Nou Cicle

Joan Tapia: Mas no sap què fer

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

arturmasEl 9-N va ser un gran dia per a Artur Mas, que va poder celebrar la pseudoconsulta en què s’havia obstinat gràcies al pacte amb les organitzacions transversals de l’independentisme que li van donar 40.000 sacrificats voluntaris. I 2,3 milions de persones, el 35% de l’electorat potencial, van anar a les urnes amb normalitat i segurament il·lusió en l’anomenat procés participatiu. Havia guanyat la partida a Mariano Rajoy, i l’haver-se plantat davant Madrid veia augmentada la seva figura davant la d’Oriol Junqueras com a líder de l’independentisme.

I en els dies següents, tant la reacció de Rajoy de no voler negociar res si calia parlar del referèndum (dimecres 12), com la querella de la Fiscalia -amb desavinences entre la de Catalunya i el Fiscal General de l’Estat- van confirmar la seva imatge d’heroi i víctima entre l’electorat independentista.

Rajoy va reaccionar amb una destemplada negativa perquè, segons sembla, es va sentir enganyat. El Govern va voler evitar l’espectacle d’un sorollós xoc de trens i va acceptar un discret compromís pel qual Madrid no intervindria i miraria cap a un altre costat si la Generalitat difuminava la seva visibilitat a la consulta i el dia 9 renunciava al protagonisme cedint la comunicació de les dades al democristià Joan Rigol, que presideix el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i que no té cap càrrec oficial. I aquí sembla que va tenir un paper la comissió Rigol-Arriola-Serrano l’existència va ser revelada per El Periódico el dissabte anterior al 9-N.

Per això -segons m’assegura un molt alt càrrec- l’enuig i la irritació del Govern quan van veure a primera hora de diumenge que les dades eren facilitades per la vicepresidenta Joana Ortega i, sobretot quan a la nit Artur Mas va comparèixer davant la premsa nacional i internacional com un vencedor. Allò va desencadenar l’estranya intervenció del ministre de Justícia quan el Govern va intentar evitar, in extremis, el ridícul davant el seu electorat. La frase textual escoltada és: “Ha estat demolidor, Artur Mas ens ha enganyat però no tornarà a passar, no hi haurà un altre 9-N a Catalunya, podeu estar-ne segur”.

Dimarts 25 de novembre, quan va donar la seva conferència, presentada gairebé com una encíclica papal, Artur Mas encara assaboria l’èxit del 9-N i anava de guanyador. Per això vaig dir en la meva crònica del dia següent que Mas s’erigia en cabdill provisional i que exigia a Junqueras una llista única per a unes eleccions plebiscitàries-referèndum, per deixar clar davant el món que Catalunya volia ser un Estat i aconseguir la independència en 18 mesos. Mas jugava fort i algun conseller va comentar -en veu baixa- que levitava una mica.

Però les coses han canviat des del 25 de novembre i ara Mas no sap què fer. La prova és que el conseller Homs va afirmar ahir que no hi hauria notícies sobre les possibles eleccions plebiscitàries durant uns dies o setmanes. ¿Què ha passat?

D’una banda que el viatge de Rajoy a Barcelona el dissabte següent a la conferència, el 29 de novembre, va decebre a l’opinió pública catalana que està sospirant per un diàleg que suavitzi, arregli o resolgui el conflicte. Però em diuen- la intenció de Rajoy només era reconfortar el PPC -que sentia que havia quedat en evidència el 9-N perquè va passar el que sempre va dir que no passaria- i llançar al missatge a Mas que no mouria fitxa fins després de guanyar les eleccions autonòmiques de maig i les legislatives de tardor (suposant, és clar, que les guanyi). A Moncloa admeten que Rajoy es va sentir traït quan el desembre passat Mas va pactar la pregunta i la data de la consulta i diuen que ara la decepció -i l’enuig- és encara més gran.

L’estat d’ànim de Rajoy és el seu problema i segurament s’equivoca perquè el seu enroc no s’entén en la societat catalana però -insisteixen- ara Mas ja sap que convoqui o no convoqui, guanyi o no guanyi, Rajoy no es mourà fins que torni a ser investit president de Govern (si ho és, és clar).

Però l’embolic en què Mas està ficat i la indecisió subsegüent no obeeix a l’actitud de Rajoy sinó al fet que a Catalunya les coses no li surten. Malgrat tota la seva pressió i la de Carme Forcadell -que actua com a aliada de Mas i que va renyar a Marta Rovira, la secretària general d’ERC, després de la conferència d’Oriol Junqueras (les televisions van recollir l’escena) -, Junqueras no ha cedit. El líder republicà creu que ERC no pot donar vacances a les seves  sigles i que l’objectiu independentista comú en el programa (i fins i tot una coincidència parcial en el nom de la candidatura i algun acte conjunt) és suficient. No compra ni la llista única ni posar al congelador als partits 18 mesos. I en privat a ERC diuen que volen relegar-la perquè la marca CDC -després de la confessió de Pujol – ja no aporta res.

No obstant el pitjor és que els números no acaben de quadrar. Anem primer al 9-N. Van anar a votar 2,3 milions de persones. Són moltes i indica que una part significativa de Catalunya -el 35 o 36% de l’electorat potencial (més gran que el cens perquè votaven els de 16 anys i els estrangers) – vol un referèndum. La pseudoconsulta va ser un èxit, però les conseqüències electorals són limitades. Són només 200.000 més que els que van votar als partits sobiranistes (els independentistes més ICV) en les eleccions del 2012.

I els que van votar sí-sí (independència) van ser 1,8 milions. Així, el sostre independentista no es mou o disminueix una mica, perquè només suma una mica més que el total dels vots de CiU, ERC, les CUP i un altre petit partit que no va treure diputats a les eleccions del 2012 quan l’electorat potencial és major . I fins i tot pot ser que alguns vots sí-sí no vinguessin d’independentistes sinó que fossin una protesta contra la política del PP respecte a Catalunya.

I amb un sostre independentista de 1,8 milions -just la meitat del total d’electors que van acudir a les urnes el 2012- és difícil fer acceptar aquest objectiu els altres catalans, a l’Estat espanyol ia la Unió Europea. Amb el 49 o el 51% dels vots es pot governar amb comoditat però és difícil proclamar la independència i que a Madrid, Brussel·les i Berlín et reconeguin.

I el cop de gràcia que ha fet “refredar” a Homs la perspectiva de les plebiscitàries ha estat la brutal coincidència de les enquestes electorals d’El Periódico de fa uns dies i la de La Vanguardia de diumenge. Les dues enquestes tenen un punt positiu per a Artur Mas. Per primera vegada en diversos mesos l’estimació de vot de CiU torna a superar (per molt poc a El Periódico, per més a La Vanguardia) a la d’ERC. Però la resta de l’enquesta és una dutxa d’aigua freda tant per a Artur Mas com per Oriol Junqueras. Actualment CiU i ERC tenen juntes 71 diputats, quan la majoria absoluta és de 68, i en les dues enquestes després d’unes noves eleccions es quedarien en un màxim de 67 i un mínim de 63 (El Periódico).

I en el cas d’una llista conjunta el descens seria més gran ja que es quedarien a 58-60 per a El Periódico i en 64 per a La Vanguardia. Les raons d’aquesta caiguda es troben en l’ascens de les CUP, en el més fort de Ciutadans i en l’espectacular irrupció de Podem. Encara que aquí hi ha discrepància, ja que El Periódico li dóna a Podem fins a 21 diputats (en el cas de llista conjunta CiU-ERC) mentre que per a La Vanguardia mai passen de 15. Per Artur Mas aquesta última dada és especialment preocupant ja que amb ICV , el PSC o fins i tot el PPC (ho va fer al 2011) pot arribar a pactes, però amb Podem -el únic líder conegut a Catalunya és Pablo Iglesias – i amb Albert Riveraqualsevol acord sembla més difícil.

Després de l’èxit del 9-N, Mas torna a estar – glamour a part- en unes condicions similars o pitjors a les de fa uns mesos. Convocar eleccions anticipades pot ser jugar a la ruleta russa i seguir governant després del divorci amb ERC (que sembla llançada al maximalisme) i després de la bufetada a Miquel Iceta de la conferència del 25 de novembre, i sense pressupostos pot ser -ho diu un aliat polític- una lenta agonia.

Un mes després del 9-N les coses s’han complicat molt per a Mas i per a Rajoy, entre altres coses perquè la falta de voluntat de diàleg castiga. I l’enquesta mensual d’El País de diumenge donava com a primer partit el PSOE de Pedro Sánchez. Té el valor que té, però era una cosa impensable fa molt poc. Veurem el que diu avui Miquel Iceta en la seva conferència ja que la nova moda dels líders catalans és parlar i parlar-se a través de conferències a les que es conviden. Va començar Mas, va seguir Junqueras, parla avui Iceta i la setmana vinent ho farà Joan Herrera. No consta que l’ordre estigui pactat.

ElConfidencial.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: