Nou Cicle

Joan Tapia: Espanya, davant el teorema de Forcadell

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Fa uns anys, quan encara era presidenta de l’ANC, Carme Forcadell va enunciar un teorema que ha servit de consol i de matalàs al moviment independentista: tranquils, perquè fins i tot en el moment en què estiguem més baixos, sempre vindrà l’Estat espanyol a ajudar-nos amb les seves decisions impopulars i anticatalanes.

Cal admetre que el teorema Forcadell ha funcionat. Un cas típic va ser quan les eleccions de 2012, que Artur Mas va anticipar demanant una majoria excepcional. Va perdre 12 diputats, baixant de 62 a 50 i quedant més lluny dels 68 de la majoria absoluta. A CDC estaven consternats, però llavors el ministre Wert -que volia fer gols al Bernabéu– va dir allò que “cal espanyolitzar els nens catalans“. A Catalunya va ser vist com una agressió al catalanisme – fins i tot pels no independentistes – i va donar cobertura al pacte d’Artur Mas amb ERC per governar – sense que ERC entrés al Govern – fins al 2015, que va facilitar la radicalització de la fins llavors inclinada al pacte CDC.

Sempre he cregut que si en aquell moment Rajoy hagués estat conscient de la situació i hagués prescindit de Wert (el va haver de fer després, perquè el ministre no va deixar d’ocasionar problemes), les coses podrien haver anat per altres camins. Alguns diuen que llavors el gran problema de Rajoy era evitar el rescat d’Espanya. D’acord, però això seria reconèixer que l’home és incapaç de fer dues coses a la vegada.

Però el teorema Forcadell no sempre es compleix. Després de la declaració d’independència del divendres 27 d’octubre – quan Puigdemont es va fer enrere del pacte Urkullu, que consisteix en que convocava eleccions i Madrid es retenía -, Rajoy no va cometre l’error de promulgar el 155 per temps indefinit, que hauria ocasionat xocs continus. El promulgà només per 55 dies convocant eleccions per al 21 de desembre. Desautoritzava així en part la tesi que el 155 seria el final de l’autonomia catalana i una involució general a tot Espanya.

La primera conseqüència va ser que la independència només es va poder celebrar – i poc – una tarda. Després, el separatisme, sense cap reconeixement internacional, amb la condemna de la UE, la fugida d’empreses i el ridícul d’una declaració d’independència amb només 72 diputats (sobre 135), el vot secret vergonyant i el dictamen contrari dels propis lletrats del Parlament català, es va quedar amb una molt escassa capacitat de protesta, gairebé mut i reconeixent que no tenia altra opció que concórrer a les eleccions autonòmiques, un marc que acabava de declarar liquidat.

El teorema Forcadell havia fracassat i el separatisme havia deixat de marcar, per primera vegada des de la primavera de 2012, quan Mas va exigir el pacte fiscal, el terreny de joc.

Però el passat dijous el teorema Forcadell va ressuscitar de nou quan la Fiscalia va demanar – i va obtenir – presó sense fiança per als consellers que es van presentar a l’Audiència Nacional, els que no estaven a Brussel·les. Va ser una decisió que va tenir un impacte molt negatiu en la societat catalana – cap líder català, ni tan sols Albiol, l’ha defensat – i molta gent – no només independentista – creu que és una decisió política que humilia Catalunya perquè els consellers – encara que cessats – havien estat nomenats pel Parlament català elegit democràticament.

Per contra, a la capital se sosté que és la decisió d’una jutge independent. Anem per parts. No es tracta que els possibles delictes hagin de quedar impunes per motius polítics, però la presó provisional és una cosa bastant excepcional – encara que alguns jutges hi són aficionats -, perquè tothom té dret a la presumpció d’innocència – el PP, des de la Gürtel, ho repeteix cada setmana – i a un judici just. A més, la presó ha estat demanada per la Fiscalia, que no és un òrgan independent, el que dóna versemblança a la tesi – que no comparteixo – que estem davant d’una arbitrarietat o una venjança política. D’altra banda, el delicte de rebel·lió és discutible, perquè molts penalistes subratllen l’absència de violència.

A més, la Fiscalia i el jutge del Suprem – on compareixen Carme Forcadell i els membres de la Mesa del Parlament que tenen la condició d’aforats – han ampliat fins demà dijous el termini d’al·legacions de la defensa, el que no va passar a l’Audiència Nacional . Hi ha dues vares de medir? I aquest argument es reforça perquè sembla que al Suprem – un dels fiscals del qual és l’antecessora de Maza a la Fiscalia General – pot obrir-se pas la tesi que estem davant d’una conspiració per a la rebel·lió amb penes menors que el delicte consumat. Finalment, el risc de reincidència no sembla molt ajustat, perquè els consellers ja no tenen poder, i el de fugida és encara més discutible. Puigdemont i alguns consellers van anar a Brussel·les, però els que van comparèixer s’han quedat a Espanya. I fins i tot n’hi ha dos – Meritxell Borràs i Joaquim Forn – que han tornat de Brussel·les per presentar-se en l’Audiència Nacional. Risc de fuga?

D’altra banda, sembla lògic que a un Govern que convoca eleccions a Catalunya per d’aquí a poques setmanes el que menys li convingui sigui enrarir l’ambient i enardir als separatistes que brandaran també la bandera de l’amnistia dels  ‘presos polítics‘. Al Govern Rajoy no crec que li interessi una campanya amb caps de llista i candidats a la presó. Aleshores? Pot ser que en alguns sectors de l’Estat s’actuï amb criteris jurídics i polítics diferents – o fins i tot contraris – als del Govern.

Hi ha sensibilitats Wert que no tenen en compte que la crispació danya l’ordre constitucional? Seria estrany i reprovable, perquè la incardinació de Catalunya a Espanya és un assumpte d’Estat que exigeix ​​la màxima coherència (poques expansions dels fiscals en tertúlies radiofòniques) i que, com demostra l’enquesta del CIS d’ahir, ja és la segona preocupació els espanyols, després de l’atur i fins i tot per davant de la corrupció.

Anem al 21-D. L’independentisme surt amb l’handicap del seu recent i una mica humiliant fracàs i que Rajoy només ha convocat després de la indecisió de Puigdemont. Però per altra banda té la prima de la presó dels consellers, que li permet aixecar les banderes de la protesta, l’amnistia, el greuge als catalans i altres factors que alimenten el victimisme. I Puigdemont a Brussel·les ha aconseguit tant atenció internacional com seguir estant present a Catalunya assajant la figura del president a l’exili. És clar que si es passa – com ahir a Brussel·les davant els 200 alcaldes que van anar a reconèixer-lo com president – i ataca les institucions europees, pot ser un bumerang davant d’una part de l’electorat independentista que sap que Catalunya ha d’estar – amb Espanya o sense ella – dins d’Europa.

Les enquestes disponibles, que s’han de prendre amb precaució perquè queden molts dies fins al 21-D, indiquen que els resultats no serien molt diferents als anteriors. El separatisme pot conservar per poc – o perdre també per poc – la majoria absoluta de diputats, però – avui per avui – no sembla que pugui superar el 50% dels vots. Si finalment – com és el més probable – no hi ha llista única independentista, els electors de Junts pel Sí aniran en gran part a ERC, que obtindria aproximadament un 30% dels vots, mentre que el PDeCAT, amb un 10%, passaria a ser el quart partit, després de Cs i el PSC.

D’altra banda, es percep un descens de la CUP i un ascens de Cs, que capitalitza el vot antiseparatista, i del PSC, que enarbora la idea de la tercera via – ni independència ni ‘statu quo’ – i que es beneficia del major protagonisme polític de Miquel Iceta. El PP i els comuns tendeixen a l’estabilitat, i els comuns potser notin que els electors ja no perdonen la no definició sobre la independència. Dir que només exigeixen un referèndum perquè el poble decideixi és interpretat com no voler abordar un assumpte capital que divideix el partit encara en gestació.

El confidencial

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: