Nou Cicle

Joaquim Muns: La raó última de la crisi

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

mercatEn els fenòmens polítics, socials i econòmics solem fixar-nos, per explicar-los, en les causes immediates. La relació causa-efecte és un dels postulats fonamentals de la nostra manera de pensar. Però més enllà d’aquesta relació i de les causes més evidents, sol haver-hi uns motors més o menys llunyans, en molts casos confusos i difícils d’identificar, que estan darrere de les causes amb les que ens acontentem per explicar el que passa.

Aquestes consideracions són perfectament aplicables a la crisi que estem vivint des del 2007. S’ha parlat i escrit àmpliament sobre les seves causes. S’ha responsabilitzat les anomenades hipoteques escombraries dels Estats Units, als excessos dels sectors bancari i de la construcció, a les deficiències de la supervisió financera, etcètera. En un pla més ètic, s’ha al·ludit a la cobdícia exagerada i a la imprudència que ha acompanyat el procés gegantí d’endeutament que està a la base de la crisi. En definitiva, greus errors de judici i d’actuació.

Totes aquestes causes i d’altres que s’hi podrien afegir ho han encertat . La crisi ha estat ben estudiada i àmpliament debatuda, de manera que té pocs secrets per a qualsevol analista. Però podem intentar anar una mica més lluny i preguntar per què el conjunt de causes que expliquen la crisi s’ha donat cita en aquest precís moment històric. Hi ha alguna explicació que ens ajudi a contestar aquesta pregunta? Aquesta crisi és un accident -greu- de la història o respon a una raó última, més enllà de les causes que habitualment es presenten?

La resposta a aquestes preguntes és fonamental. La crisi té una sèrie de causes immediates que és convenient conèixer. Però si no s’intenta anar més al fons, a la raó última dels fets, resulta impossible entendre el significat del que passa i trobar solucions duradores. Només indagant més enllà de les causes immediates, les més òbvies, podrem valorar cap a on hem d’anar, com a societat, per tornar a una situació d’equilibri i estabilitat duradors.

La tesi d’aquest article és que la raó última d’aquesta crisi es troba en el desplaçament del poder econòmic des dels països desenvolupats als que anomenem emergents ja alguns encara en vies de desenvolupament i a la incapacitat de les nostres societats desenvolupades d’entendre les conseqüències d’aquest canvi geoestratègic i, per tant, de reaccionar adequadament. Vaig al·ludir àmpliament a aquest desplaçament del poder econòmic a escala mundial en el meu article El món de la postcrisi (10/II/2013).

Els països emergents i d’una manera particular la Xina han trencat els esquemes tradicionals de l’economia internacional. En aquests, els països desenvolupats eren la gran fàbrica del món. El gruix del comerç de manufactures es realitzava entre aquest grup de països industrialitzats. Els països en vies de desenvolupament proporcionaven les matèries primeres i gran part de l’energia. Amb aquests inputs, en general barats, i una productivitat creixent va ser possible anar incrementant la renda dels països desenvolupats i amb això el nivell de vida d’Occident. Aquest esquema va ser vàlid durant molts anys i va contribuir de manera decisiva a la reconstrucció de les potències industrials a la postguerra.

Des dels anys vuitanta del segle XX, aquest esquema ha canviat radicalment. Els països que anomenem emergents, amb la Xina al capdavant, han passat a ser la nova fàbrica del món. Les seves vastes reserves de mà d’obra, que perceben salaris molt més baixos que els d’Occident, i la seva gran capacitat d’assimilar les tecnologies dels països industrials, els han convertit en un ampli grup de sectors, en més competitius que els països desenvolupats.

Aquesta nova fàbrica mundial, competitiva i dinàmica, ha suposat un repte d’una enorme magnitud per als països desenvolupats i industrialitzats. El fet més significatiu és que la vella fàbrica ha perdut competitivitat respecte a la nova, a la dels països emergents. Els capitals s’han dirigit cap a aquesta nova meca del desenvolupament. El mateix ha passat amb els llocs de treball, que s’han desplaçat en la mateixa direcció, especialment pel que fa a les ocupacions que han estat el pilar de les classes mitjanes. En aquest context, els països desenvolupats han perdut quotes de mercat i el comerç entre els països emergents està en clara expansió.

L’atur i la pèrdua d’expectatives laborals ocasionats per aquest transvasament de poder econòmic han fet efecte especialment en les classes mitjanes dels països desenvolupats, que constitueixen la seva columna vertebral econòmica i social. Aquesta pèrdua de competitivitat amb els països emergents només s’hagués pogut contrarestar baixant costos, entre ells els salarials, i treballant més hores. És a dir, amb les mateixes armes dels països emergents. Però sabem molt bé que aquest camí és impossible de transitar a les nostres societats avançades.

Teòricament una altra opció hauria estat possible davant d’aquest canvi geoestratègic: el proteccionisme. Però es va considerar, encertadament, que la nova fàbrica que estava apareixent oferia moltes possibilitats de comerç i expansió econòmica. En definitiva, s’anava a crear un mercat molt més ampli capaç de beneficiar a tots. Però per ser correcte, aquest enfocament no solucionava a curt termini el problema de la pèrdua de llocs de treball i de nivell de vida, especialment -com he assenyalat abans- de les classes mitjanes del món occidental.

O l’augment del nivell de vida assolit en la postguerra es frenava o s’havia de trobar un mecanisme que, tot i la competitivitat perduda davant del món emergent, permetés mantenir la demanda, continuar amb l’expansió i permetre que els augments del nivell de vida no s’interrompessin. Aquest mecanisme va ser relativament simple, però al mateix temps letal: quantitats de crèdit i d’endeutament més enllà de qualsevol proporció raonable.

D’acord amb aquesta interpretació, el boom que precedeix i aboca a la crisi no és més que el muntatge econòmic-financer, sustentat pel crèdit i l’endeutament d’una societat, la desenvolupada, que ni ha sabut comprendre el repte dels països emergents , de la nova fàbrica, ni ha sabut respondre a ell de l’única manera eficaç, és a dir, fent un gran esforç per augmentar la competitivitat i per acceptar un increment més moderat del nivell de vida.

Aquesta manca de visió i d’adaptació a una realitat canviant, amb tots els perjudicis a curt termini que pugui causar, és la raó última de la crisi que vivim. En aquest context, les retallades i en general l’aprimament de les economies occidentals no és altra cosa que el reconeixement del greu error de no haver sabut crear un marc adequat per competir amb la nova fàbrica i d’haver inflat amb l’endeutament una exigència que tots agradava i que ens alliberava del jou d’una dura adaptació que no vam voler contemplar, i que ara la realitat, sempre implacable, ens imposa.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: