Nou Cicle

Jean-Paul Fitoussi i Xavier Timbeau: Com hauria de ser l’Europa social d’avui?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

socialeuropeLa crisi que va començar el 2008 està encara en curs. Per tant, és temptador pensar que alguna cosa que dura des de fa cinc anys ja no és una crisi, sinó un nou món que s’ha assentat. L’augment de l’atur , que des de 2008 s’ha incrementat en més de 8 milions, només a la zona euro, i l’augment de l’atur de llarga durada, que afecta gairebé el 10% de la població activa a Espanya, per exemple, demostra que l’economia de l’eurozona s’enfonsa en la recessió.

El 2012, es va produir un nou punt d’inflexió en la crisi. Als països del sud d’Europa, on la recessió ha colpejat de forma dura, han començat moviments cap a la reducció salarial. La disminució mitjana dels salaris va arribar a més del 7% a Espanya, cosa que mai s’havia vist en els temps moderns en un país desenvolupat. Aquesta reducció va ser en part deliberada, ja que el sou dels funcionaris públics es va reduir, però va ser sobretot l’alt nivell d’atur que va portar a aquesta disminució de la remuneració. Això comporta que els empleats que encara tenen feina tenen por a perdre-la i per tant es veuen obligats a acceptar una reducció del salari. La desocupació no es limita a aquells que han perdut els seus llocs de treball o les persones nouvingudes al mercat de treball, sinó que aquesta crisi també afecta els que pensaven que escaparien de l’atur a causa del seu estatus.

Aquesta disminució dels salaris condueix a una millora de la balança per compte corrent. Combinada amb una caiguda de la demanda, la recuperació dels comptes externs ha estat espectacular en els països del sud. Espanya, que havia registrat un dèficit de compte corrent rècord de més del 7% del PIB va arribar a finals del 2012 amb els comptes equilibrats. Així, un pot veure en això l’ajust necessari d’una situació que era insostenible. La brutalitat de la correcció, segons ens diuen, seria el resultat directe de la manera totalment informal en què el problema havia estat considerat prèviament.

Tenint en compte totes les circumstàncies, aquesta opinió no és acceptable. I és precisament aquí on l’Europa social ha d’exercir el seu papert. Depèn de la forma en què es redueix la sèrie de desequilibris macroeconòmics i s’encoratja una via diferent a la de la recessió i la desocupació que siguem capaços de sortir d’aquesta crisi amb menys desigualtat, menys pobresa i menys injustícia. Una Europa social no pot reduir-se a un simple projecte d’equilibri macroeconòmic.

El primer argument és que, al final, una reducció dels salaris no resol res. Trobant-se enmig dels països del Sud, on la competitivitat està augmentant molt ràpidament, i el nord d’Europa, que compta amb un sistema de producció excel·lent i resistent, França i Itàlia són avui els únics països de la zona euro que mostren un dèficit en compte corrent. El camí cap a una major productivitat exigeix ​​una inversió a llarg termini, però ara Itàlia i França adoptaran la política de reducció salarial. El cas d’Alemanya, veient les reformes del mercat laboral de la dècada del 2000, indica el que succeirà: per als sectors aliens a la indústria tradicional, que contribueixen als costos de la indústria i per tant a la competitivitat alemanya, la pressió serà per a la reducció dels salaris.

Hi ha tres principals conseqüències d’això. La primera és que el reequilibri macroeconòmic es basa en les arenes movedisses del zel amb què s’està aplicant la reducció salarial. Aquest és un recurs antic, utilitzat en innombrables ocasions en el passat, per exemple, quan Laval va provocar una deflació, o amb les polítiques introduïdes per Schacht i Brüning a Alemanya. La reducció de salaris no produeix l’ajust de competitivitat relatiu; la reducció dels salaris només produeix la deflació.

La segona conseqüència és macroeconòmica. La reducció salarial afecta les llars que estan en deute i el deute real (o per ser més exactes, el deute relacionat amb els ingressos) s’incrementa d’acord amb la prolongació de la deflació. Després de cinc anys de crisi, l’augment del deute real, en el millor dels casos, prolonga la recessió. El més probable és que aquesta  s’aprofundeixi a través de nous impagaments del deute privat, la  pressió sobre el sistema bancari i, finalment, una col·lectivització dels deutes privats. A Espanya i a d’altres països del sud, més deute públic significa estar un pas més a prop de la fallida pública i per tant de la ruptura de la zona euro.

La tercera conseqüència abasta tot l’escenari. La deflació no és la solució al desequilibri macroeconòmic, i a més és el procés mitjançant el qual exploten les desigualtats. La lliçó alemanya és exemplar per veure que la disminució de la desocupació des de 2000 correspon punt per punt amb un augment de la taxa de pobresa. És el que comporta la deflació per a tota la zona euro. Això farà que sigui insuportable social i políticament, com va passar a Europa en la dècada de 1930.

Per tal de sortir d’aquesta espiral, necessitem una Europa social. Una nova proposta per a una Europa social que ha d’estar associada a una ràpida sortida de la recessió i a la disminució de la desocupació. Els elements essencials d’aquesta proposta són el ritme d’ajust pressupostari i la política monetària. A més, hi ha un altre element que també podria posar-se sobre la taula: un salari mínim per a Europa, amb variacions nacionals, que respecti les pràctiques de la negociació col·lectiva dels diferents països. Un salari mínim seria un baluard important contra la deflació (cal tenir en compte que el salari mínim s’ha reduït a Grècia). Aquest salari mínim seria diferent a cada país. Els nivells relatius expressarien les diferències en la productivitat i el progrés de cada país. Així seguirien els augments de la productivitat mitjançant l’adició de l’objectiu d’inflació del Banc Central Europeu.

Això fixaria la inflació prevista i limitaria els efectes devastadors de la desocupació sobre la desigualtat. També garantiria una distribució més estable del valor afegit entre els empleats i els accionistes. I en expressar el superàvit o dèficit en el compte corrent, en termes dels nivells relatius dels salaris mínims, tal dispositiu podria ser un poderós correctiu del desequilibri macroeconòmic. Conduiria a un augment més dinàmic dels salaris mínims de França o Itàlia, mantenint la resta de condicions igual. La dinàmica de la desigualtat es resoldria només parcialment per aquest mecanisme ja que les rendes altes s’escapen de control i els ingressos intermedis estan corrent el risc de que els ingressos menors es posin al seu nivell. I no obstant, això podria fer que Europa fos més estable, ja que seria més social i més justa.

Social Europe Journal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: