CatalunyaPortada

Joan Tapia: El ‘cas Palau’: vuit anys després

milletEl judici comença aquesta setmana i sorgeixen tres grans qüestions. Primera: ¿com van poder Fèlix Millet i els seus còmplices desviar a les seves butxaques gairebé 25 milions del Consorci del Palau, que semblava un model de col·laboració publicoprivada? Segona: ¿quina és la responsabilitat de CDC, el tresorer de la qual es troba entre els acusats? Tercera: ¿com pot ser que un escàndol tan majúscul hagi trigat vuit anys a jutjar-se?
El primer interrogant té una resposta. Catalunya és un país europeu i avançat que conviu amb uns tics tribals propis de països més feudals. Millet va poder fer tanta martingala perquè –segons va dir a Andreu Farràs el 2001 al llibre L’oasi català– presumia de ser un dels 400 vips de Catalunya que es coneixen i es troben a tot arreu. I Millet tenia un plus ja que venia d’una família de la burgesia catalanista i culta, cosa que el feia pròxim tant a Jordi Pujol com al partit governant.
Però també hi havia alguns senyals d’alerta. Ja va conèixer la presó als anys 80 per la fallida del fons immobiliari Renta Catalana (sense relació amb el banc). Hi ha, doncs, una deficiència «in vigilando» en el patronat de la Fundació Orfeó Català i –més greu– en els organismes públics –no tots de CDC– que van formar el Consorci del Palau.
La segona qüestió és la implicació de CDC. És indubtable que va ser un partit clau en la consolidació de l’autogovern català i fins i tot de la democràcia espanyola. Però és també probable –o una mica més– que hagi tingut trets caciquils i un finançament poc ortodox. La denúncia de Pasqual Maragall sobre el 3% va tenir una dura i superba rèplica d’Artur Mas. Per%C

Entrades relacionades

Back to top button