Nou Cicle

Joan Tapia: A la vora del precipici

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

precipiciMolts catalans que se senten catalans i espanyols, que van apostar el 1977 per una Catalunya autònoma en una Espanya oberta i democràtica – i que ho segueixen fent – porten anys preocupats. D’una banda, un Govern de Madrid que entén poc i que – més greu – no vol apropar-se. Hi ha hagut en els governs de Rajoy algun representant del catalanisme moderat? No, ni un Piqué.

Per l’altra, un independentisme rampant amb tints populistes que creu en la independència sense dolor i que a Europa ens estan esperant amb els braços oberts. Sectaris? Incompetents? Il·lusos? Les tres coses?

Però des de diumenge, la preocupació es va transmutar en tristesa. I si tot estigués perdut i no quedés una altra opció que viure en una Espanya tancada i insensible o en una Catalunya en vies d’empobriment moral i material?

És perillós seguir per aquesta via perquè la tristesa persistent és dolenta per a la salut i negoci de psicoanalistes. Ahir al migdia, el tuit d’un desconegut va aconseguir fer-me riure. Bastant. Deia: “Déu, ha estat desenterrar a Dalí i tot s’ha tornat surrealista!“. I ben mirat, pot ser una forma d’assumir la realitat.

Diumenge, un Govern català que s’havia saltat la Constitució del 78, votada més pels catalans que per la resta dels espanyols, i el mateix Estatut, que exigeix ​​una majoria de 90 diputats i no de 72 per a assumptes rellevants, havia convocat un referèndum unilateral i il·legal sobre la independència de Catalunya. Surrealisme? El més dalinià va ser que les forces d’ordre enviades per garantir l’ordre es van dedicar, a primera hora del matí, a entrar en els col·legis electorals – que no van aconseguir mantenir tancats – i intentaren fer-se amb les urnes que abans no havien sabut trobar. I que amb aquesta finalitat no van dubtar a trencar vidres i colpejar a ciutadans que esperaven posar una papereta a l’urna. Amb la mateixa actitud amb què es dissol una manifestació que es passa de la ratlla.

Però els ciutadans no eren manifestants ni activistes sinó que formaven part del 47,8% de catalans que van votar a partits independentistes a les eleccions de 2015. I que, encara que vulguin marxar d’Espanya, tenen dret a ser tractats com a ciutadans d’un país lliure i europeu. I la brutalitat policial – no culpa de la policia sinó dels que l’ havien enviat – va ser coneguda amb rapidesa per milions de persones a tot el món. Un Govern que diu protegir la unitat d’Espanya enviant la policia a reprimir no a violents manifestants sinó a aspirants a votar en un referèndum! Els que l’havien convocat seguien gaudint dels seus  cotxes i despatxos oficials, però el ciutadà que volia votar era amenaçat per les porres de la policia. Com en l’Espanya de Franco. Dalí pur!

I les escenes van ser tan xocants que van provocar una onada d’indignació que va traspassar les fronteres de Catalunya i d’Espanya. La prova és que el Parlament Europeu ha canviat el seu ordre del dia i discutirà avui la violència policial a Barcelona. El Parlament espanyol no ho farà fins a la setmana que ve. Potser hagi ressuscitat la conspiració judeomasònica contra Espanya que ja Franco va denunciar!

A la nit, vam veure a Rajoy. Va semblar no haver-se assabentat de res. No va dir que el referèndum no tenia valor jurídic per no tenir garanties (l’última, del mateix matí, va ser deixar votar en qualsevol col·legi), sinó que no hi havia hagut referèndum, quan a Barcelona hi va haver grans cues. Va afegir que la democràcia espanyola s’havia sabut defensar i que “hem fet el que havíem de fer“. Ni una paraula per lamentar els incidents. Dalí pur?

Després, quan s’inquireix de què serveixen tants serveis de seguretat si a l’hora de la veritat no saben ni trobar unes urnes, ni tancar locals públics, ni impedir una votació, la contestació oficiosa és que es confiava en els Mossos. No ens passem de surrealisme, però és com dir que els serveis d’intel·ligència estaven externalitzats en els segurates d’una cadena de supermercats.

I el desvari continua. El president de la Generalitat – que va poder votar burlant a l’helicòpter que el seguia canviant de cotxe sota un pont i dirigint-se a un altre col·legi electoral – no només va condemnar i va exagerar la violència policial sinó que – sense donar dades – va assegurar que en la jornada Catalunya es havia guanyat el dret a la independència i que d’aquí a pocs dies el Parlament actuaria en conseqüència. O sigui, que faria una DUI (declaració unilateral d’independència). Per bé que el dilluns va matisar i va demanar la mediació europea.

I després ha vingut el  manipular el judici de la premsa internacional. Uns diuen que condemna la brutalitat policial. D’altres, que assegura que el referèndum no té cap mena de validesa. He llegit amb atenció els editorials dels tres diaris que al meu entendre són més seguits pels governs occidentals -“Le Monde, el  “Financial Times” ‘i  el “New York Times“- i sembla que els polítics del PP i els independentistes només han llegit el què els hi convé.

Anem a “Le Monde”. Comença el seu editorial en portada (gens habitual) i diu: “Si el Govern espanyol hagués volgut ajudar els independentistes, no ho hauria fet millor. Les imatges de la policia espanyola intervenint, de vegades brutalment, per impedir als catalans anar a votar un anomenat referèndum d’autodeterminació, han fet progressar la causa del separatisme. Entre les dues parts, la fractura s’ha fet més greu. Espanya s’endinsa en una majúscula crisi política … L’acció de la policia espanyola contra gent de totes les edats que anaven a votar no serà oblidada aviat pels catalans, fins i tot pels que -probablement una majoria- no són independentistes “.

Però afegeix: “El referèndum era clarament contrari a la Constitució democràtica d’Espanya i no ha respectat les normes pròpies d’un país de la UE. Si creiem al senyor Puigdemont, el sí a la independència – dos milions – ha obtingut el 90% dels vots però l’abstenció ha estat del 60%. És suficient per autoproclamar la independència? A la resta d’Europa, cap Estat està disposat a reconèixer aquest resultat “.

Els tres diaris asseguren que Espanya i Catalunya estan en un “impasse” i que seria necessària una negociació, però que ni Rajoy ni Puigdemont, ni els partits que tenen al darrere, hi estan disposats. Un “impasse” permanent? Seria un somni dalinià. Mentrestant, a Madrid lamenten molt els actes i gestos d’intolerància amb la policia espanyola – i fins i tot amb Ferreras i els periodistes de La Sexta -, certament preocupants, que s’han produït. I ahir a Barcelona milers de manifestants – molt d’ells joves i en actitud festiva es van manifestar en una jornada de ‘atur de país’ (vaga general a la carta) en què els vaguistes es passejaven tranquil·lament per entre les terrasses de la Rambla de Catalunya – unes obertes i fins i tot amb estovalles blanques i copes de vi altes, i altres tancades -.

I ja entrada la nit, el Rei va comparèixer a TVE. Vaig haver de tancar les finestres de casa perquè la cassolada (avançada una hora i acompanyada de la consigna de no sentir al monarca) era forta. Què volen que els digui? Hauria preferit que el Rei romangués callat, perquè el moment és potser només molt greu i el Rei ha de reservar-se per una extrema gravetat. El que va dir era correcte per a un columnista sensat de centredreta, però aquest no ha de ser el seu paper. I en el discurs vaig veure l’esperit de la Moncloa. Lògic, perquè és un Rei constitucional. Cal? Convenient? En tot cas, podia haver recordat que va ser príncep de Girona i segueix atentament cada any els actes de la fundació. Podia haver dit alguna cosa en català. Podia haver lamentat malentesos i mostrat alguna preocupació pels incidents de diumenge. En resum, podia haver intentat estar proper. Una cosa és ser rei constitucional i una altra cosa  semblar el portaveu moderat de Rajoy.

Però avui potser Dalí ens salvi de l’infern al qual estem baixant. Vaig pensar que l’ “impasse” permanent i creixent havia tingut una aturada. Que el Rei no havia anat a TVE sinó que havia comparegut el ministre Zoido i havia dit que el referèndum era il·legal i que constitucionalment no s’havia de permetre, però que l’operatiu -per motius X  –  havia tingut fallades i que – no per culpa de les forces policials sinó de certa improvisació i l’actitud inesperada d’altres forces – s’havia produït algun fet lamentable. Que havia actuat de bona fe i amb diligència, però en democràcia un ministre ha d’assumir els errors dels seus subordinats i no fer recaure la responsabilitat en els seus superiors. Com a conseqüència, havia presentat la seva dimissió irrevocable al president del Govern, que l’havia acceptat.

Zoido es comportava com un ministre anglès. Podrien els altres seguir creient que eren el partit nacionalista d’una colònia oprimida i fent que alguns dels seus seguidors cridessin “assassins” a la policia espanyola?

Però Dalí torna a estar enterrat sota una gran llosa al seu museu de Figueres. Alguns diuen que per fer una truita – la independència o salvar Espanya – cal trencar ous. Fer coses no agradables. El problema és si es trenquen molts ous i no se sap fer cap truita. Si el resultat final és només de molts ous trencats.

El Confidencial

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: