Nou Cicle

Joan Esculies: Els componedors

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

A finals del juny del 1935, amb la sentència recent de 30 anys de presó per a Lluís Companys pels esdeveniments de l’octubre anterior, als diaris vinculats a Esquerra Republicana, però no només, van aparèixer nombrosos articles glossant la figura de Joan Selves Carner amb motiu del primer aniversari de la seva mort. El manresà tenia amb prou feines 35 anys quan va morir. Era el conseller de Governació de la Generalitat i un dels polítics catalans més prometedors dels anys trenta.

Les glosses compartien una idea central: si al jove advocat no se l’hagués endut una peritonitis sobtada, els desafortunats fets d’octubre del 1934 no haurien tingut lloc. Ell els hauria evitat. No únicament perquè la seva cartera va passar a ocupar-la Josep Dencàs, dirigent de l’ala més nacionalista i independentista d’ERC, sinó perquè era una de les frontisses —en aquell moment potser amb Joan Lluhí Vallescà la més important— entre el govern autònom i el de la República, però sobretot entre el catalanisme d’Esquerra i el republicanisme azañista.

Des del 1931 fins a la seva mort, com a diputat a les Corts i al Parlament, com a conseller o governador general de Catalunya, va ser l’artífex del traspàs dels serveis d’ordre públic a la Generalitat. Fill d’una família acomodada, Selves havia estudiat Dret a la Universitat de Madrid. Companys va dir d’ell que era “un dels homes amb més capacitat i sentit de govern”. Manuel Azaña va arribar a pensar en ell per ocupar el ministeri de Governació.

Al costat d’altres llauners de la política va bregar amb una situació molt difícil i va saber conjugar les expectatives d’uns i les reticències d’altres. El lament en el primer aniversari de la seva mort no era tan sols un plor al que s’hauria pogut esdevenir i no va ser sinó el reconeixement a l’important paper jugat fins aleshores.

Molts anys després un altre llicenciat en Dret, malagueny, inspector de Treball a Barcelona des de finals dels seixanta i professor de dret laboral a la Universitat Autònoma de Barcelona, es va arremangar i va participar des de la Convergència Socialista de Catalunya en la imbricació del socialisme catalanista amb el PSOE. Eduardo Martín Toval, per a alguns l’home de Guerra a Catalunya, com a diputat i portaveu a les Corts i al Parlament va intervenir, per citar només un parell d’exemples, en l’elaboració de la Constitució i en la comissió redactora de l’Estatut català del 1979.

Al Parador de Sau, a més de negociar, per les nits organitzava les partides de cartes. “L’Estatut cal aconseguir-lo a Madrid sobre la base d’una força col·lectiva, unànime, de totes les forces polítiques catalanes. Aquest és un tema sobre el qual no es pot jugar”, va manifestar quan perillava la seva aprovació. A penes un any després, el 20 de març del 1980 va aparèixer al costat de Joan Reventós per donar compte del desastre socialista i el triomf inesperat de Pujol.

El mes de maig passat vam parlar en una terrassa de la plaça Rovira de Gràcia. Ell amb el seu cafè i el paquet de cigars. Va fer un matí una mica ventós, però magnífic. Va parlar de l’Ernest, amb qui havia compartit moltes batalles. “Lluch havia trepitjat massa ous, per això no va tenir una segona etapa ministerial”. Va parlar de Josep Tarradellas. “Li vam proposar anar a la nostra llista electoral el 1980 sabent que diria que no. Interessava que passés a la història”.

Conversant amb ell es prenia ràpidament consciència que havia estat a la sala de màquines, que allò que parlava ho havia viscut, que ningú l’hi havia dit. Va morir la setmana passada als 76 anys però encara tenia molt per explicar. A penes una setmana després de la nostra conversa vaig escriure en aquest mateix espai (Elits desconnectades) que ens trobàvem encallats enmig d’enlloc perquè les nostres elits, Barcelona-Madrid, es desconeixen. No hem avançat gaire des de llavors.

Al juny del 1934 la mort de Selves va limitar en gran mesura l’acostament polític entre els governs i a l’octubre va passar el que va passar. En la Transició, per fortuna, Martín Toval i d’altres ben disposats com ell es van posar la granota de feina i, de vegades amb maniobres alambinades, van empalmar moltes canonades i van segellar vies d’aigua. A un servidor, potser perquè el fred porta nostàlgia, li sembla que entre tanta bandera, xarxa social, insult i proposta absurda, necessitem un grapat de componedors com ells, amb un peu aquí i un altre allà.

Figures que hi són, però a les que no sempre se les veu, i encara menys recorda, però que solucionen, que pacten, que inspeccionen el terreny, que l’aplanen, que tradueixen gests i filosofies perquè, al final, els desacords es converteixin en acords. I, tot seguit, els seus líders s’alcin amb la signatura, amb la foto, amb el moment de glòria, mentre ells passen ja a una altra qüestió, per desencallar un altre greuge. Per, en definitiva, fer política.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: