Nou Cicle

Joan Tapia: El PSC, el PSOE i la reunió de Granada

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

cordaA la seu del PSC del carrer Nicaragua hi ha seriosa preocupació. Creuen que la desafecció mútua entre Catalunya i la resta d’Espanya avança i amenaça de no tenir marxa enrere. No és perquè funcioni l’estratègia d’Artur Mas, que no porta enlloc. Es va sumar a l’independentisme de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i va anar a Madrid enarborant el “tot o res” (o el concert basc, o res). Amb el res que perseguia a la mà, va dissoldre amb dos anys d’anticipació el Govern per aconseguir una “majoria excepcional”. Va perdre 12 diputats i es va quedar a 18 escons de la majoria absoluta i presoner d’ERC, que el va obligar a signar un pacte en què s’estableix que (excepte permís de Junqueras) la consulta s’ha de fer en 2014. I des de llavors no governa, l’agitació independentista dóna ales a ERC (que ara guanyaria les eleccions, segons els dos últims sondejos d’El Periódico i el CEO, el CIS català) i les classes mitjanes -que sempre van apostar per CiU-es radicalitzen ( i s’inclinen cap a ERC) o es desentenen.

L’agitació independentista segueix, però té els seus límits. A la reunió constitutiva de la Plataforma Nacional pel Dret a Decidir de la setmana passada no només va faltar el PSC, sinó també la tradicional patronal catalana, el Foment, preocupada per les conseqüències econòmiques de la independència. I el Consell de Cambres de Comerç (13 cambres de comerç que presideix Miquel Valls) -més institucional que Foment-va assistir i va recolzar el dret a decidir del poble català -dada a tenir molt en compte-, encara que va plantejar tres qüestions. Primera, s’han de donar garanties totals de que l’economia catalana romandrà a la UE. Segona, la inseguretat jurídica pot paralitzar decisions d’inversió. Tercera, no es tracta de discutir si una Catalunya independent és viable (països petits com Dinamarca o Lituània ho són), sinó de saber si els avantatges superen els inconvenients i els costos de la transició. I Mas es troba a més amb que no pot substituir el referèndum (que Rajoy no autoritza) per unes eleccions plebiscitàries ja que avui les guanyaria ERC.

Però el PSC reflexiona sobre l’èxit del concert de dissabte passat pel dret a decidir (90.000 persones van anar al Camp Nou i 700.000 van connectar amb la retransmissió de TV3), malgrat que no van assistir-hi -no s’han explicitat els motius- dos cantants tan emblemàtics del catalanisme com Raimon i Joan Manuel Serrat. Les dificultats de CiU no es tradueixen en una pujada dels partits ‘espanyolistes’ (PP i Ciutadans) o del mateix PSC (que està estancat). El que passa és que, en el bloc nacionalista, ERC tendeix a devorar a CiU. Pel PSC la clau està en què davant del discurs populista de CiU i ERC (la gravetat de la crisi i les retallades es deuen a la inutilitat de l’Estat espanyol i al permanent dèficit fiscal català), el Govern del PP no fa cap oferta alternativa convincent. Al PSC observen que l’immobilisme espanyol fa que el mateix Duran Lleida -que en privat confessa que la via d’Artur Mas és impossible-no s’atreveixi a marcar una línia pròpia (un dia afirma que la consulta no s’ha de fer en 2014 perquè el prioritari és la crisi i l’endemà diu que la crisi és el primer, però que s’ha de respectar el pactat amb ERC). Malgrat els errors del nacionalisme independentista, l’electorat prefereix de llarg la protesta catalana a l’immobilisme. Per això els partits que porten la independència en el seu programa (CiU, ERC i les CUP) mantenen junts seva quota de vot, una mica per sota dels dos terços.

Pel PSC, aquest impàs només se salvaria amb l’oferta d’un projecte d’Espanya oberta i federal que fos un pas endavant creïble (a Catalunya) respecte a l’Espanya plural de Zapatero. Saben que Rajoy trigarà a inflexionar -si ho fa-, però creuen que és imprescindible que el PSOE obri camí en el Consell Territorial de Granada del proper cap de setmana. I a Nicaragua (seu del PSC) es nota el nerviosisme. Creuen que el distanciament que es va produir fa uns mesos quan els diputats del PSC van votar a Madrid-contra el PP i el PSOE- a favor de la negociació del dret a decidir va ser només una topada puntual. Per contra, si de la reunió de Granada no surt una aposta federal creïble, la gent més propera a Navarro creu que el PSC haurà de replantejar-s’ho tot.I nsisteixen, “absolutament tot”.

Veuen positiu que en la negociació entre Ramón Jáuregui (PSOE) i Miquel Iceta(PSC) s’hagi progressat en l’assumpció de les tesis federalistes i en la transformació del Senat en una cambra territorial a l’estil del Bundesrat alemany. Però, a molt pocs dies del Consell Territorial, al PSC hi ha cabreig perquè els avenços en el reconeixement de Catalunya com a nació, que estipula el preàmbul de l’Estatut en vigor, així com en la consagració del principi d’ordinalitat (que després de la solidaritat cap estat federat contribuent quedi en recursos per habitant per sota d’un altre receptor), les posicions encara segueixen distants. Per això Pere Navarro va decidir proclamar que Catalunya és i vol ser solidària, mentre que la realitat actual consagra un privilegi per a Euskadi i Navarra. Però al PSC hi ha dirigents que creuen que Navarro no ha d’anar a Granada sense un acord previ tancat. Opinen que l’absència del PSC seria una forta sacsejada que podria resoldre’s posteriorment mentre que, per contra, després del fracàs -si Navarro va a Granada i no hi ha acord- la crisi serà més difícil de recompondre.

Al PSC se subratlla que la relació estreta, encara que de vegades conflictiva, del socialisme català amb l’espanyol és avui -quan CDC ha fet l’aposta sobiranista- l’únic vincle seriós entre Catalunya i la resta d’Espanya. Si la relació del PSC i el PSOE llisca cap a la ruptura… per als assessors de Navarro -que analitzen amb respecte i cura l’assistència al concert independentista de dissabte-, el PSOE s’ha de decidir a abraçar el projecte d’una Espanya federal, oberta i de futur que sigui capaç de superar el neocentralisme del PP (basat en una concepció estreta d’Espanya) i l’independentisme català (un reduccionisme del catalanisme tradicional). Granada pot ser una cita definitiva per a la relació entre el PSOE i el PSC… i potser per a alguna cosa més.

El Confidencial

One Response to Joan Tapia: El PSC, el PSOE i la reunió de Granada

  1. Pingback: Ventura&Costa: Sobre les enquestes, el xoc de trens i el futur del PSC | L'Hora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: