CatalunyaPortada

Joan Esculies: 1 d’octubre, el refugi

Quatre anys després dels fets del 2017 la memòria de l’1 d’octubre ha esdevingut un refugi per a un sector gens menyspreable de l’independentisme. Un indret on aquest segment se sent a recer perquè s’hi concreten i esdevenen certes les profecies generades pel mateix moviment: des de les vertaderes —la desmesurada actuació policial que, de tant vergonyosa, els càrrecs polítics responsables no l’han volgut assumir—, fins a les falses —el traç gruixut d’un Estat que reprimeix de manera gratuïta i oprimeix a discreció els ciutadans d’una part del seu territori—.

Un paratge de què emanen lemes com “No surrender”, “No oblidarem”, “Vam votar i vam guanyar”; imatges, a Carles Puigdemont no se’l defineix com a president de la Generalitat sinó “president de l’1-O”; productes, com el Consell per la República Catalana que tants esglais va causar en la prèvia a la constitució del govern Aragonès i en què no s’ha pensat més; i fets, com els aldarulls en els successius aniversaris que serveixen per assenyalar que els carrers de Barcelona, “que sempre seran nostres”, són pitjors que els de Belfast o Derry d’antany. Lemes, imatges, productes i fets tots de caire autoreferencial, que no signifiquen res fora d’aquest espai i només tenen sentit per als qui hi participen.

Per contra, en aquests anys, una altra part de l’independentisme ha fabricat una memòria de l’1 d’octubre com a fita organitzativa. No el rebutja, però no s’hi arrecera. L’assumpció, que potser no és dominant en el si del moviment, s’enquadra majoritàriament dins d’ERC. Això és degut a una reflexió dels seus ideòlegs i think tanks. La memòria dispar és també conseqüència de les decisions dispars d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a finals d’octubre del 2017, així com d’altres desavinences, molt ben explicades per Oriol March i Joan Serra a Enemics íntims. Anatomia de la desconfiança entre Junts i ERC (2021).

Però que aquesta memòria s’enquadri a Esquerra —malgrat que un gruix important de la xarxa que va amagar les urnes eren militants seus— potser es deu també a la diferent naturalesa organitzativa respecte de Junts, més transversal, de sempre més recelosa a un cabdillatge únic, oposada al nacionalisme d’arrel pujolista i a la seva petjada catòlica. És una hipòtesi.

Al refugi de l’1-O s’hi viu molt bé. L’anàlisi del que ocorre a l’exterior és simple, fet a partir de sil·logismes que produeixen una gran seguretat perquè tot el que pertorba allò ja assumit és rebutjat i volgudament incomprès. Abandonar-lo i disposar-se a afrontar altres veritats és arriscat. Consolidar i augmentar l’autogovern, però, passa per sortir a fora i atrevir-se a cercar el confort amb tots aquells que es consideren estranys.

La Vanguardia, 1 d’octubre de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button