Nou Cicle

Joan Ridao: “No hi ha fet diferencial en corrupció”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

joanridaoJoan Ridao (Rubí, 1967) passa el temps fora de la política com a membre del Consell de Garanties Estatutàries. Qui va ser dirigent d’Esquerra Republicana també dedica temps a la docència i a escriure llibres. L’últim, publicat per Angle Editorial, és Contra la corrupció.

Pregunta. La conclusió és que la corrupció és inevitable?

Resposta. El pecat original és el paradigma de la corrupció: dues persones corruptes (Adam i Eva), la serp, que és el corruptor, i un manament infringit. Aquest esquema es va repetint durant la història. La corrupció difícilment es pot eradicar.

P. Però hi ha eines per combatre-la.

R. No tot ho podem posar en el marc legal. No vull dir que en fem un gra massa, de la corrupció, però la crisi l’ha posat a l’agenda pública. També hi ha hagut factors que hi han influït: la partitocràcia, amb campanyes oneroses que han portat algun partit a posar la mà a la caixa. I la cultura del pelotazo urbanístic i la manca de control municipal: dels 800 imputats que hi ha a Espanya, més del 90% estan vinculats a la política local.

P. Això és cert, però també tenim la casa reial i els partits que governen a Espanya i a Catalunya implicats en corrupció.

R. Assistim a una autèntica crisi de règim. Però parlant estrictament de corrupció, a Espanya n’hi ha hagut sempre, i Catalunya n’havia fet bons negocis. Per mi el fenomen nou és que la crisi porta que la gent passi d’una certa inhibició o tolerància a una intransigència total.

P. A l’oasi català les aigües ja estaven remogudes.

R. Em rebel·lo davant la suficiència nostra de fer-ho sempre tot bé. No hi ha un fet diferencial des del punt de vista de la corrupció. El creixement econòmic també s’ha basat en el pelotazo. Des d’aquest punt de vista, les diferències entre Catalunya i Espanya són relatives.

P. Al llibre, parafrasejant Hanna Arendt, parles de la banalització de la corrupció.

R. A la Comunitat Valenciana, el 30% dels candidats d’un partit estaven imputats i, malgrat tot, no van ser sancionats electoralment. Ara les enquestes ens ensenyen un desgast dels partits grans i un ascens dels menors, i ja veurem què passarà. Com a mínim no s’ha produït el que va passar a Itàlia a conseqüència de la tangentòpolis i la desaparició dels partits clàssics per passar al berlusconisme. O pitjor, brots neofeixistes. Al capdavall, el sistema polític no llisca cap a aquest perillós pendent.

P. Què s’ha de canviar en el finançament de partits?

R. És la mare de totes les corrupcions. Hem de decidir: o institucionalitzem un bon sistema públic, o anem a la barra lliure americana, que a mi no m’agrada. El que no pot ser és un sistema híbrid, amb aportacions públiques i privades.

P. I després hi ha la relació entre els partits i els bancs.

R. Si el finançament públic no és suficient, el recurs d’endeutar-se i, per tant, d’esclavitzar-se amb el sistema financer hi ha estat sempre. Això, constato, és per les campanyes excessivament onerosos o els mailings supermilionaris, que mai s’han pogut unificar en un sol enviament

P. Una altra reforma que demana és la llei electoral.

R. S’han de desbloquejar les llistes i treure poder a les cúpules dels partits. Fent la democràcia més participativa i menys representativa, aconseguirem que sigui més neta, més transparent.

P. Què s’ha de fer amb els imputats?

R. L’imputat ha de deixar de ser una persona estigmatitzada, ha de deixar d’estar lliure de sospita fins que no quedi clar que hi ha indicis racionals dels delictes. També hi ha d’haver autoregulacions als mitjans. S’ha de tractar la reparació d’aquelles persones que han estat desimputades o exonerades.

P. També la justícia hauria de ser més ràpida.

R. Aquest ja és un problema atàvic i més que centenari. I tenim un altre tema: quan un sol jutge, molt garantista, decideix mantenir al carrer el senyor Millet perquè ofereix garanties de no eludir la justícia.

P. I les condemnes són breus, com els quatre anys a Carlos Fabra.

R. Això ja escapa de molt el que poden fer el legislador i els governs, és una qüestió d’aplicació de la llei.

P. Un altre element que convida a revisar són els indults.

R. L’indult hauria de desaparèixer, és aliè al sistema democràtic, trenca la separació de poders. És insostenible.

P. En el seu exercici polític, l’han temptat mai?

R. No m’hi he trobat mai, ni quan he tingut relació amb gent del món econòmic o empreses. Em crec amb títol per poder escriure sobre corrupció perquè és dels temes que més he treballat.

P. Sobre el procés sobiranista, hi ha qui diu que tapa la corrupció, mentre que n’hi ha que diuen que un nou país serà més transparent.

R. Les dues coses són certes. En la mesura que el procés té l’hegemonia gairebé asfixiant de l’agenda política, contribueix a minimitzar altres casos de corrupció. En segon lloc, és possible que aquí, a Catalunya, si hi hagués noves eines i nous instruments, es fessin les coses més bé. Però estic en contra d’aquesta suficiència catalana de dir que si som independents no hi haurà corrupció. N’hi haurà, però es podran adoptar mesures que fins ara no s’han desenvolupat.

Entrevista de Maiol Roger per a El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: