Nou Cicle

Joan Ridao: La mare de totes les corrupcions

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

comptesSabut és que davant d’unes eleccions, els partits polítics malgasten les seves millors energies a aconseguir recursos financers per realitzar les seves campanyes. Com ha fet notar l’historiador Niall Ferguson, el cost d’aquestes representa el clàssic exemple del “dilema del presoner”: si els adversaris cooperen, es pot arribar a acords per limitar la despesa, evitant onerosos costos i innecessàries servituds. No obstant això, sol passar que la temptació de no col·laborar és molt gran, a l’espera que els beneficis d’aconseguir el triomf superin els costos de la campanya. Per això, els partits han d’obtenir finançament i espais on desenvolupar les seves campanyes.

Hi ha diferents sistemes, públics i privats. I n’hi ha que concilien ambdues fonts. El cas dels EUA resulta paradigmàtic del paper dels lobbies, si bé, paradoxalment, després del cas Watergate, el Congrés va aprovar una sèrie d’esmenes a la Federal Campaign Act i va introduir el finançament públic a les campanyes presidencials, amb un límit per a les aportacions privades dels contribuents. No obstant, la Decisió del Tribunal Suprem en el cas Citizens United vs. Federal Electoral Comission de 2010 ha permès no només incrementar les donacions privades sinó també ometre la seva procedència (dark money). Segons Josep Fontana en la seva monumental Pel bé de l’imperi, a mitjan 2012, poc després de les últimes eleccions, la despesa estimada dels Comitès d’Acció Política (Super-PACs) dels dos grans partits ascendia a l’astronòmica xifra de 1.875 milions de dòlars. Si a tot això se li afegeix la despesa en les recents campanyes per limitar l’accés al vot de determinats col·lectius, com joves o minories ètniques, és evident que el dispendi electoral ha crescut exponencialment. Segons el Center per Responsive Politics, va ser de 6.000 milions el 2012. No en va, 30 de les majors empreses utilitzen 800 persones a la capital federal dedicades a promoure el fracking o la rebaixa d’impostos, a més de complaure a centenars de representants. Segons Global Exchange, entre 2008 i 2010 la suma per aquests menesters va ser superior al pagament d’impostos: 4.200 milions.

Així doncs, prenent com a exemple la barra lliure nord-americana pot concloure’s que si el finançament és eminentment privat s’acaba comprometent la igualtat d’oportunitats i l’interès general. Constitueix un contracte de reciprocitat, en què subvencionar una campanya es fa a canvi de càrrecs o de l’adjudicació de contractes. Prova d’això és que des de Carter fins Obama cap president ha tingut cap mania a realitzar tot tipus de nomenaments.

Per la seva banda, el sistema híbrid públic-privat espanyol ha posat al descobert no pocs problemes, especialment vinculats a empreses constructores que esperen el retorn de favors a canvi de donatius més o menys opacs. La modificació en 2003 de la Llei Orgànica 3/1987, de finançament dels partits polítics, va ser un pas modest amb la idea d’alterar l’obscurantisme finançador existent des dels inicis de la democràcia. Es van incorporar dues grans novetats: la inclusió en els Pressupostos de l’Estat d’una assignació per sufragar les despeses de seguretat i l’activitat regular dels partits, així com la prohibició que les empreses que contracten amb el sector públic fessin donacions. El 2007, el pacte d’investidura PSOE-ERC va possibilitar una nova reforma per fixar un llindar (100.000 euros a l’any) i publicitar els donatius privats, però sense distingir entre els partits i altres ens com les fundacions i similars que es relacionen amb aquells, que van passar a ser el refugi preferit dels criptodonants. Malgrat els seus aspectes globalment benèfics, salta a la vista que la reforma no ha disminuït l’exuberància irracional dels partits ja que, quan s’accepten favors, més tard o més d’hora algú ve a cobrar-los. A més, la llei va suposar la concessió de més diners públics sense extremar les mesures de control i transparència. I, per si fos poc, es van establir clamoroses excepcions a la regla general: el sostre de 100.000 euros no es va aplicar a les donacions d’immobles, la cessió d’actius a preus inferiors als de mercat, crèdits en termes avantatjosos o a la prestació de serveis professionals. La prohibició per contractar amb el sector públic no afectava les donacions anteriors a la signatura d’un contracte, o un cop ja finalitzat. I aquells pols portar els fangs que es passegen diàriament pels nostres jutjats i telenotícies.

En un altre ordre de coses, si el règim de finançament deixa molt que desitjar, el procediment de rendició de comptes tampoc és gens satisfactori. El marc vigent en el període 2007-2012, abans d’una reforma esdevinguda en 2012, no obligava els partits a integrar en els seus comptes l’activitat de les seves seus locals, on és obvi que poden produir-se circumstàncies irregulars vinculades a la corrupció de signe urbanístic. Tampoc de presentar els comptes dels grups parlamentaris, ni d’integrar en la seva comptabilitat la de les fundacions i altres ens concernits. I això que quan es van redactar les lleis de 2007 i 2012 ja existien recomanacions del Tribunal de Comptes i del Grup d’Estats contra la Corrupció en aquest sentit. La recent modificació de 2012, de la que ja es veuran els efectes, constitueix més que res un intent d’adequar les subvencions al context de crisi econòmica. Així i tot, es van introduir mesures per diferenciar el finançament de partits, fundacions i associacions vinculades, a més d’ampliar els subjectes que no poden finançar partits per rebre aportacions de les administracions. També es va modificar pel que fa a les condonacions bancàries i es va incorporar l’obligació de notificar al Tribunal de Comptes les donacions superiors a 50.000 euros i les de béns immobles.

Subsisteix, amb tot, el problema més urgent: la racionalització de la despesa electoral, ni que sigui per abolir l’asfixiant mailing electoral, que suposa un terç del cost de tota campanya, i que hauria de fer l’Estat per a totes les candidatures de forma conjunta, com passa a França. A més, les campanyes “reals” haurien d’ajustar-se a les campanyes “legals”, de manera que els partits gastin menys diners en autobombo a través de precampanyes permanents, que haurien de prohibir-se o limitar-se als 15 dies anteriors als comicis. De la mateixa manera, caldria reduir la publicitat estàtica i la inserció d’anuncis, a canvi de més espais de debat als mitjans audiovisuals públics. I, sobretot, quan l’economia ho permeti, institucionalitzar un sistema essencialment públic i ben dotat, a canvi de potenciar els òrgans fiscalitzadors, despolititzats, que imposin una transparència nòrdica i que arribin a rastrejar fins a l’últim tiquet de caixa. No tot és, doncs, qüestió de reformar el Codi Penal. Es tracta d’escometre canvis tangibles i realistes, que permetin als partits superar el test democràtic més enllà de l’acostumada xerrameca, font del seu actual descrèdit i deslegitimació.

El País

One Response to Joan Ridao: La mare de totes les corrupcions

  1. Àngel Castanyer 5 setembre 2013 at 10:55

    “Es tracta d’escometre canvis tangibles i realistes”. Quins?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: