Nou Cicle

Joaquín Almunia: Crisi de la UE o punt d’inflexió?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

merkel_and_tsipras_0Fa quatre mesos, Jean Claude Juncker va dir davant el Parlament Europeu que la Unió Europea travessava una “crisi existencial“. Encara que una lectura acurada del seu discurs descobreix alguns matisos amb els quals el president de la Comissió va tractar de suavitzar la seva afirmació, coincideixo amb ell en què el llegat que deixa 2016 és altament preocupant.

L’enumeració de les dificultats que ens esperen en els propers mesos mostra un panorama ple de riscos. La crisi econòmica remet, en uns països més que en altres, però els seus efectes continuen agreujant la bretxa de les desigualtats. Mentrestant, els conflictes bèl·lics propers a les fronteres de la Unió segueixen el seu curs sense que els governs europeus sàpiguen com actuar per posar-hi fi ni s’ocupin de fer front a les seves conseqüències acollint de manera digna als centenars de milers de refugiats que criden a les nostres portes.

Com a teló de fons, el contracte social establert en la segona meitat del segle passat com a fonament de l’Estat de benestar s’esquerda, els drets i llibertats fonamentals són posats en qüestió per alguns governs i partits polítics europeus i la família socialdemòcrata, que tant ha contribuït a tots aquests èxits considerats fins fa poc temps conquestes irreversibles, passa per moments de desorientació i desconcert.

Què succeirà el 2017? El calendari electoral immediat comporta nous riscos. A Holanda i França els personifiquen les candidatures xenòfobes de Wilders i Le Pen, a qui els sondejos auguren ser les forces més votades, tot i que difícilment arribin a governar. A Itàlia podria també haver-hi eleccions, amb els populistes de Grillo aspirant a guanyar-les. Fins i tot a Alemanya, el previsible triomf de Merkel podria quedar entelat per l’ascens de l’extrema dreta.

En aquest clima europeu tan agitat incidiran al seu torn les accions i els missatges de Donald Trump, les tensions amb la Rússia de Vladímir Putin i la influència que tots dos voldran sens dubte exercir sobre l’opinió dels votants i els programes dels candidats . Algú ha descrit la situació en què es troba Europa com el retorn a la Guerra Freda sense el suport dels Estats Units. Els primers passos de la integració europea van comptar amb el suport entusiasta de Washington, fonamentant així una sòlida relació transatlàntica civil, a més del pacte de defensa. Mentre que ara Trump homenatja Nigel Farage o anima a altres països a seguir l’exemple britànic del Brexit, i Putin no només encoratja el conflicte a l’est d’Ucraïna, sinó que amenaça els membres de la UE que van formar part de la Unió Soviètica o de la seva àrea d’influència.

Sobren motius perquè la UE reaccioni amb urgència; és més, sembla incomprensible que no ho faci. Els problemes nord-sud generats per la manera d’afrontar la crisi econòmica en la perifèria de l’eurozona han de donar pas a un debat en profunditat sobre la Unió Econòmica i Monetària (UEM), posant en marxa les propostes avançades en l’anomenat “informe dels 5 Presidents“. I les tensions est-oest sorgides en esclatar la crisi dels refugiats, amb la preocupant evolució dels Governs de Polònia i Hongria de menyspreu dels valors i principis de la democràcia liberal, necessiten trobar el més aviat possible una resposta ferma per part de les autoritats europees.

Està la Unió Europea en condicions de reaccionar? Ha de fer-ho, ja que aquest any ens jugarem el futur de la Unió, i amb ell el de tots nosaltres. Molts dirigents semblen temptats d’esperar fins que transcorrin els successius processos electorals; fins que la primera ministra britànica, Theresa May, hagi mostrat les seves cartes en la negociació del Brexit i Donald Trump comenci a confrontar els seus tuits amb les complexitats de l’exercici del poder des de la Casa Blanca. Però donar de nou una puntada a la pilota cap endavant per esquivar la responsabilitat de redreçar el rumb del projecte d’integració europea seria un immens error, del qual potser la UE ja no pugui recuperar-se.
La responsabilitat recau principalment en el Consell Europeu, i per tant en els líders nacionals i en les institucions democràtiques dels estats membres, més que a Brussel·les. La reforma dels tractats europeus, que tantes vegades s’ha presentat en el passat com una solució miraculosa, no està a l’agenda. Són molt pocs els que s’atreveixen a obrir aquest portell, que implicaria el corresponent procés de ratificació en tots els països i referèndums en una sèrie d’ells. En canvi, en l’actual marc juridicoconstitucional de la Unió Europea hi ha marge suficient per emprendre iniciatives importants. Iniciatives que en el curt termini es poden reduir en el substancial a dues: una estratègia per créixer més i una estratègia de seguretat.

Respecte de la primera, cal resoldre els interrogants oberts per la crisi pel que fa al futur de l’euro i de la UEM, ja que el creixement i la estabilitat de l’eurozona estan lligats. En particular, és imprescindible que Alemanya i els seus col·legues del centre i nord de l’eurozona assumeixin que la política fiscal ha de jugar un paper, ara que la política monetària expansiva arriba als seus límits. I en matèria de seguretat interior i exterior, els països de la UE han de reconèixer el fet que la dimensió europea aporta una eficàcia que ja no està a l’abast de l’Estat-nació tradicional, per més que els populismes i nacionalismes en voga enyorin el passat .

L’arribada de Trump, la negociació del Brexit, la necessitat de frenar l’auge dels plantejaments xenòfobs i la fallida del pacte social generen incentius més que suficients per a facilitar una reacció per part dels líders polítics europeus. El permanent clima electoral i l’auge dels populismes han de servir per reforçar la defensa dels nostres valors i dels principis de la democràcia liberal.

Confiar que 2017 marcarà un punt d’inflexió respecte de les tendències que s’han vingut apuntant en els últims anys no hauria de interpretar-se com el fruit d’un excés d’optimisme sinó com l’única via disponible per no seguir aprofundint en la nostra crisi existencial, que afecta tant a la idea d’Europa com a les nostres pròpies democràcies.

Joaquín Almunia ha estat vicepresident de la Comissió Europea

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: