Nou Cicle

Joan Tàpia: La guerra del 155

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

A Catalunya s’està recuperant una mica de seny. Confesso que tinc certa debilitat per l’autenticitat de Joan Tardà, a qui vaig conèixer durant la presidència de Maragall, aquella etapa en què -amb gran irritació de la dreta catalana (i espanyola) – Catalunya va practicar la primera regla d’higiene democràtica: l’alternança en el poder. Després de 23 anys de pujolisme.

Em va sorprendre Tardà quan fa uns mesos, al Parlament espanyol, va cridar desafiant: «Nosaltres ens en anem». Confonia el seu somni amb la realitat? Era influència de Rufián? Per això m’he alegrat ara en sentir -li dir que l’independentisme es va equivocar en oblidar la bandera catalana i substituir-la per l’estelada, i en admetre, ras i curt, que Catalunya no és independent perquè no hi ha una majoria social que l’hagi volgut. Està bé, però no hauria estat millor assumir-ho després de les eleccions plebiscitàries del 2015, quan es van quedar al 47,8%? Ens hauríem estalviat molta crispació estèril.

Confondre el desig amb la realitat també passa més enllà de l’Ebre. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez han dit que totes les democràcies tenen el seu article 155. És cert. Però és com la bomba atòmica. Molts estats la tenen com a arma dissuasòria però no la fan servir mai. El mal d’Espanya és que és l’única que l’ha hagut de instrumentalitzar. L’Ulster i Gran Bretanya és una altra cosa, perquè allà hi va haver una guerra de religió entre catòlics i protestants. Espanya ha hagut de fer servir el 155. Un fracàs que indica que alguna cosa ha anat molt malament.

Però satanitzar el 155 també és absurd. Un 155 que convoca eleccions als 55 dies de la seva promulgació – el temps electoral mínim – no és la suspensió de l’Estatut que va fer el 1934 el Parlament de la República després de la revolta de Companys i del seu Govern, que van estar empresonats fins al triomf del front Popular a les eleccions de 1936. Amb el 155, Rajoy ha fet allò al que no es va atrevir Puigdemont el dijous 26 d’octubre però que el Govern (i l’estat major secessionista) havien acordat a les 2.30 de la matinada d’aquell dia. Però després Puigdemont i Junqueras no van saber resistir els seus radicals.

Ara el 155 pot erigir-se en una línia divisòria falsa. Els que no ho condemnen són acusats de botiflers, però d’altra banda ningú el combat. ERC, el PDECat i fins i tot la CUP es presenten a les eleccions del 155 i la presidenta del Parlament ha dit quel’acata i que la declaració d’independència va ser simbòlica. Només Puigdemont el combat en teoria des de Brussel·les mentre intenta imposar noms en la llista de Junts per Catalunya que encapçalarà.

I així la no separatista Ada Colau trenca el seu pacte de Barcelona amb el PSC (amb el suport del 54% del terç de militants que van votar en el seu referèndum intern) mentre l’antiga presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, l’acata i Puigdemont i Junqueras estan disposats a encapçalar dues llistes enfrontades en les eleccions convocades a la seva empara.
El seny de Joan Tardà està bé, però hi ha encara camí per davant.

El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: