Nou Cicle

Joan Tapia: Cap al xoc dur

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

batlleLa setmana passada deia que el cessament del conseller d’Empresa Jordi Baiget era només la part emergent d’un gran iceberg: la desconfiança d’un sector rellevant del PDeCAT respecte al president Puigdemont.

En efecte, al cessament de Baiget l’han seguit els de altres tres consellers, la portaveu Neus Munté, el d’Interior, Jordi Jané, la d’Educació, Meritxell Ruiz, a més de la del secretari del Govern, Joan Vidal de Siurana, i dilluns la molt rellevant del director general de la policia, Albert Batlle i Bastardas.

La mirada a curt sobre la crisi es resumeix en què Puigdemont -amb la complicitat d’Artur Mas– ha quadrat al PDeCAT i deixat en mal lloc a la seva coordinadora, Marta Pascal; que Junqueras consolida el seu lideratge personal i el d’ERC sobre el Govern, fins al punt que es pot parlar d’una copresidència; ja que abandonen el vaixell gairebé tots els moderats que són substituïts per polítics de perfil més radical com Jordi Turull, fins ara president de Junts pel Sí al Parlament, que era fa un any el candidat d’Artur Mas a la secretària general de CDC, i per Joaquim Forn a Interior, un polític vinculat a David Madí i a Artur Mas, molt independentista però que va mostrar flexibilitat i capacitat de pacte com a segon de Xavier Trias a l’Ajuntament de Barcelona.

La mirada a llarg sobre la crisi és més reveladora i llança dues conclusions. La primera és que quan falten poc més de dos mesos per al famós referèndum unilateral d’autodeterminació, gairebé una tercera part del Govern de Junts pel Sí que ha preferit baixar del tren independentista a l’última estació perquè no tenen confiança en el full de ruta i no desitgen un xoc de trens brutal. I si traslladem aquest desvinculació al 47,8% que va votar independentista a les eleccions plebiscitàries del 27-S de 2015, podria ser que el suport social s’estigués reduint. Hi ha símptomes d’això en la societat civil.

La segona conclusió és que la hipòtesi d’un xoc de trens de baixa intensitat -segurament l’objectiu real de l’operació Diàleg de la vicepresidenta i del delegat del Govern, Enric Millo– es complica. Puigdemont i Junqueras semblen haver optat per la duresa en el xoc de trens. Deuen creure que protestar amb força però acceptar les ordres del Tribunal Constitucional no mobilitzava prou. Volen que l’Estat augmenti la seva pressió i que cometi algun greu error que li resti força moral i provoqui un efecte a l’alça en les candidatures independentistes a les properes eleccions.

El càlcul és arriscat. Primer perquè ni Rajoy ni Soraya semblen disposats a deixar-se portar a cap excés, sinó que centren la seva estratègia en el compliment estricte de la llei. Ho posa en relleu que Rajoy hagi anat a Estònia -que té ara la presidència de torn de la UE a passar revista a les tropes i avions espanyols que contribueixen a garantir la integritat territorial dels països bàltics- i deixar el missatge davant del Govern estonià -amb alguna inclinació a favor de la autodeterminació- que espera la justa correspondència respecte a la integritat territorial d’Espanya.

Però és cert que en altres sectors del PP les reaccions són més assilvestrades. La ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, va afirmar que les forces armades garantien per terra, mar i aire la unitat d’Espanya, en una afirmació òbvia però que a molts catalans -no sempre independentistes- els fa veure el fantasma de l’exèrcit entrant a Barcelona per la Diagonal. Tot i que la ministra, que té inclinació a parlar, després ha callat. Per ordre superior?

Però la reacció més desitjada pels independentistes ha estat la de Pablo Casado, el portaveu del PP que sembla que aspira a l’alcaldia de Madrid, que ha començat la seva campanya afirmant que “la purga” de Puigdemont li recorda les purgues de Maduro a Veneçuela i la pressió dels assassinats d’ETA sobre la societat espanyola. Potser és -ho dubto- una bona estratègia per a l’alcaldia de Madrid, però és pèssima per a un partit que vulgui ser respectat a Catalunya.

El canvi en la direcció de la policia és la prova més clara que Puigdemont ha optat pel xoc dur. Albert Batlle era un històric regidor del PSC maragallista que després va ser director general de presons amb Maragall i Montilla. El conseller Espadaler, d’Unió Democràtica, el partit coalitzat a CDC, el va portar a la policia per apaivagar el cos després de la polèmica gestió d’un director convergent. I el conseller Jordi Jané el va mantenir quan va arribar a Interior després de la marxa d’Espadaler per la ruptura de la coalició CiU.

Batlle, fins a la seva baixa obligada quan va ser adjunt de l’oficina antifrau, sempre havia militat al PSC i tenia experiència en la funció pública. En una recent entrevista amb el veterà periodista Lluís Falgàs, al canal català de TVE, va deixar clar que els Mossos tenien dependència funcional del departament d’Interior però que havien de complir les ordres judicials, i va arribar a assegurar que si a un jutge li interessava la detenció d’un polític independentista, com la presidenta del Parlament, els Mossos complirien l’ordre. També estava en el punt de mira de la CUP per la detenció i conducció davant del jutge de l’alcaldessa de Berga, de la CUP, que havia fet cas omís de les citacions judicials.

Era evident que sota el seu comandament dels Mossos no desobeirien les ordres judicials i que per tant hi havia moltes possibilitats que el xoc de trens fos tou. La seva substitució per Pere Soler, 1 convergent independentista que no dubta a tuitejar que li fan pena els espanyols, és un missatge rotund. D’Albert Batlle, que assegurava que la policia havia d’actuar d’acord amb les lleis, hem passat a algú la prioritat del qual és la independència de Catalunya i la celebració del referèndum il·legal. Què farà davant d’una ordre judicial contrària al referèndum? Si no li fa cas, pot ser el punt de partida del xoc de trens real amb l’Estat, que podria veure’s impel·lit a prendre el control dels Mossos en base a la llei de seguretat nacional votada pel PP i el PSOE el 2015. sense necessitat de recórrer al lent i incòmode article 155 de la Constitució.

El risc del xoc dur per l’independentisme és que podria acabar amb inhabilitacions de polítics destacats com Oriol Junqueras o el corretjós convergent Santi Vila, que, tot i ser un moderat, es manté en el Govern Puigdemont perquè sap que quan hi hagi eleccions, el PDeCAT necessitarà algú del seu perfil per diferenciar-se de Junqueras i d’ERC. El risc del xoc dur és que les inhabilitacions deixin escapçat a l’independentisme i dificultin la posterior normalització. Junqueras juga amb foc si porta massa lluny el xoc dur. Però aquesta és l’estratègia que s’ha imposat: aprovació de la reforma del reglament a finals de juliol per poder votar en sessió única la llei de referèndum el 6 de setembre i que sigui suspesa pel Tribunal Constitucional abans del 11 de setembre, l’arrencada de les grans mobilitzacions.

Puigdemont ha aconseguit tensar el clima de l’independentisme fins a tal punt que la coordinadora del PDeCAT, l’objectiu de la qual és la recuperació del partit a mig termini, ha afirmat que tots els soldats del PDeCAT treballaran per a l’1-O. El tren independentista ha rebut nou combustible i ha partit cap al xoc dur. Amb soldats i tot.

Però aquest full de ruta inquieta sectors rellevants del catalanisme i del progressisme que fins ara -mantenint-se lluny del independentisme- no volien enfrontar-s’hi frontalment. Els últims dies hem vist dos casos. El primer és el d’un grup de 200 militants i dirigents de Catalunya en Comú negant tota legitimitat al referèndum unilateral en una actitud molt més dura que la d’Ada Colau i Xavier Domènech, que admeten la legitimitat del referèndum com a manifestació de protesta però li neguen caràcter vinculant. Entre els signants estan Marc Bartomeu, de la coordinadora de Catalunya en comú, així com dirigents situats en l’òrbita d’ICV com José Luis López Bulla, antic secretari general de CCOO a Catalunya, Eulàlia Vintró, extinent d’alcalde d’ICV de l’Ajuntament de Barcelona , i Joan Boada, que va ser el segon de la Conselleria d’Interior amb el tripartit.

No obstant, el més significatiu és la presa de posició de Miquel Roca desmarcant-se amb educada rotunditat del ‘Procés‘ en el seu article setmanal de ‘La Vanguardia‘. Roca Junyent, pare de la Constitució, ja havia deixat clara la seva mesurada desconnexió de les tesis independentistes. Sempre -en política i en el seu exercici professional-ha practicat allò de més val un mal pacte que un bon plet, però és molt il·lustratiu que després de la radicalització de Puigdemont -recolzat per Artur Mas-, el que potser és l’home més prestigiós i representatiu del centre ampli catalanista s’hagi decidit a escriure: “El PSOE, a instàncies del PSC, ha llançat una proposta de reforma constitucional de base federal, que tindria per objectiu aportar una solució dialogada per a Catalunya. El seu líder, Pedro Sánchez, s’ha compromès de manera molt personal i decidida en aquesta proposta, malgrat la seva contundent desautorització del referèndum de la Generalitat … Partint del reconeixement de la realitat plurinacional de l’Estat, recupera el fil conductor de la reforma de 2006 , per obrir un procés que recuperés allò que va generar un ampli acord del Parlament català. Ara ja no té interès? Massa tard? Poc definit? Tot és opinable, però el procés ja no està sol. Hi ha més ofertes o com a mínim una més “.
I després de citar les paraules de Rajoy el cap de setmana posant la negociació amb el PNB com a model, Roca conclou: “Segurament en un moment tan pròxim a l’1 d’octubre, allò que resulta més fàcil és el tancament de posicions. Tothom amb les seves tesis i carregant les conseqüències a l’altra part. Perquè hi haurà conseqüències; perquè ja es comencen a viure. I no es preveuen bones. Ni amb aquestes perspectives el diàleg és possible? “.

És una mesurada censura al tancament del Govern Puigdemont. La societat civil i el catalanisme moderat no només no se sumen a la radicalització independentista. El xoc dur els repel·leix.

El confidencial

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: