Nou Cicle

Joan Tapia: Un pla equivocat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

plaequivocatArtur Mas té intel·ligència, correcció de formes, caràcter (petjada de l’escola Aula) i voluntat per saber remuntar les derrotes.Contra el tripartit el 2003 i el 2006 i contra ell mateix el 2012, quan va avançar eleccions demanant una majoria excepcional i va perdre 12 diputats. Ara el 9-N l’ha reforçat. Ha derrotat a Madrid perquè la pseudoconsulta prohibida es va dur a terme amb normalitat i civisme. I a sobre el condecoren amb medalles en forma de querelles. Haver-se plantat el revaloritza també davant Oriol Junqueras que li havia arrabassat l’estendard nacionalista. I la querella contra Joana Ortega, així com l’actitud de Joan Rigol i Núria de Gispert, limiten el marge de maniobra de Duran Lleida.

Així, reforçat pel 9-N, Artur Mas ha traçat amb gran desenvoltura un full de ruta perquè Catalunya sigui independent el 2016. I ha assumit part del maximalisme d’Oriol Junqueras per forçar ERC a posar-se entre parèntesis com a partit i integrar- en una gran llista independentista. I sembla comptar per a això amb el suport de l’ANC, la seva presidenta, Carme Forcadell, ja va mostrar ahir simpatia per la llista única CiU-ERC-personalitats. Ja veurem el que fa Junqueras davant aquesta mena de decret d’unificació provisional al qual se li insta. Aquest és el seu problema.

El de Catalunya és un altre. És que el pla de Mas per obtenir la independència en menys de dos anys no és ni el millor per a Catalunya (cosa opinable) ni se sustenta en una anàlisi sòlid. Anem al seriós. Aconseguir la independència d’un altre Estat de la UE no és una cosa habitual, sinó inèdita. Caldria vèncer l’oposició d’Espanya i les reticències de la UE, que reacciona amb alarma davant qualsevol amenaça de subdivisió dels estats que la formen. El mateix Mas ho va reconèixer abans-d’ahir i aquí està la satisfacció mostrada després del referèndum escocès. En aquest context, una exigència mínima seria la d’una majoria catalana molt forta a favor. I aquesta majoria no existeix.

L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat, que depèn de la Generalitat, deia a l’octubre que el 49,1% dels catalans se sentien independentista, però que el 48,5% no. I la d’EL PERIÓDICO de dilluns mostra que el 47% no se senten independentistes, i el 46,4% sí. El poble català (el de la totalitat, no el de les conferències de Mas o el de l’ANC) està bastant dividit. El CEO ho torna a certificar. El 45,3% volen un Estat independent, però la suma dels satisfets amb l’autonomia i els federalistes arriba el 45,6%.

Amb aquesta partició sobre la independència, que contrasta amb un suport molt més ferm a un major autogovern (segons el CEO, el 70% creu que el grau d’autonomia és insuficient), llançar com a objectiu prioritari per als propers anys l’obtenció de la independència no sembla una opció assenyada. A més, el full de ruta de Mas no només és rupturista respecte a les lleis espanyoles, sinó que podria saltar-se normes pactades i pròpies de Catalunya. L’Estatut fixa que per a la seva reforma fa falta el vot de les dues terceres parts dels diputats. Preveu Mas negociar la independència amb el suport de 69 o 75 diputats? I què passa si la llista de país, amb la independència com a únic punt, no té majoria absoluta, cosa que, segons l’enquesta d’EL PERIÓDICO, seria probable?

Mas creu que a Catalunya sola li aniria millor. Però si no es comparteix aquesta creença, estem davant un full de ruta perillosa que s’emprèn sense els suports socials necessaris i, potser, com a reacció elemental als errors dels governs de Madrid. És més rendible anar d’influir en un Estat en què representes el 18% del PIB?

Article publicat a El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: