EspanyaPortada

Joan Esculies: Les crisis espanyoles

Una manera esquemàtica d’interpretar i explicar els efectes del catalanisme polític a Espanya des de la seva aparició a finals del segle XIX fins al present és observant-los com una concatenació de sobreescalfaments de la societat catalana al llarg dels anys i la resposta consegüent del govern de torn.

La fita inicial podria fixar-se en la unió de la majoria dels partits catalans i catalanistes en la Solidaritat Catalana el 1906 com a resposta a la llei de Jurisdiccions i la negativa del govern central a mancomunar les quatre províncies catalanes. A continuació, la crisi del 1917 en una Barcelona en conjunció amb la perifèria espanyola, amb algunes propostes per transformar la Restauració en una veritable monarquia parlamentària. Desateses.

Segueix el 19181919 amb la demanda d’un Estatut d’autonomia i el seu rebuig posterior. El 1931, un nou repunt reivindicatiu va aconseguir un Estatut i la instauració de la República. Tres anys després, parts del catalanisme van promoure un altre sobreescalfament, els esdeveniments d’octubre del 1934, per aconseguir un estat català en un marc federal. La reacció del govern espanyol va ser duríssima. Començada la Guerra Civil, les circumstàncies i l’afany de superar les competències de l’ Estatut del 1932, va portar la Generalitat a sobrepassar les atribucions pròpies. A partir del maig del 1938 el govern Negrín va iniciar una política recentralitzadora.

A finals dels anys setanta, un nou clam va aconseguir recuperar el poder autònom. El govern espanyol ho va fer extensible als altres territoris de l’Estat i va estabilitzar la bassa durant gairebé tres dècades. El 2006, la reclamació d’una posada al dia i ampliació de l’ Estatut del 1979 va comportar la resolució del Tribunal Constitucional del 2010. El 2017 una altra flamarada va tensar fins a límits insospitats les costures de l’Estat.

Fixeu-vos, 1906-1907, 1917, 1918-1919, 1931, 1934, 1936, 1977, 2006, 2017. És un moviment d’acordió. Des de la seva aparició fa gairebé un segle i mig, el catalanisme és el principal factor de les successives crisis estatals que —encara que no agradi a uns i a d’altres— són crisis espanyoles. No té, en cap de les seves formes polítiques, prou força per trencar l’Estat, però sí per posar-lo en grans dificultats i perjudicar-lo fins i tot quan aquest ha aconseguit una mínima música democràtica.

La combustió interna de l’independentisme actual pot satisfer els més miops, però és l’inici d’un nou procés desestabilitzador: del Govern, en primer terme, del conjunt de l’Estat a continuació. Sense una solució que satisfaci el gruix de l’electorat català i que impedeixi els extrems de condicionar l’ampli espai central, Espanya continuarà afrontant els reptes econòmics i socials amb un dels seus grans motors gripat.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button