Nou Cicle

Joan Majó: Globalització, bits i poder

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

globalitzacioAviat farà vint anys que vaig escriure un llibre sobre el tema. Moltes afirmacions de llavors eren intuïcions, raonables però només intuïcions. En aquells moments, la televisió digital, Internet, les càmeres digitals, o la telefonia mòbil, estaven en un estadi incipient i ple d’incògnites, i era difícil preveure la rapidesa amb què tot anava a succeir. Faig ara una reflexió a posteriori, a partir d’una afirmació inicial: els enormes canvis ocorreguts en les relacions de poder són en bona part el resultat de la confluència entre globalització i digitalització.

»Globalització. La globalització és un tema d’espais i de fronteres. Vivíem, a finals del segle XX, en un mapa de ‘països’, és a dir d’espais estatals perfectament definits i separats per fronteres. En els estats democràtics, hi havia a l’interior del seu territori una absoluta llibertat de moviments per a persones, mercaderies, diners, informació, i una uniformitat de normes legals. Però aquesta llibertat de desplaçament s’acabava en arribar a les fronteres (passaports, salconduits, aranzels, canvis de moneda i de carnet de conduir, xarxes de repetidors de TV no interconnectades, premsa que arribava l’endemà, legislacions i normes diferents a una i altra part de la frontera…). La globalització va significar l’enderrocament de les fronteres. Enderroc de barreres jurídiques causa de decisions polítiques, i enderroc de barreres naturals a causa de la tecnologia, que facilita el moviment i redueix el seu cost.

»Globalització desequilibrada. Aquesta doble dimensió, jurídica i física, s’ha produït una globalització desigual. Un cop eliminades les barreres jurídiques, han quedat les barreres naturals que no són totes igual d’altes. Els tomàquets es mouen amb gran facilitat, els envasos de llet etiquetats en una llengua no es poden moure sense un canvi d’etiqueta, els aparells elèctrics no es poden moure sense que les normes tècniques sobre els mateixos siguin les mateixes a banda i banda, els professionals que busquen feina no poden desplaçar-se sense un acord de reconeixement de diplomes, els treballadors de tot tipus tenen normalment barreres de llengua i de cultura, i alguns es juguen la vida en una pastera.

Poso aquests exemples per evidenciar que la llibertat que suposa la globalització és desigual, i té més o menys dificultats segons què és el que es mou.

La digitalització ha introduït una altra desigualtat. Tot allò que es pot moure posant-ho en forma de bits pot fer-ho de forma instantània, de manera massiva, i a cost zero. Des d’aquest punt de vista, cal convenir que la veritable globalització només s’ha produït en dos sectors: el sector de la informació i el sector dels diners, una vegada i un altre convertibles en bits. Això ha desequilibrat la societat.

»Informació, capital i poder. S’ha produït un gran creixement del poder dels qui controlen aquests dos sectors globalitzats, passant per sobre del poder dels polítics, el poder dels quals segueix en gran mesura circumscrit als territoris nacionals. Mentre els que juguen amb la informació i amb el capital financer poden desplaçar la pilota a l’ample i llarg de tot el camp, els polítics tenen només capacitat de moure’s dins de la seva parcel·la.

Els esforços infructuosos dels governs dictatorials per evitar que els seus ciutadans rebin informació exterior per Internet, i els fracassos dels governs europeus per intentar que els seus ciutadans posseïdors de grans capitals compleixin les obligacions fiscals al seu país, han posat en evidència recentment aquesta incapacitat. I el xantatge dels inversors internacionals per aconseguir modificar les lleis d’un país, amenaçant amb desplaçar les seves inversions financeres a un altre costat, ha fet canviar moltes lleis, en contra de la voluntat política… (“Els mercats ens obliguen…”).

»Perspectives. En el camp de la informació la batalla està, afortunadament, perduda. A part de la mobilitat, la xarxa ha permès que tot ciutadà pugui rebre, i alhora difondre, informació. Cal que s’estableixin amb caràcter global algunes normes que protegeixin la privacitat personal i castiguin la falsedat o la calúmnia, però al mateix temps cal acceptar que la societat s’ha convertit en transparent i que l’ocultació ja no és una forma d’evitar responsabilitats. Això és bo.

Però en relació al capital és necessària, com tantes vegades s’ha promès, una regulació global de les activitats financeres que impedeixi (o gravi amb més impostos) les operacions especulatives, i que mantingui els ‘serveis financers’ però eviti els ‘casinos financers’. Només cedint sobirania en aquests temes a entitats supraestatals, els actuals Estats podran recuperar una part del poder que ja han perdut davant “els mercats”. Si no ho fan, els governs seguiran víctimes de la impotència actual que els impedeix resoldre les nostres crisis.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: