Nou Cicle

Joan Subirats: Crepuscle dels partits?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

partidoFa dos anys el PASOK, tenia més del 40% dels vots. En els sondejos recents es mou al voltant d’un exigu 5%. A Itàlia, l’èxit de la formació que encapçala Beppe Grillo, s’explica precisament per ser un no-partit. Entre nosaltres, si atenem a les dades que va proporcionar l'”Observatori” de la SER el dilluns 15 d ‘abril (www.cadenaser.com), prop d’un 60% dels enquestats creia que la democràcia podria funcionar sense uns partits polítics que eren vistos com a instruments d’uns pocs. No crec que això pugui circumscriure’s només als països de l’Europa del sud i a la particular força amb que el canvi d’època i la crisi economicofinancera els afecta. Ni a França, ni a la Gran Bretanya ni a Alemanya sembla observar-se que segueixi incòlume la “democràcia dels partits” que va caracteritzar els règims polítics del segle XX. Els partits estan cada vegada menys presents en el teixit social, mantenen llaços febles amb els seus electors i concentren els seus esforços en eleccions i institucions.

Al seu voltant tot canvia. La resta d’organitzacions van modificant estructures, processos i maneres de funcionar, però els partits han anat perdent pes social sense alterar formalment les seves maquinàries. És cert que les coses van per barris, i que no en tots els partits les coses es fan igual. Però, la deriva dels grans partits arrossega als altres, per injust que sigui.

El problema de fons és que els partits, en la seva versió estàndard, són organitzacions anacròniques en relació a un model de democràcia que ja no pot només limitar-se a la versió minsa de representació i delegació.Però, al mateix temps, resulta per ara difícil imaginar que l’emergent força dels moviments socials, amb tota la seva pluralitat, pugui generar l’impacte desitjat sense algun mecanisme de representació i mediació. El problema doncs no rau només en desempallegar-se dels partits, sinó de trobar els nous subjectes polítics necessaris, la nova intermediació útil, per contribuir a prendre decisions col·lectives i impulsar transformacions socials en els escenaris del “financapitalisme” postdemocràtic. Però, això s’hauria de poder fer evitant que tornem a caure en una nova divisió del treball entre “moviments socials” i “subjectes polítics” com la que ja es va produir a inicis del segle XX. Del que es tracta és d’avançar en formats de govern col·lectiu en que evitem la concentració de poder i on es mantingui la capacitat d’acció directa de tots.

El model clàssic de partit tenia una certa inspiració religiosa, com ja va insinuar Gramsci, barrejant doctrina, ritus i didactisme en relació a una població a instruir i a convèncer. L’interregne en què estem ens mostra transformacions radicals en els mitjans de comunicació, més fragmentació i al mateix temps noves vies d’articulació social, més èmfasi en l’autonomia personal, rebuig a lideratges incontrolats i un conjunt de demandes polítiques més imprevisibles i complexes. Al mateix temps, la gent està més preparada, sorgeixen noves experiències i hi ha molt coneixement accessible i compartit. Els partits ja no són portadors privilegiats de solucions i alternatives i no poden seguir aspirant a monopolitzar tot el públic. Haurien més aviat d’ajudar a que es condensés i remesclés convenientment aquest coneixement social amb la capacitat de canviar les coses. Habilitar, experimentar i potenciar una democràcia cognitiva ja existent, afavorint la seva expressió directa, realista i eficaç en marcs institucionals més oberts, transparents i flexibles. Hem de seguir trucant-li el partit a aquest subjecte polític adaptat a la nova i emergent realitat social? No és aquest el problema. El que és important és que sapiguem perquè necessitem tal plataforma i que la seva existència no anul·li tota la resta.

El que no pot ser és que pensem en un tipus de societat de coneixement compartit, en què els valors, les formes d’operar, la reivindicació del que és públic com una cosa no forçosament assimilable a l’institucional, o una mirada de la dinàmica econòmica que no estigui arrelada en confondre el privat amb la privació, ens porti a unes formes organitzatives alienes a aquest ideari. Les opcions polítiques que prenguem, haurien de ser consistents amb l’instrumental organitzatiu amb què ens dotem. Tant si es diu o no partit.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: