És sorprenent la manca de respostes institucionals a la tremenda situació que travessem. Tot sembla enfonsar-se, i els missatges oficials mostren a una elit paralitzada. Un conjunt de dirigents, tant a la Generalitat com a l’Administració General de l’Estat, als quals els han fallat els automatismes heretats, i que al no disposar de mapes de navegació útils en els nous escenaris, recorren de manera reactiva i defensiva a velles fórmules o, pitjor encara, es refugien en tics autoritaris o sortides estrictament ideològiques. Passem els dies esperant senyals dels que aparentment manen, Merkel i els seus aliats a la Unió Europea, per saber si l’asfíxia serà total o només parcial. Tota la resta és secundari. Mentrestant, la gent va enfonsant-se en les seves penúries i disgustos. Sorgeixen debats sobre temes rellevants, com ara l’avortament o la normalització lingüística, però que semblen més entreteniments per distreure’ns del que ningú sap com abordar, les veritables cruïlles polítiques.
Fixem-nos en la reforma educativa que propugna Wert. El diagnòstic de partida és prou greu com per justificar canvis d’estratègia. Estem situats en el doble d’abandonament escolar (26,5%) que la mitjana de la UE (13%), i molt lluny dels objectius del 2020 (10%). Per a aquest mateix any, les aspiracions europees serien situar amb nivells d’educació superior al 40% de les persones entre 30 i 40 anys. Estem lluny de poder aconseguir aquesta xifra. I aquest negre escenari ve acompanyat d’un canvi tecnològic sense precedents i d’una crisi d’ocupació d’envergadura descomunal. La situació requeriria una veritable ofensiva pública i un gran acord social. Però, la resposta del Govern Rajoy ha estat de vol gallinaci i carregada d’ideologisme obsolet. En la reforma Wert se segueix partint de la hipòtesi que l’Estat té les claus del problema, coneix les respostes i disposa dels recursos per dur-les a terme. Davant la perspectiva de restriccions en la despesa pública de matriu estructural a causa de les creixents facilitats per a l’evasió i elusió fiscal, hi ha dues solucions: mobilitzar la ciutadania perquè faci seves, defensi i cogestioni el conjunt de polítiques socials i educatives, o acceptar i impulsar la segmentació social que generarà que uns paguin per aquests serveis, i els que no ho puguin fer, quedin residualitzats en uns serveis públics desacreditats. La reforma Wert apunta al segon. Davant la dificultat per seguir gestionant l’educació pública en un sistema de competències fragmentades i distribuïdes, pots donar confiança als espais territorials més propers als problemes, o tractar de blindar-te amb dinàmiques de recentralització que assegurin (il·lusòriament) que tot està sota control . La reforma Wert opta pel segon. Si tens dificultats creixents per gestionar un sistema educatiu que necessita una profunda remodelació i posada al dia, pots optar per que els professionals de l’ensenyament assumeixin les seves responsabilitats i recuperin força i dinàmica per liderar el canvi i regenerar el sistema, o pots pensar que d’ells no sortirà res de bo, i que per tant el que cal és buscar lideratge i direcció fora, i disciplinar el sistema amb mecanismes d’avaluació externa que generi premis i càstigs. La reforma Wert opta pel segon.
La paràlisi institucional, la manca de perspectives del Govern del PP (que en aquest sentit no és molt diferent del que ha passat en els últims anys del Govern Zapatero), la incomprensió sobre el que significa Internet i el canvi d’època, pretén contrarestar amb reforçaments ideològics de matriu burocràtic-religiosa (assignatura religió, separació per sexes,…), amb oxidats missatges nacionalistes (espanyolitzar tot déu), i amb el desplegament de missatges que adverteixen dels perills de la violència que pot derivar d’aquells que fan sentir la seva veu. La reforma Wert és, en aquest sentit, un exemple evident de la paràlisi institucional, de la desconfiança als ciutadans, de la mirada reaccionària i defensiva d’un Govern que si bé no sap com respondre al canvi d’època ni cap a on dirigir-se, si que pretén aprofitar la crisi per reforçar la mercantilització dels serveis públics i distribuir favors entre els cercles pròxims. Necessitem altres perspectives sobre les quals construir el canvi social.
omentaris