorge Semprún, Lluís Bassets i Florence Malraux– i un altre a la Universitat Pompeu Fabra, on va intervenir també Antoni Marí. En aquest segon acte, entre el públic, s’asseia Pasqual Maragall. Pocs dies després, Maragall rebia un exemplar de l’edició no venal que Tusquets va imprimir d’Una tomba en els núvols: el discurs, titulat amb un vers de Paul Celan, que Jorge Semprún havia pronuncia-do a l’octubre quan li va ser concedit el premi de la Pau a Frankfurt.

L’alcalde va escriure a Semprún una carta d’agraïment. “M’ha interessat sobretot la teva especulació, en el millor sentit, sobre la memòria alemanya i europea.” Ja es podia començar a elaborar, després de la gran sacsejada, cultura europea? “Una mica d’això s’intueix en el teu discurs de Frankfurt“. Potser la capitalitat europea de la cultura, per a la qual Barcelona es postulava, podria ser el pretext per aprofundir-hi. I recordava el discurs de Havel de feia cinc anys. “És qui ha anat més lluny, potser, en l’expressió d’una cultura europea vinguda del fred, superadora de nacionalismes vacus i universalismes ingenus, filla de la bogeria centreeuropea i de l’estupidesa estalinista, coetània de l’ecologisme i de el pensament lleu, escèptica i esperançada a la vegada “. L’afany de pastar aquesta cultura europea, partint de Barcelona i de Catalunya, va ser un desafiament -un desafiament que el portava a refundar el seu propi marc de comprensió de la realitat, com explica Joan Fuster Sobrepere a Pasqual Maragall. Pensament i acció– que va obsessionar a Maragall durant la primera meitat de 1995. Estava immers en la preparació de les últimes eleccions a les que es presentaria per revalidar l’alcaldia, en plena agonia d’un felipisme nu i envellit.

Maragall va passar aquell cap d’any a la casa de l’Empordà. D’aquests dies, d’aparent recés, va quedar com a testimoni una crònica molt personal, escrita en format de diari, que va ocupar quatre pàgines a publicar al Diari de Girona. L’arrencada era esplèndida: “Tots anem en el mateix vaixell assetjat per mil tempestes, fent aigües per més d’un forat i tots wentim a els crits d’uns passatgers contra els altres“. A partir d’aquí, pluja d’idees. Fon vida, pensament i política. Barreja sensacions de preocupació civil amb l’experiència paisatgística o les lectures que té temps de fer. Des de l’últim poemari d’Àlex Susanna, passant per un article de Jean Daniel fins a un altre discurs de Havel: el que va pronunciar al Congrés Internacional del Pen Club. I finalment, a partir d’una carta publicada a la premsa d’una víctima d’ETA, reflexionava sobre com podria articular políticament la reconciliació. Les paraules de Cristina Costa, empeltades en la reflexió de Havel i un viatge recent que havia fet a Sarajevo, el portaven a esperançar amb “una sensibilitat mundial Creixent en AQUEST sentit“.

Des d’on podia treballar políticament ell per augmentar aquesta sensibilitat? Des d’Europa, és clar, més enllà de Barcelona. ¿Des del govern d’Espanya? Alguns dels seus col·laboradors més propers van fantasiar amb aquesta possibilitat. Però, a la fi, el seu radi d’acció, si ho ampliava, era clar on el situava. A Catalunya. A Catalunya, com a pàtria de partida, per seguir aprofundint en el camí que portava a la pàtria d’arribada Europa.

En aquells dies Maragall exercia de president de el Consell de Municipis i Regions d’Europa, mentre que Pujol ho era de l’Assemblea de les Regions d’Europa. Des d’aquesta posició, al març de 1995 va escriure una carta privada a François Mitterrand, president de la República Francesa. Li recordava que l’havia vist per primera vegada un “jour gris” d’octubre de 1959 a París. Aquell dia, Maragall, que venia de l’silenci civil espanyol, havia descobert escoltant-la oratòria política. I, molt després, havia tingut la sort d’haver pogut reunir-se amb ell. L’última vegada a Estrasburg, a l’octubre de 1993, durant una reunió de Consell de Municipis i Regions. Mitterrand havia parlat en aquella ocasió de la guerra dels Balcans i Maragall va apuntar unes paraules que va repetir en aquesta carta. La escrivia per demanar-li al president francès que seguís compromès amb Europa, un compromís que passava per assumir la subsidiarietat com a forma de fer créixer democràticament la vida dels europeus.

Subsidiarietat era cessió de poder dels estats a les regions i les ciutats. Subsidiarietat era replantejar la sobirania per acostar-la més i més a la gent. Subsidiarietat és encara avui l’esperança que pot reconstruir la utopia de la Unió com a espai democràtic on encarnar l’agenda revolucionària de la llibertat a través de la fraternitat que fa possible la igualtat.

Era la mateixa idea que havia formulat feia un mes en cartes tant a Felipe González com a Jorge Semprún. “No deixis el govern, no deixis el poder, com diu la gent, però deixa poder“, li demanava a González. Aquest era el nucli de el pensament europeu que volia elaborar i sobre el qual també li parlava, des de la cultura, a Semprún a partir d’unes paraules de Semprún mateix: “Les pàtries només són vies cap al universalisme de la raó democràtica“. Aquesta pàtria de partida, en el pensament europeu de Semprún, era la muntanya de Ettersberg, al costat de Weimar, a prop de Buchenwald. Per a Maragall també podia ser-ho l’Empordà. “Viatge i quietud. Tranquil·litat i vigilància. Llenguatge i creença. Aquests són els pols d’una de les ànimes d’Europa, l’ànima catalana. I segurament de totes “. Aquesta filosofia europea volia convertir-la en acció política. Per dir-ho amb una expressió que va voler patrimonialitzar i que ha estudiat Jaume Bellmunt: es tractava d’intervenir a Europa a partir d’una acció catalana.

La Vanguardia, 3 d’abril de 2018

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Back to top button