Portada

Joan Majó: 2013, Alemanya, Espanya, Catalunya

No es pot generalitzar ni a totes les persones ni a tot arreu, però crec que entrem al 2013 amb menys il·lusió de la que ho vam fer el 2012, que ja no va ser molta. Fa un any, tot i la preocupació, conservàvem l’humor per desitjar “un feliç 2012”, ja que pensàvem, o volíem pensar, que les coses millorarien al llarg de l’any. Ara constatem que no ha estat així i dubtem quan ho serà. És urgent evitar que la depressió econòmica es converteixi en una depressió psicològica, doncs llavors les dificultats seran majors. Penso que aquesta depressió pot estar alimentada per la percepció que, davant les dificultats, vam optar més per buscar enfrontaments que no acords, més per buscar culpables que no solucions. La meva convicció és clara: En un moment de dificultats per a tots, les sortides es poden buscar per la via de la concertació i el pacte, o per la del conflicte. Excepte en casos límit, aquest no acostuma a ser el millor camí. Reflexiono sobre dues situacions en les que estem paralitzats, una global i una altra local.

1. Alemanya-Espanya. Per començar, perspectiva. Encara seguim al túnel, no és veritat que tot hagi anat a pitjor. Fa un any, la continuïtat de l’euro, o la permanència d’alguns països (Espanya, entre ells) eren dubtoses, i el panorama previsible en aquest cas era desolador. La decisió alemanya de mantenir-se i defensar l’euro, a canvi de l’acceptació per tots d’una unió fiscal europea, que fa anys reclamàvem, va aclarir moltes incògnites i ha suposat una millora de la situació dels mercats del deute, el gran problema a curt de l’economia espanyola. Però seguim instal·lats en la dificultat de compaginar una urgent i necessària política d’estímul al creixement, amb la imposició d’una austeritat excessiva i d’uns terminis irracionalment curts per a la reducció del dèficit públic. Això està creant nous enfrontaments entre governs i opinions públiques dels països de la UE. Per països com Espanya, l’origen està en la desconfiança de les institucions europees, amb Alemanya en els bastidors, sobre la credibilitat dels successius governs espanyols davant el compliment dels compromisos (“Si m’ajudes, jo compliré, primer compleix, i ja t’ajudaré”).

Si hi hagués una aproximació transparent i oberta, basada en l’honestedat i la lleialtat, seria més fàcil comprendre els interessos legítims i els temors explicables d’una i altra part i pactar un camí que els aclarís. Res seria millor per a l’economia alemanya que un rellançament del creixement dels països del sud d’Europa i una recuperació de la confiança en el seu deute global, en bona part detinguda per bancs alemanys. Aquesta negociació sembla compromesa. Manca voluntat negociadora de les parts.

2. Govern-Autonomies. Una situació, no igual però sí paral·lela, està tenint lloc a Espanya. El deute públic espanyol és un tot en el que sumen l’Administració central, les autònomes i les locals. Vivim actualment un episodi d’enfrontament entre les dues primeres sobre el repartiment dels esforços per reduir el dèficit total, i el Govern imposa que les comunitats autònomes contribueixin d’una manera proporcionalment major al que els correspon per la seva participació en la despesa. Això no té una base racional, i suposa a més un greu problema social, ja que la composició de la despesa autonòmica és majoritàriament despesa social (educació, sanitat, dependència…). Sembla que el camí negociador està obstruït i la perspectiva és angoixant, no només per als polítics, sinó per als ciutadans… especialment a Catalunya. Una altra manca de voluntat negociadora.

Té raó el Govern central quan de manera retòrica diu, i fa dir al cap de l’Estat, que no és el millor moment per enfrontaments polítics sinó per a la cooperació. Però té encara més raó quan Catalunya argumenta que qui provoca els enfrontaments són les polítiques centralitzadores del Govern. Ningú pot llançar la primera pedra. El Govern espanyol no pot de cap manera obstruir actuacions polítiques o econòmiques que, dins de la democràcia i la legalitat, reflecteixin la voluntat majoritària del poble català. I el Govern català no hauria de menysprear la legalitat sense esgotar abans tots els camins per canviar-la. De moment, el conflicte està servit.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button