Nou Cicle

Joan Majó: És recessió o és retrocés?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

recesioDes de la Fundació Ernest Lluch, en col·laboració amb la UIMP de la qual va ser rector, estem impartint aquests dies a Santander un curs sobre classes socials i desigualtat. Algunes dades dels textos preparatoris m’han permès confirmar una idea que des de fa anys vaig elaborant: estem en un gran retrocés.

Hi va haver un temps, en la segona meitat del segle XX, en què el concepte de dues classes socials enfrontades estava perdent a Europa el paper que va tenir durant dos segles. És cert, una adequada regulació dels mercats, una canalització progressiva de les relacions laborals, la consolidació d’una àmplia classe mitjana de persones benestants però no propietàries del capital, i la gran extensió de l’Estat del benestar amb els serveis gratuïts representaven un complement en espècies al salari dels treballadors, havien matisat molt el caràcter de la lluita entre treball i capital.

Es podia pensar que havíem passat d’una societat amb dos classes a una altra en què predominava una gran classe mitjana de professionals, de treballadors amb salaris variats però suficients, i de petits empresaris, la qual cosa no impedia que hi hagués en un extrem una concentració de grans fortunes i en l’altre persistís una important capa de pobresa i de marginació. La realitat és que en els últims vint anys l’escenari ha canviat totalment i en cada un dels aspectes que formaven part d’aquest progrés s’han anat donant grans passos cap enrere.

S’han eliminat regulacions, algunes innecessàries és cert, però d’altres que simplement han permès que els interessos dels grans grups de poder econòmic poguessin desenvolupar la seva activitat amb total llibertat. El cas més clar és la globalització i desregulació del sector financer que ha acabat provocant una crisi general.

S’han efectuat reformes en els mercats laborals que, a part d’eliminar algunes rigideses excessives, han aconseguit reduir de forma notable els salaris reals de grans quantitats de treballadors a tot Europa, fins al punt de desplaçar cap a zones de pobresa i de dificultats a moltes persones que es consideraven de “classe mitjana baixa”. Paral·lelament, s’ha produït un fort increment de les retribucions d’alguns grups de directius, el que ha provocat que el ventall d’ingressos salarials s’hagi obert i la relació entre els salaris més alts i més baixos hagi augmentat de forma espectacular. És ben conegut que el nivell d’ingressos és important, però a vegades el més indignant és el nivell comparatiu amb altres.

Una de les conseqüències de tot això ha estat que durant vint anys el PIB ha anat creixent, però la part de rendes procedents del treball ha anat baixant contínuament i s’ha anat incrementant la part de les rendes del capital, procedents en bona part del negoci financer o de l’especulació. S’ha modificat més el sistema fiscal i en especial l’IRPF, reduint la càrrega d’impostos sobre les rendes del capital, mantenint i fins i tot augmentant les corresponents al treball. S’han eliminant els impostos directes sobre les fortunes (patrimoni i successions) i s’ha incrementat l’IVA.

Tot això ha portat a uns sistemes fiscals molt menys progressius, quan no regressius, i ha reduït la recaptació, a causa també de la falta de lluita contra el frau fiscal, als sistemes legals d’elusió d’impostos (excepte per a les rendes del treball), i al manteniment consentit dels paradisos fiscals.

Quan la crisi econòmica ha colpejat les economies, la pèrdua de recaptació provocada en part per aquestes reformes, ha debilitat la capacitat de despesa dels Estats, i la impossibilitat de finançar els seus dèficits a un cost acceptable, els ha empès a una espiral infernal d’endeutament que només estan esmorteint (no resolent) a base de retallades indiscriminades en els serveis públics, és a dir reduint el “complement de salari en espècies” de la majoria de la població. Això agreuja més el problema de les desigualtats, i provoca una important fractura social.

No hi ha espai per a propostes raonades. Em limito a receptes genèriques però segures contra el retrocés: competitivitat basada en valor afegit i no en costos baixos, regulació financera, i reforma fiscal progressiva. Just el contrari del que sembla que estem fent, basats en credos ultra liberals…

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: