Nou Cicle

Jeremy Corbyn: Acabar amb l’agonia de Síria

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Aquests són moments seriosos. Després dels atacs amb míssils contra Síria, ara és el moment d’un fort impuls per a la pau. Boris Johnson va acceptar alegrement el diumenge que el conflicte continuarà el seu curs actual i que les negociacions de pau són un “extra”: és una  inadmissible abdicació  de la responsabilitat i de la moral.

Aquest conflicte devastador ja ha costat més de 500.000 vides,  5 milions de refugiats fora de Síria  i 6 milions de desplaçats interns. Hem de posar les negociacions en el centre de les prioritats i no entrar en un nou cicle de reacció  i contra reacció militars.

La prolongada intervenció militar estrangera  a Síria, des del finançament i subministrament d’armes fins als bombardeigs i les tropes a terra, no ha ajudat al més mínim. Síria s’ha convertit en el teatre de les accions militars dels  poders regionals i internacionals: Estats Units, Gran Bretanya, Rússia, França, Turquia, Iran, Aràbia Saudita, Israel, Qatar i els Emirats Àrabs Units entre ells.

L’atac de dissabte a instal.lacions que es consideraven vinculades a la producció d’armes químiques de Síria va ser equivocat i mal concebut. O bé era purament simbòlic – la demolició del que semblaven edificis buits,  totalment ineficaç com a dissuasió –  o bé era l’anunci precursor d’una acció militar més àmplia. Això faria córrer el risc d’una escalada  de la guerra i de la xifra de víctimes, i el perill d’una confrontació directa entre els EUA i Rússia. Aquestes alternatives no tenen cap  possibilitat de posar fi a la guerra i al sofriment, ni cap possibilitat de salvar vides, sinó tot el contrari. La intensificació de l’acció militar conduirà simplement a més morts i més refugiats.

No es pot fer cas omís de l’ús d’armes químiques. El seu desplegament constitueix un crim, i els responsables  han de tenir-ho en compte. Se uposava que el govern Assad havia abandonat les seves existències de municions químiques (encara que no de clorina) en virtut de l’acord adoptat per les Nacions Unides el 2013, i es van destruir centenars de tones sota la supervisió de l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques, Rússia i els EUA.

Contràriament al que es diu ara, l’acord del consell de seguretat de l’ONU es va assegurar llavors, i de nou el 2015 i el 2016, sota un règim d’inspecció d’armes químiques independent de l’ONU. Això es pot i s’ha de restablir, com proposen les dues parts del Consell de Seguretat.

Els inspectors han de tenir accés complet per recollir proves, així com poders addicionals. Rússia ha de complir amb els seus compromisos de 2013, i pressionar  i obligar que el govern d’Assad cooperi amb les investigacions sobre el ultratge de Douma.El mateix s’aplica als grups armats de l’oposició,  recolzats pels saudites o pels occidental, que també hagin estat implicats en l’ús d’armes químiques.

Es pot aplicar pressió sobre els responsables a través de sancions, embargaments i, si cal, a través de la cort penal internacional.

La responsabilitat total dependrà del final del conflicte. Però hi ha moltes coses que ara podem fer, sense afegir combustible al foc de Síria. Hi ha qui és escèptic davant la diplomàcia multilateral. Però és fonamental insistir en la legalitat i la sanció de l’ONU per a qualsevol acció militar addicional. No podem acceptar que una “nova guerra freda“, com ha advertit el secretari general de l’ONU António Guterres, sigui inevitable. Un canvi en la retòrica de la confrontació sense fi amb Rússia també podria ajudar a reduir la temperatura i fer més factible un consens a les Nacions Unides per a una acció multilateral que acabi amb l’agonia de Síria.

L’acció militar d’aquest cap de setmana és legalment qüestionable. La justificació del govern, que es basa en bona  mesura en la doctrina fortament controvertida de la intervenció humanitària, ni tan sols compleix amb els seus propis requisits. Sense l’autorització de l’ONU, els governs nord-americà i britànic s’han tornat a atorgar un dret a actuar unilateralment que no tenen.

El fet que la primera ministre ordenés els atacs sense demanar l’autorització del parlament subratlla la feblesa d’un govern que, en realitat, simplement esperava l’autorització d’un president dels Estats Units belicós i inestable . Per això, exigim  que el Parlament tingui la decisió definitiva sobre tota acció militar planificada en el futur, amb  una  nova acta sobre poders de guerra.

Una acció militar addicional seria temerària. Fins i tot més que  les desastroses intervencions a Iraq, Líbia i Afganistan. La  guerra continuada a Síria comporta el perill d’un conflicte més ampli, començant per Rússia i arrossegant Turquia, Iran, Israel i altres països.

Tampoc hi ha cap pla polític damunt la taula. Líbia és l’exemple més recent i catastròfic d’una operació militar llançada sense pensar mínimament en les conseqüències polítiques. Mentrestant, la campanya de bombardeigs saudites al Iemen amb el suport del Regne Unit  és un desastre humanitari.

El govern britànic ha d’actuar com una influència restrictiva en aquesta crisi, no un seguidor subaltern. És bo que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides examini ara un nou règim d’inspecció d’armes i una reanudació de les pausades converses de pau. Aquestes discussions s’han de dur a terme amb l’objectiu d’arribar a un acord, no per a que els grans poders guanyin punts.

Hem d’eliminar el flagell de les armes químiques, però també utilitzar la nostra influència per acabar amb el flagell encara més gran de la guerra síria. És urgent una solució diplomàtica que permeti la reconstrucció del país, que els refugiats puguin tornar a casa i que un acord polític inclusiu  permeti al poble sirià decidir el seu propi futur.

The Guardian

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: