Nou Cicle

Joan Subirats: La paradoxa del treball

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

jovesaturAbunden les declaracions de polítics que asseguren haver vist el final del túnel. A aquesta corrent optimista s’han incorporat alguns dirigents financers que prometen resultats positius (per a ells o per a tothom?) a final d’any. La promesa és que, si hi ha creixement, baixarà l’atur. La paradoxa rau en que no està escrit en lloc que l’economia creixi i que això impliqui automàticament un augment dels llocs de treball. L’última cimera europea insisteix que augmentaran els ajuts per intentar reduir l’atur (sobretot el juvenil), però que això anirà en conjunció amb l’aprofundiment en la reforma del mercat de treball. En altres paraules, no sabem si augmentaran els índexs d’ocupació, però el segur és que ja no tornarem a un mercat laboral estable. Si hi ha feina, serà temporal, discontinua i precaria.

Dijous passat, l’institut d’avaluació de polítiques públiques Ivàlua (ivalua.cat), va organitzar unes jornades sobre els ni-ni. És a dir, els joves que entre 16 i 24 anys ni treballen, ni estudien. Un tema que, com és sabut, preocupa a tot Europa, però que a Espanya i Catalunya té tints d’extrema gravetat. Estem parlant d’una categoria estadística, i no d’un col·lectiu homogeni. És important aquesta excepció, ja que fàcilment podem caure en el risc de l’estigmatització, parlant, com fan alguns, de manera general de manca de cultura de l’esforç, de passivitat o d’escapisme d'”els joves”. El valor del seminari d’Ivàlua va ser contribuir amb evidències i anàlisi de rendiment a la possible millora de les polítiques públiques encaminades a pal·liar la situació. Al costat l’anàlisi d’experiències internacionals, es van presentar les avaluacions que Ivàlua ha fet sobre alguns dels programes de la Generalitat. Els resultats confirmen molts aspectes que figuren ja en la literatura internacional. Els joves que més dificultats tenen per inserir al mercat de treball i que més poden cronificar a l’atur, són els de menys estudis i amb males experiències laborals en els seus inicis. Aquesta és la clau. La conjunció de dues vulnerabilitats, l’educativa (normalment connectada amb l’abandonament prematur dels estudis) i la laboral (els que passen la major part de temps sense cap treball). En les anàlisis destaca el fet que el nivell educatiu dels pares prediu, en una part significativa, la situació dels fills. I és aquí on veiem que l’abandonament de la formació d’adults en aquest país passa factura.

Però, ¿per on començar?. Convé reforçar sobretot el nivell educatiu dels joves o és millor començar oferint experiència laboral? O les dues coses alhora. El que sembla clar és que es necessiten formadors que no caiguin en els mateixos vicis formals i rígids de l’ensenyament convencional, de la qual aquests joves han fugit escaldats. Es necessita motivar-los, millorant les seves capacitats, i implicant sempre que es pugui a família i entorn. El pitjor és pensar des de lluny els programes, no facilitar una adequació personalitzada i un acompanyament específic a cada cas. Els ajuntaments implementen aquests programes de la Generalitat, però han de complir paràmetres rígids que deixen molt poc espai d’adaptació a l’entorn. I, en canvi el control del que han fet és més comptable i burocràtic, que de rendiment real.

La conclusió és que gastem molts diners en programes poc efectius. Ara arribaran més diners per al tema, però podem persistir en els errors. Formem per a treballs que no tenim clar que es demanin. Necessitem prevenir, millorar continguts i formats educatius, implicar la família, i, sobretot, ajudar a la constant adaptabilitat dels programes, a canvi d’establir mecanismes adequats de rendició de comptes. En això, com en tantes altres coses, necessitem menys ideologia simplificadora, més experiències innovadores i més evidències que ens diguin no només si s’han seguit les normes, sinó també si s’ha avançat en els valors que impulsen els programes públics. No hi haurà més feina del tipus que vam conèixer anys enrere, però si no hi ha més capacitat de generar ocupació i distribuir la càrrega laboral disponible, l’hipotètic creixement servirà de poc.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: