EconomiaPortada

Joaquín Estefanía: Com hem arribat fins aquí?

El principal objectiu del Govern Rajoy consistia a evitar la intervenció exterior de l’economia espanyola. Fracassat aquest intent, ara s’entra en una nova fase política en què la discussió està en el tipus de rescat que la troica (Brussel·les, el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional) practicarà. Com les tropes d’un exèrcit en vigílies d’un conflicte bèl·lic, el temps d’espera per resoldre aquest assumpte l’han passat aquarterats els avui abundants centres oficials de decisió econòmica a Espanya. Mai com fins ara ha estat tan dispers aquest poder de decisió.

En primer lloc, el Ministeri d’Economia (Luis de Guindos), que per primera vegada en la història de les crisis contemporànies (als 51 bancs -el 50% del total existent-, 14 caixes d’estalvi i 20 cooperatives de crèdit caiguts entre la segona meitat dels anys 70 i principis dels vuitanta, la intervenció del Banesto de Mario Conde i posterior venda al Santander) ha assumit directament, gairebé sense mediació de l’organisme supervisor, la nacionalització d’entitats, els diners públics que se’ls lliura, la solució als problemes relacionats amb el creixement dels actius tòxics immobiliaris en el si dels bancs i caixes d’estalvi, la valoració d’aquesta brossa, el nomenament dels nous gestors i el cessament dels antics. I ho ha fet envoltat pels grans banquers (Botín, González, Fainé …) que li han servit d’assessors: la guineu al galliner.

Segon, un ministre d’Hisenda (Cristóbal Montoro), del qual les intervencions parlamentàries i declaracions als mitjans de comunicació cal qualificar almenys de maldestres, sempre en un tempo diferent del de Guindos, i que encara no ha trepitjat les sales de màquines europees en les que s’està decidint el futur de l’economia espanyola, que tant afecta al seu departament (pressupostos generals de l’Estat).

En tercer lloc hi ha l’Oficina Econòmica de la Presidència que és qui ostenta la secretaria de la Comissió Delegada per a Assumptes Econòmics, en l’esquema ideat pel seu president, Mariano Rajoy. És la primera vegada que aquest càrrec no està allotjat al Ministeri d’Economia. Viatgers que han vist recentment al seu titular, Álvaro Nadal, expliquen que és en aquest últim centre de poder (el que més influeix en Rajoy) en el qual més dubtes s’han expressat sobre el futur de l’euro i on més s’ha debatut sobre les conseqüències de l’abandonament de la moneda única per països com Grècia o altres.

Finalment hi ha el Banc d’Espanya, fins ara amb gran prestigi institucional, que ha estat marginat, desacreditat i silenciat, sobretot en l’última i més important fase de la crisi bancària: la nacionalització de Bankia. Amb un governador (Miguel Ángel Fernández Ordóñez) migpartit pel ministre d’Economia en la solució de les dificultats de la quarta entitat financera del país, i estigmatitzat pels dirigents del PP com el millor culpable possible per intentar difuminar la responsabilitat dels gestors de Bankia, tan lligats a la història del partit que governa (Rodrigo Rato, l’autor del miracle econòmic de l’era Aznar, i Miguel Blesa, l’amic de l’anterior president, que va arribar a la cúpula de Bankia només per aquesta amistat, verge d’anteriors responsabilitats financeres) i de les comunitats autònomes més intervencionistes en algunes de les presses urbanístiques que han posat contra les cordes a les dues grans caixes d’estalvis que van conformar el banc (Madrid, amb Esperanza Aguirre, i el País Valencià de Francisco Camps).

Tants centres de decisió han multiplicat el temps perdut, les declaracions contradictòries, els relats paral·lels i no sempre coincidents, diferents maneres d’entendre les solucions, i això ha afectat notablement a la confiança dels mercats en el Govern espanyol (notablement deteriorada), posada en qüestió la seva destresa tècnica, i discutida la credibilitat de les xifres que s’aportaven a Brussel·les, el que ha donat lloc a una cosa insòlita: la privatització de les activitats supervisores a la banca, encarregades a dos consultores internacionals en detriment del Banc d’Espanya. El nou governador, Luis Linde, ho haurà de corregir amb rapidesa si no vol carregar amb el desànim dels seus funcionaris i inspectors.

Què ha passat perquè tot es deteriorés tant?

Novembre de l’any 2008: per primera vegada un president de Govern espanyol (Rodríguez Zapatero) assisteix a la cimera de mandataris del G-20, i es fa amb els Bush, Merkel … Ha estat convidat per Sarkozy però la seva presència l’avala la que es considerava una de les més eficaces regulacions del sistema financer. Precisament com a conseqüència de la crisi bancària esmentada dels anys setanta i vuitanta, Espanya s’havia dotat d’una legislació i unes pràctiques que en aquell moment eren l’enveja del món. El primer ministre britànic, Gordon Brown, la lloava públicament, i l’avui hipercrític Wall Street Journal portava a la seva primera pàgina la següent reflexió: el model espanyol és el que cal seguir per pal·liar el desastre motivat per la fallida de Lehman Brothers i la nacionalització d’una part molt significativa de la banca americana, britànica i alemanya, entre d’altres.

Aquesta legislació acumulativa, producte de l’experiència de persones com Mariano Rubio, Luis Ángel Rojo, Aristóbulo de Juan, Ángel Madroñero, José Luis Núñez -pare de Soledad Núñez, aspirant a subgobernadora-, etc. probablement no contemplava la possibilitat d’un deteriorament tan llarg i profund de l’economia general, com el que s’està patint. Una crisi que ha exigit permanents esforços de recapitalització dels bancs, que ha deteriorat fins al límit la qualitat dels seus actius immobiliaris i empresarials, i que està fent créixer la morositat general en percentatges per sobre dels dos dígits.

De tots aquests factors, el que fins ara ha jugat un paper més determinant ha estat l’explosió d’una bombolla immobiliària que almenys va durar una dècada: entre els anys 1997 i 2007 la construcció va créixer al ritme d’un 5% anual. En aquests anys el parc d’habitatges va augmentar en 5,7 milions de cases, gairebé el 30% del total existent, i la revalorització del preu va aconseguir un 191%. El 1998 la construcció suposava gairebé el 14% de l’ocupació global a Espanya, el doble que a Alemanya i cinc punts més que al Regne Unit. Aquest any, el Govern Aznar aprova una llei del Sòl que multiplica l’exuberància irracional del sector de l’edificació: tot el sòl es declara urbanitzable llevat que estigui expressament prohibit. S’afavoreix un boom extraordinari de la construcció i de les compravendes relacionades amb aquesta. Però no en el sentit què va defensar el PP (augmentarà el nombre de pisos i, per tant, baixaran els preus dels mateixos) sinó en l’especulatiu: s’adquirien habitatges no perquè fossin barats sinó perquè eren cars i en el futur anaven a ser-ho més. L’especulació va desencadenar la contínua requalificació municipal dels terrenys, els ajuntaments van engreixar les seves arques, i alguns regidors van trobar la manera d’omplir amb facilitat i escàs control les seves butxaques particulars, com després s’ha comprovat. La responsabilitat del PSOE va ser no punxar aquesta bombolla i cavalcar -sobretot en la seva primera legislatura- a lloms de l’opulència.

Els efectes d’aquesta política econòmica i del model econòmic del totxo han arribat amb retard, però amb especial intensitat al cor del sistema financer. Com explica l’economista Gonzalo Gil, que va ser subgovernador del Banc d’Espanya i que ha escrit un dels llibres més notables i concrets sobre el que passa (La crisi, l’etern retorn, Marcial Pons), el fenomen de creació de bombolles no és res de nou, està molt estudiat i generalment s’explica molt bé, però a posteriori. Es tracta d’una cosa recurrent, la detecció és molt difícil i tot en el cas que els supervisors, els reguladors i les entitats financeres desenvolupin les seves capacitats i obligacions de manera solvent (cosa que no sempre passa). La diferència en aquest cas respecte als anteriors és que l’explosió de la bombolla ha donat lloc a una crisi global i sistemàtica, que està afectant els sistemes financers i a les economies reals de tot el món. Convé recordar aquests orígens en el temps del rescat.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button